dilluns, 10 d’octubre de 2011

Hitler i els alemanys: comunitat i crim


Com que no hem pogut anar a Berlín a veure-la, us deixo un tast d'aquesta impecable exposició que explica la relació establerta entre Hitler i els alemany com a poble. 1050 metres quadrats són els que li va dedicar el Museu d’Història d’Alemanya a la figura d’Adolf Hitler, en l’exposició anomenada Hitler i els alemanys. Comunitat i crim (Hitler und die deutschen. Volksgemeinschaft und verbrechen). La mostra, que va estar oberta fins el 27 de febrer de 2011, era dividida en tres grans blocs, endreçats cronològicament: Hitler entre alemanys (1919-1933), Hitler i els alemanys i Els alemanys després de Hitler. Els comissaris van ser Hans-Ulrich Thamer, Simone Erpel i Klaus-Jürgen Sembach. Uniformes, busts, banderes, diaris, documents, entre els quals destacava la gran quantitat de material audiovisual en un treball que, segons paraules del comissari Hans-Ulrich Thamer, se centrava en la figura de l’individu que personifica, per molts motius, la maldat en totes les formes.

El treball de molts anys, dedicats a recollir tot tipus de material i informació va donar com a resultat una exposició on s’explica el camí d’Adolf Hitler cap el poder des de 1919, on s’iniciava la mostra, amb Hitler entre alemanys (1919-1933). Després de combatre en la Primera Guerra Mundial, va treballar com a espia de la policia alemanya, investigant el Partit Obrer Alemany, degut que, després de la caiguda de la monarquia al 1918, els caps de la inestable República de Weimar consideraven aquest partit un possible enemic marxista, desconeixent que es tractava d’un partit eminentment nacionalista. Finalitzada la Primera Guerra Mundial, part de la societat alemanya considerava jueus i marxistes com els culpables de la derrota; Hitler és dels que es va creure, de forma irracional, la llegenda.


La mostra se centrava per començar en els orígens polítics, quan va ser captat per Ernst Röhm i Dietrich Eckart, en els inicis del Partit Nacionalsocialista Obrer, el partit nazi, després d’un discurs de Hitler, que ja s’hi havia afiliat. Al 1920 s’encarregava de la maquinària propagandística del partit i de repartir esvàstiques i pamflets amb les consignes nazis, amb accions brutes i rudes, sabedors de la paràlisi que provoca el terror. La Hakenkreuz i la salutació feixista amb el braç alçat ja formaven part de la parafernàlia nazi, i Hitler, al 1921, ja era considerat un orador implacable. Els grups armats anomenats Stumabteilung (escamots SA) ja posaven en pràctica accions violentes, mentre que Hitler, proclamat líder del partit a l’ estiu de 1921, feia proclames antisemites, antimarxistes, i anti tot el que anava en contra de la criminal i vomitiva ideologia nazi. La mostra se centrava posteriorment en el Putsch de Munich, l’ escriptura del Mein Kampf a la presó després del fallit cop d’estat, la sortida de la presó i el rezel de les autoritat alemanyes, a les quals va enganyar afirmant que havia oblidat les visions messiàniques vers el seu ideal nazi, la reforma del partit nazi, la gran depressió alemanya (i mundial) de 1930 que va ajudar al ressorgiment del llavors apagat moviment nazi, i la victòria, finalment, a les terceres eleccions alemanyes de 1932. El 30 de gener de 1933, 10 anys després del intent de cop d’estat (el citat Puscht de Munich), el líder del partit nazi, Adolf Hitler, era proclamat Canceller Imperial (Reichskanzler) pel president Hindenburg. El seu exèrcit particular de fanàtics superava en nombre el de l’exèrcit militar alemany. Molts dels qui el van ajudar i li van subvencionar la carrera política van acabar repartits pels camps de concentració. Després de la mort de Hindenburg, el 1934, es va proclamar Führer. S’iniciava la dictadura nazi.


Hitler i els alemanys fa referència a l’economia, l'educació i als diferents sectors socials i a com funcionava la societat nazi; a l’absoluta influència de la dictadura en tots els àmbits, i sempre de forma furiosa i terrorífica, així com a les lleis contra tothom que consideressin enemic del Tercer Reich. La propaganda, la difusió de la ideologia nazi, el rentat de cervell i altres tàctiques van tenir l’efecte desitjat, tot i la resistència de petits grups anti-nazis. Segueixen el Gleichschaltung, l’organització Todt, els Jocs Olímpics de 1936, ignorar el Tractat de Versalles (ampliant, per exemple, l’ exèrcit nazi a 600.000 soldats), les aliances amb Itàlia, Espanya i Japó, l’ocupació de Txecoslovàquia i Àustria, el pacte Molotov-Ribbentrop de no agressió amb els russos, el bombardeig al Regne Unit, i arribem, d’aquesta manera, a l’inici de la fi: el 1941. Hitler trenca el pacte amb els russos i es decideix a atacar-los. Posteriorment, amb EUA a l’expectativa, finalment van entrar en el conflicte, després de l’atac a Pearl Harbor per part del Japó, aliat nazi. Batalles com les de Al Alamayn, Stalingrad i Kursk anunciaven que la derrota nazi era qüestió de temps. El suïcidi de Hitler, el 30 d’abril de 1945, juntament amb Eva Braun, tancava el capítol del terror nazi, posant fi d’aquesta manera a l’exercici de maldat més estudiat i difós del segle XX.

I després, què? Els alemanys després de Hitler és la part de l’exposició on s’explicava què va ser del país un cop acabada la dictadura nazi i la Segona Guerra Mundial, posant èmfasi a la importància de no passar pàgina sense ensenyar i mostrar què va succeir, sense tabús ni vergonya, i recordant la vital importància que té l’exercici d’aprendre dels errors de la història.



L’exposició Hitler i els alemanys. Comunitat i crim és una acció social i educativa que ens apropa a la història, per aprendre dels errors, amb una mentalitat oberta i lliure. Existeix la maldat, i el nazisme és una prova irrefutable. Per tant, seria molt positiu que tots els països, sobretot els que han patit una dictadura, fossin prou valents per mostrar als seus ciutadans una exposició tan ambiciosa i necessària com Hitler i els alemanys. No en tinc cap notícia, però estaria bé que arribés fins aquí. La història ens ensenya i té la capacitat d’educar-nos, i fins aleshores, podem fer un recorregut virtual per la sala d'exposicions..

2 comentaris:

  1. Aquí encara no hem estat prou valents, sembla.

    ResponElimina
  2. Clidice, està clar que no. Mira què passa amb el Valle de los Caídos, amb les fosses comunes, amb el discurs polític de la dreta...

    ResponElimina