Encara estic perplex després de llegir l’article “La pederastia: el Auschwitz del sexo”, del Manuel Cruz, catedràtic de Filosofia Contemporània a la Universitat de Barcelona, publicat el dimecres 1 de desembre a El País. Llegiu-lo, si us plau, abans de continuar.
En la interpretació que es pot fer del text no hi ha equívoc possible perquè els nuclis dels dos sintagmes nominals del títol són molt clars: pederàstia i Auschwitz. Manuel Cruz critica cert corrent neopurità que tendeix a criminalitzar determinades “actituds” més enllà de la raó o la lògica, i esmenta la pederàstia per construir el seu discurs. No negaré que la persecució de la pederàstia ha acabat criminalitzant o posant sota sospita tota relació amb els menors d’edat. Ell posa com exemple que un anunci com el de Coppertone, amb la Jodie Foster de petita ensenyant el cul, avui no seria possible. Potser no, i és estúpid que així sigui. (Cal aclarir, però, que l'anunci de la nena ensenyant el cul era un dibuix, la model del qual no era Jodie Foster, sinó Cheryl, la filla de Joyce Ballantyne Brand, el publicita, i que a l'anunci de televisió Jodie Foster no ensenyava res). Jo hauria buscat altres casos que exemplifiquen millor certa hipersensibilitat en el tracte entre adults i nens. Em ve al cap aquell que en unes colònies d’estiu no es va permetre que els monitors posessin crema solar als nens. Hipersensibilitat i estupidesa, és veritat. Potser jo seria més sensible a altres coses i no deixaria que un fill meu s’assegués a la falda d’un capellà. Però entre les meves opcions personals no hi ha la de relacionar-me amb l'Església, no en sóc client, per tant, no hi ha perill.
Manuel Cruz també esmenta els casos de pederàstia a l’Església com a motor d’aquest puritanisme que veu escampar-se arreu. I no penso fer cap comentari sobre la responsabilitat que alguns adjudiquen (no és el cas de Manuel Cruz) a la revolució sexual i a l’esquerra en la creació d’un ambient que afavoria l’abús, senzillament perquè és una autèntica bestiesa. Seria com dir, més enllà de l'acudit, que Bèlgica és un país de pederastes, per molt que alguns jardins domèstics s'hagin convertit en parcs temàtics.
Fins aquí no tinc massa a dir, fora de creure que qui és hipersensible i alarmista és el senyor Manuel Cruz. Però anem a allò que interessa. La llarga introducció de l’article porta a l’autor a afirmar (cito in extenso perquè no es perdi cap detall):
“[…] el escándalo provocado por los casos de pederastia cumple la función de desviar la atención respecto a un proceso cuyos supuestos ideológicos nunca se explicitan y del que acaso habría que empezar por criticar su lógica.
Formulemos la cosa de manera rotunda: la referencia a la pederastia en el contexto de los debates acerca de la sexualidad en nuestra sociedad parece jugar un papel análogo al que desempeña el recurso a Auschwitz en las discusiones éticas contemporáneas, a saber, el de un eficacísimo tapabocas que, con su permanente apelación a la increíble brutalidad, a la inaudita desmesura de aquel horror, bloquea y, a continuación, cortocircuita la posibilidad misma de continuar discutiendo, colocando por añadidura a quien propusiera hacerlo en la desagradable posición de sospechoso de tibieza ante el espanto.
Pero no se confundan los planos: no es la protección real de los menores lo que en muchas discusiones parece hallarse en juego, sino el establecimiento de una auténtica política de los deseos, política que parece estar derivando hacia una criminalización de algunos de ellos que sin duda debiera mover a inquietud, en la medida en que puede desembocar en un recorte de derechos de quienes pudieran ser considerados sospechosos de alguna perversión. Sin entrar a discutir que es posible "hacer cosas con palabras", tiendo a creer que habría que ser más cuidadoso -o garantista, si se prefiere- a la hora de intervenir desde el espacio público sobre los deseos.
Pensemos, por establecer un paralelo, en lo que sucede cuando se criminalizan las opiniones: se termina condenando a penas de prisión a Garaudy por negar el Holocausto. Ahora bien, en tanto permanezcamos en el plano de los meros deseos, a no ser que consideremos que la menor expresión de los mismos constituye ya por sí sola una apología o una incitación a la materialización de lo deseado, no se alcanza a ver desde qué consideración podrían ser censurados sin incurrir en una actualización del precepto mosaico que, en la medida en que jugaba con el privilegio de expresar la voluntad divina, se atrevía a prohibirlos directamente (en concreto, el de desear la mujer del prójimo).”
