Max Aub: lúdic i exiliat

L'editorialgranadina Cuadernos del Vigía reedita Juego de cartas, de Max Aub (París, 1903-Mèxic, 1972). Un artifici literari enforma de baralla de cartes, cadascuna de les quals té l'anvers dibuixat pelfamós pintor cubista i company de Picasso, Jusep Torres Campalans, i al revershi ha una sèrie de cartes (és a dir, d'epístoles) a diferents destinataris,cada una amb un argument secret que gira al voltant d'un personatge anomenatMáximo Ballesteros. Els dos personatges són, en realitat, heterònims de l'escriptorvalencià. Del pintor, Aub en va escriure una novel·la, Jusep Torres Campalans (1958), on s'hi incloïa la biografia i lesobres de l'artista, i que s’inclou en una sèrie més extensa de textos i autorsapòcrifs. Tanta va ser la credibilitat de les dades d’aquesta obra que elscrítics de l'època van pensar que realment existia l’artista i les sevespintures. Pur esperit lúdic, que no el va abandonar mai.

 

Tot i quenormalment se situa Max Aub entre els components de la Generació del 27, sempreha estat un escriptor difícil de catalogar. Primer, pel seu origen i elsproblemes d'identitat que el van acompanyar. Fill d'alemany i de juevafrancesa, va arribar a València amb 12 anys, on aprengué català i castellà, iva acabar adoptant aquesta llengua com a forma d'expressió literària. Com deiael mateix Aub, un és d'allà on estudiar el batxillerat. Després vingué la Guerra Civil,l'internament al camp de concentració de Vernet, i més tard va ser deportat aAlgèria, d’on s'exilià a Mèxic. I com tants escriptors, castellans i catalans (exposició Literatures de l'exili. Retorn a Catalunya), que van viure exiliats, el seu reconeixement dins de la història de laliteratura ha estat difícil. Molta de la seva obra està encara per editar, iper reeditar la que va publicar a l'exili.

 

I al voltantd’aquest silenci i d’aquesta ignorància, i ara sense l'esperit lúdic que esmentava abans, cal recordar El laberinto mágico, una sèrie de sis novel·les que giren alvoltant de la Guerra Civili que haurien de ser de lectura obligatòria: Campo cerrado (1943), Campode sangre (1945), Campo abierto(1951), Campo del Moro (1963), Campo francés (1965) i Campo de los almendros (1967). No estanels temps per ignorar la nostra memòria històrica.

Encara hi ha moltmaterial inèdit de Max Aub. En aquest sentit, l’Editorial Cuadernos del Vigía ila Fundació Max Aub està posant fil a l’agulla perquè, el més aviat possible, es puguin rescatarels manuscrits que estan en possessió de la Fundació.