Trailers de llibres

Llegint el post Trailers de libros, ¿la peor idea de la industria editorial?, al bloc Cooking Ideas, m'he assabentat que es fan trailers de llibres. És a dir, s'anuncia un llibre com si fos una pel·lícula fent unes pinzellades de l'argument i buscant aquells aspectes que poden captar l'atenció d'un futur lector, esbossant els personatges i, sobretot, recreant l'ambient, tot amb una estètica propera a la del relat.

La idea pot donar molt de sí, però no he vist res massa interessant. M'he mirat els exemples que ofereixen al bloc (no m'han agradat) i n'he buscat els que ofereix YouTube. Poca cosa. La majoria són vídeos de novel·les de gènere, bàsicament de terror o sentimentals, o llibres infantils: n'he seleccionat un perquè veieu a què em refereixo: El nombre del viento, de Patrick Rothfuss Els que no són de gènere són d'autors joves (Renato Cisneros, a Alfaguara), com si fes una mica de por arriscar-se amb autors consagrats. O com si es pensés que un producte promocional d'aquesta mena només té sortida entre els joves, més avesats a la cerca d'informació a la xarxa, o amb qui s'adiu més la relació entre imatge i literatura.

En català tampoc hi ha massa cosa: El secret de la germandat, de Mireia Vancells (autoeditat a Bubok, una editorial "no convencional") o Ghostgirl, de Tonya Hurley (un relat il·lustrat d'estètica gòtica).

Us en deixo dos. Pel contingut i per la realització. El primer és La lladre de llibres, de Markus Zusak (Barcelona: La Campana, 2007), escriptor australià nascut el 1975, que narra la interessant i estremidora història d'una nena que viu en una casa d'acollida, a l'Alemanya nazi, mentre la seva mare és en un camp de concentració per comunista. Un història contra la barbàrie, que parla de l'amistat, de la solidaritat i del poder de la literatura per superar tots els obstacles i els conflictes.

El segon vídeo és un trailerbook de Diario, de Petter Moen (Madrid: Veintisieteletras, 2009), venedor d'assegurances noruec d'origen jueu, i membre de la resistència durant l'ocupació nazi de Noruega, va ser fet presoner.

Tancat durant set mesos a la caserna de la Gestapo, va ser embarcat junt amb la resta de presoners per ser dut a un camp de concentració a Alemanya. El vaixell va naufragar i només van sobreviure cinc persones. Moen, no. Però va tenir temps de deixar-nos aquest diari, del qual se'n va saber la seva existència sis mesos després d'acabar la guerra, gràcies a un dels supervivents del naufragi.

Anna Frank, Ruth Maier, Primo Levi, i ara Petter Moen. Una història insòlita que ens explica què du una persona a escriure un diari estant privat de la llibertat, però, sobretot, com el va escriure.