"Quan es criminalitzen les opinions", diu l'autor! (No perdem de vista que està parlant de pederàstia i negacionisme, les dues coses) Tot és opinable? Tothom té el mateix grau de responsabilitat quan opina? Es pot considerar opinió fonamentar una tesi en una mentida? Podem establir una relació entre la censura i la retallada de drets als "sospitosos d'alguna perversió" -que s'ha d'entendre com un dret individual i privat, efectivament inqüestionable- i la manifestació pública d'una tesi falsa, d'una opinió com la Garaudy, expressada des de la càtedra que la seva autoritat acadèmica li atorga, amb la responsabilitat social que això implica? Quanta demagògia!
Li dono la raó a Manuel Cruz quan qüestiona el "recurs a Auschwitz" quan es fan determinats paral·lelisme entre l'Holocaust i fets que posen en entredit determinades actuacions, sobretot de l'estat d'Israel i, per tant, no faré l'acusació fàcil d'antisemita perquè jo no sóc tan frívol com ell. Però sí que li diré que l'Holocaust no és comparable a res, i que l'ús poc "elegant" de la comparació, sobretot quan es defensa que es té dret a expressar públicament el negacionisme perquè no fer-ho és un atemptat contra els drets individuals i el dret a opinar, és un insult cap a aquelles persones que van morir a les càmeres de gas, siguin jueus, gitanos, homosexuals o comunistes. I és un insult cap el poble alemany, que ha hagut de fer un acte de contricció després d'assumir les atrocitats que, com a poble, van cometre o van acceptar. Alemanya ha hagut de legislar contra el negacionisme perquè fan tant mal els fets i el seu record com la hipnosi per fer creure que res ha passat, quan encara es pot sentir l'olor de descomposició de milions de cossos exterminats als camps de concentració.
I ara torno al títol de l'article, que com he dit, no deixa cap dubte sobre què està parlant, i la lectura del text ho confirma. El "recurs a Auschwitz" en el discurs contra la pederàstia, com a metàfora, amaga, segons l'autor, una política dels desitjos (la cursiva és de l'autor) que vol criminalitzar les relacions entre adults i menors quan aquestes són consentides (ell contraposa les relacions consentides a las no consentides: "[...] metiendo en el mismo saco las relaciones sexuales de adultos con menores de edad y los más monstruosos abusos a bebés [...]".
Molt bé, té raó! Ningú s'hauria d'escandalizar si una parella de 16 i 20 anys d'edat, per exemple, mantenen relacions sexuals consentides. Però ara li preguntaria a Manuel Cruz fins a quina edat ell considera raonable aquest consentiment. 15, 14, 13...? Si accepta el Codi Penal, s'haurà d'aturar aquí, als 13 anys, perquè és l'edat mínima legalment establerta. Si acata aquesta llei, m'agradaria saber quina diferència hi veu entre legislar sobre això o legislar sobre el negacionisme. En tots dos casos es tracta de posar límits a l'"opinió" personal: la de decidir si l'Holocaust ha existit o no i la d'opinar quan un menor té capacitat per decidir si anar-se'n al llit amb un adult o no.
I si no l'acata... "[...] ¿que se ha hecho de la idea de transgresión, antaño tan ensalzada?" Posa els pèls de punta llegir el terme "transgresión", i ell ho deu saber, per això es cura en salut i l'escriu en cursiva, per evitar preguntes i respostes incòmodes. Que cadascú entengui el que vulgui, oi, senyor Cruz?
