Espanya negra: Goya, Solana, Buñuel

 La Sala Palau Antiguitats presenta l'exposició La España negra: grabados de Goya a Solana, una magnífica mostra d'aiguaforts de Goya, Fortuny, Ricardo Baroja, Iturrino, Eugenio Lucas, Ignacio Zuloaga i José Gutiérrez Solana. Més de 60 gravats dels segles XIX i XX, que tenen com a fil conductor l'endarreriment secular de la societat espanyola durant aquell període, un país, que tot i els esforços regeneracionistes, va estar ancorat en el fanatisme, la misèria i la ignorància durant dècades. Encara que no ens agradi, som fills d'aquella Espanya obscurantista i tancada, i moltes mostres del comportament social i polític d'aquest país són una conseqüència d'aquell passat del qual tots en guardem alguna referència a la nostra memòria. Fills d'aquella Espanya que retrata Machado a "Mañana efímero", de Campos de Castilla, "[...] Esa España inferior que ora y bosteza, / vieja y tahúr, zaragatera y triste; / esa España inferior que ora y embiste, / cuando se digna usar la cabeza [...]".

Un país que se sumeix endefectiblement en la ruïna econòmica i cultural després de l'expulsió dels jueus i dels moriscos i un cop sobrepassat el Renaixement i l'època daurada del Barroc. Èpoques il·luminades per Quevedo, Lope i Calderón, però que no s'entendria sense la influència dels escriptors d'origen convers, que aportaven, conscientment o inconscietment, una mirada crítica (social) o una especial concepció espiritual (mística) dins el panorama cultural: Rojas, Góngora, Teresa d'Àvila, San Juan de la Cruz, Fray Luis de León, Cervantes, Mateo Alemán, Baltasar Gracián, Luis Vives, l'autor del Lazarillo...

Una societat que centra la seva essència i la seva existència en el concepte d'honor i en la puresa de sang com a garantia de pertinença i que posa com a límits de l'univers, material i mental, les parets de la sagristia, que portarà cap a la decadència cultural i la misèria moral, representada per la Santa Inquisició, més santa que la santa raó.

 
El segle XIX, des dels pressupòsits il·lustrats fins arribar al naturalisme i el realisme, proporcionarà una mirada crítica, però també satírica i irònica, de la mà dels seus artistes i dels seus escriptors, que es van dedicar a retratar aquella Espanya inculta, grotesca i miserable, com es pot veure en aquesta mostra. 17 gravats corresponen a les quatre sèries que va fer Goya: Caprichos, Desastres de la guerra, Tauromaquia i Disparates. Però cal posar la mirada i l'atenció en les tres peces de José Gutiérrez Solana (Madrid, 1886-1945): La beata, Mujeres de la vida i La perra del artista. És una bona oportunitat de contemplar l'obra d'aquest pintor, que veu de la tradició goyesca, però també del expressionisme. És potser un dels més importants i més poc coneguts del públic, degut a la contundència amb què Goya s'ha acabat imposant en l'imaginari pictòric.

 La beata, Solana

Però Gutiérrez Solana no només és un gran pintor, sinó que sobresurt també com a escriptor -vessant aquesta encara menys coneguda- per la seva capacitat descriptiva i l'anàlisi que fa de la societat en els seus relats. Val la pena recuperar-lo o descobrir-lo llegint, per exemple, La España negra, en la reedició que Trapiello va fer el 2000.

Mujeres de la vida, Solana

Res millor per acompanyar l'exposició de La España negra que  Las Hurdes, tierra sin pan,  de Luis Buñuel (1932). Avui l'han projectat a la Filmoteca, i d'allà vinc. Pagava la pena tornar-la a veure per arrodonir la tarda temàtica.

Aquesta pel·lícula reflecteix i denuncia l'abandonament i la misèria de la comarca extremenya de Las Hurdes. I dic pel·lícula i no documental amb tota la intenció perquè si és veritat el que les imatges mostren, en general, hi ha detalls que van ser provocats per Buñuel, no tant per manipular la realitat, sinó per buscar efectes que formen part de l'imaginari surrealista del director. És el cas de l'ase, que en realitat no és mort, i que ja apareix a Un perro andaluz, per l'obsessió que Buñuel té amb la carnassa.