Per rematar el seu article, l'autor, "rinxant el rínxol" (com diu una alumna meva), utilitza un exemple més per demostrar que patim un retrocés en matèria moral i menciona un programa de televisió que tractava el cas de "famosillas efímeras" que s'havien vist obligades a fer servir aquesta fama (la cursiva és meva) per dedicar-se ocasionalment a la prostitució, a una de les quals el presentador pregunta si algun cop havia hagut de fer coses rares (ara la cursiva és d'ell). L'entrevistada respon "pero usted, ¿por quién me ha tomado? [...] "No, no, qué va: yo para estas cosas soy muy normalita", i Manuel Cruz tanca el seu escrit dient: "Según parece, ha dejado de ser una ofensa llamar a alguien puta: celebrémoslo. Ahora, por lo visto, el mayor insulto que se le puede dirigir a una mujer es el de viciosa: ¿lo hemos de celebrar también?" (la cursiva també és d'ell). I jo no entenc on coi vol arribar amb una referència tan pobra. L'autor interpreta "cosas raras" i "viciosa" a la seva conveniència. És la pròpia protagonista qui vol evitar ser considerada "viciosa" apel·lant al també castís "puta, pero honrada".Utilitzar el que pugui dir algú en aquesta mena de programes on els protagonistes venen la seva intimitat, és a dir, es prostitueixen, no em sembla el millor exemple per demostrar res, més enllà que la indústria de la morbositat arriba a la vida de la gent a cop de transacció comercial i que hi ha un públic que alimenta el seu imaginari i s'emmiralla en la vida dels altres. Com sempre: abans eren la Fabiola, la Farah Diva, les estrelles cinematogràfiques europees i de Hollywood, s'hi va afegir la jet set i ara, baixant cada cop més el nivell (que mai ha estat alt), coronen princeses del poble i lacais de mig pèl.
Que potser hi ha un creixement neopurità pel que fa al sexe? Que el sexe s'ha banalitzat? Que "parecen estar siendo satanizadas lo que se consideran formas desviadas del mismo"? (la cursiva és de l'autor). Està parlant de la pederàstia? El sexe, més enllà de la seva funció biològica reproductiva, és una activitat que sempre ha estat banal i transcendent, reprimida i lliure. Precisament perquè hi ha un sexe que es comparteix i un sexe que només viu en el nostre cap, ha estat subjecte a la interpretació, a la moral i a la legislació. No sé perquè pateix tant per això, a no sé que el senyor Cruz vegi limitada la seva sexualitat (quina tranquil·litat saber que la meva opinió no serà criminalitzada!).
No tot és opinable. I si ho és, ha de ser amb arguments. No es pot apel·lar a la llibertat individual per defensar les opinions. I no perquè em cregui l'argument suat que la llibertat de cadascú acaba on comença la del altre, perquè la frontera entre el tu i el jo en matèria d'opinió no està gens definida; sinó perquè la llibertat d'un acaba allà on comença el dolor de l'altre, tant si ets adult com si ets menor; tant si has estat a Auschwitz com si no hi has estat.
Si llegeixo l'article de Manuel Cruz el primer que em pregunto és com un individu així fa classes de filosofia a la Universitat: la construcció del discurs és molt feble perquè el discurs teòric està bastit amb exemples que no hi encaixen de cap manera i semblen col·locats amb calçador o trets de les obsessions del seu autor (?). La llibertat individual no pot esgrimir-se en casos en què la història ens ha colpit tan profundament com l'holocaust. Estic d'acord amb l'article d'aquest blog quan es parla de la responsabilitat dels personatges públics: crec que s'ha de criminalitzar les opinions que es fa des de l'autoritat intel·lectual i pública. No hem de ser tous amb aquest tema. I crec, anant més enllà, que s'ha de respondre amb contundència a les opinions que ens arriben en conversa directa sobre aquest temes: no es pot viure tranquil si no es respon a determinades afirmacions que mostren lleugeresa en temes com l'holocaust, la xenofòbia, el sexisme i, també quan és un cas clar sense arribar a determinades neurosis, la pederastria. Si ens construïm com a individus i com a societat massa lleugers en aquests temes la confusió s'anirà establint al nostre voltat i no hi haurà res que ho aturi. La responsabilitat és col·lectiva i individual. Per a la col·lectiva, les lleis han d'assegurar un marc que protegeixi de l'agressió les víctimes i els hereus d'aquestes víctimes: per això una opinió cal criminalitzar-se si es fa en el marc de la col·lectivitat, quan aquesta comporta la violència que implica, per exemple, el negacionisme de l'holocaust. Per a la individual, cadascú de nosaltres ha de ser responsable (per tant, ha de respondre) de fets i paraules, quan es fan i es pronuncien al nostre abast. En nom de la llibertat, no pot ser admès l'abús i la violència, només faltaria!
ResponElimina