Tot i que sí que hi ha detalls surrealistes, com el de l'ase i el del taüt, Tierra sin pan no és una pel·lícula surrealista. El que sí inicia és la tendència cap a la crítica social que veurem en les pel·lícules posteriors, i sí escoltem atentament hi sabrem veure, també, un bon grau d'ironia i cinisme.

I si avui no has pogut anar a la Filmoteca, aquí la tens sencera.

Carregat per XLanig. - Vídeos web independents.

L'evolució de Barcelona: de Barcino a BCN

A la pàgina web De Barcino a BCN, sota la direcció de Jaume Sobrequés, catedràtic d'història de la Universitat Autònoma de Barcelona, l'Ajuntament de Barcelona, amb la col·laboració del Museu d'Història de la Ciutat ens ofereix un repàs sobre la història de Barcelona a través de textos, imatges i vídeos.

La presentació està molt cuidada, amb textos que no són massa extensos -la pàgina té voluntat divulgativa-, però ofereix bibliografia per a qui vulgui saber-ne més en un tema concret. La part multimèdia, a més de fotografies, incorpora alguns vídeos històrics, com el de les troballes de restes arqueològiques a les muralles romanes, de l'any 1965, que només són accessibles en els arxius històrics corresponents. O vídeos fets expressament, com el que hi ha en aquesta pàgina sobre l'evolució de la ciutat en el pla de Barcelona.

L'evolució de la ciutat sobre el pla de Barcelona

Per cortesia del Museu d'Història de Barcelona

Música: Sota llicència de Creative Commons
Ludwig Thuille: Piano Sextet in B-flat major, op. 6. III Gavotte. OnClassical.

Temple d'August, al carrer Paradís

 

No sé vosaltres, però jo sento una emoció especial en la descoberta dels fets històrics de la meva ciutat. No és només aquest viatge al passat que ens permet saber d'on venim i què som; és també aquesta relació que s'estableix amb les restes materials. Passejar pel pas de muralla romana o contemplar les restes del temple d'August (a la seu del Centre Excursionista de Catalunya, al carrer Paradís) permet, en la memòria, fer un salt en el temps i imaginar-se aquells habitants de Barcino. És una relació semblant a la que es produeix llegint una novel·la i ficant-se en la vida dels protagonistes.

És el que em va passar aquest estiu visitant una de les darreres descobertes arqueològiques romanes a Barcelona, la domus (s. IV) del carrer de la Fruita, en ple call jueu. O ja posats, a l'antiga sinagoga major (s. X) del carrer Marlet, a pocs metres de la domus. Estar entre les seves parets permet sentir la remor de les veus de la família patrícia de la casa romana; o la veu del rabí durant una reunió a la sinagoga. No són només pedres; són pedres que parlen, que ens parlen.

Antiga sinagoga de Barcelona, al carrer Marlet

Lulu: mite i realitat

He anat a veure Lulú al Liceu. Òpera en tres actes. Música i llibret d’Alban Berg, basat en Erdgeist i Die Büchse der Pandora, de Frank Wedekind. Direcció musical de Michael Boder i direcció escènica d'Olivier Py.

Sense entrar en detalls de l'argument, Lulú es mou en un món oníric i asfixiant. La seva bellesa i el seu atractiu subjuguen els homes que la coneixen, tots els quals moren tràgicament. Dins la tradició literària i lírica de personatges femenins immorals i ambiciosos, Lulú té uns trets propis que la diferencien: és un personatge més passiu i amoral, que acaba víctima d’una societat que l’ha reduïda a objecte eròtic, i que acabarà abocat a la prostitució i a una tràgica mort.

La música, dodecafònica, atonal, pot semblar, d'entrada, un obstacle per a oïdes poc educades. I les meves no hi estan pas, d'educades. Però no és així. N'hi ha prou amb tenir curiositat musical i haver escoltat autors com Erik Satie o Darius Milhaud, o entendre de quina manera es fa ús de la música a les bandes sonores a les pel·lícules quan es vol subratllar emocions, tensions o moviment. La partitura de Lulú és lírica, bella i suggerent, capaç  de reflectir els aspectes dramàtics irònics i sarcàstics de la trama.

La trama i els diàlegs tampoc són fàcils. Sense un coneixement previ de l'argument es fa difícil seguir el diàleg, plens d'el·lipsis, sincopats, més expressius que narratius.

La posada en escena i els decorats són magnífics. Són d'estètica expressionistes (dissenyats per Pierre-André Weitz, recorden a George Grosz), no pretenen descriure objectivament la realitat, sinó la mirada interior, l'expressió, de l'artista. En aquest sentit, crec que és un encert la presentació inicial de personatges i escenari com si d'un circ es tractés. I encertats els colors, les llums i els moviments permanents dels decorats, que li donen un aire decadent, com de cabaret d'entreguerres.

Poc puc dir dels intèrprets. No tinc prou coneixements musicals. Res m'ha semblat que desentonés. En tot cas, pel que fa a la interpretació teatral, sempre m'ha semblat que els cantants d'òpera no acaben de donar la talla com a actors. Potser tampoc se'ls demana això. Però a Lulú no és el cas. Tots fan un gran paper, sobretot la protagonista, Patricia Petibon, que està esplèndida, i més si tenim en compte el risc d'algunes escenes.

Precisament el risc d'aquestes escenes, de caràcter sexual, han portat a haver d'anunciar que "la temàtica de l’obra i la dramatúrgia d’Olivier Py poden ofendre la sensibilitat d’alguns espectadors". No n'hi ha per tant. Em semblen més escandaloses algunes adaptacions "modernes" que no pas el contingut sexual d'una obra. Però bé, ja se sap, la "sensibilitat" d'un determinat públic del Liceu és directament proporcional a la moralitat hipòcrita de determinades classes socials. Si les llotges parlessin!

També s'ha escrit i s'ha parlat, ara que som en temps en què s'ha de ser políticament correcte, de quina seria la imatge que aquesta nova adaptació oferiria del personatge Lulú. No oblidem que la protagonista és una dona que porta l'estigma de la femme fatale, que utilitza el sexe pel seu ascens social i que, per això, acabarà trobant la mort com un càstig afegit, com una penitència per la seva luxúria, no exempta d'innocència.

Aquesta és la lectura que sempre s'ha fet del mite de Lulú, la clàssica, la que veu la dona com a un ésser pervers que converteix l'home en víctima de la sexualitat desbordada d'aquella. La dona com a temptació.

Hi cabia, també, la possibilitat de mostrar una dona de sexualitat lliure, que decideix què fer amb el seu cos. Però no ens enganyem; gairebé sempre, aquesta imatge ve vestida per l'imaginari masculí, genital, i dóna com a resultat una dona que és una resposta al desig masculí. La societat és plena d'imatges d'aquest tipus, des del recurs vulgar de la dona com a reclam publicitari fins la construcció d'un model que viu i es vesteix per un món que continua sent masculí. Quina fal·làcia! La dona accedint "lliurement" a la submissió masclista!

Ens podem creure que la dona és l'ésser atractiu i subjugant que voldria ser? I ella la dona que els homes voldrien dominar? Compte! Com a joc pervers té sentit. Però aquests rols traslladats a la societat són molt perillosos. I d'aquí al "totes putes" només hi ha un pas.

Hi ha altres lectures. No deixa de ser curiós que totes les interpretacions que es fan sorgeixen sempre del mateix lloc, del Gènesi i de la seva lectura interessada. Ens hem quedat amb la idea judeocristiana d'Eva portadora de tots els mals de la humanitat, i d'Adam com a víctima indefensa de la perversa Eva. I hem construït una societat que, del neolític ençà, reprodueix la venjança i el càstig cap a la dona pels seus pecats de lesa humanitat. Sobretot des del moment que l'home descobreix el secret de la fecundació i les venus neolítiques deixen de ser deesses.

Quina altra lectura es pot fer de Gènesi, 3? La literal. Amb les seves metàfores i els seus recursos literaris i lingüístics, és clar: no deixa de ser literatura. De què parla aquest capítol? D'una dona i un home, de l'accés al coneixement i de la pèrdua de la innocència representada en el Paradís. L'expulsió no és més que la porta que du la humanitat a triar el seu propi camí. No és un càstig en sentit estricte. El mite, segons Lévi-Strauss, ens ofereix les claus que interpreten la realitat i, alhora, permeten entendre-la. És l'home qui relata el mite per donar explicació a la realitat que no entén. La lectura s'ha de fer enrere. El Gènesi no és un oracle.

I quin és el paper que la dona juga en aquest afer? Doncs és la portadora de coneixement. És qui arrisca el Paradís a canvi de fer-nos humans. Dóna la vida del seu ventre i del seu pensament. Menja del fruit prohibit? Parirà amb dolor? Ens guanyarem el pa amb la suor del nostre front? Sí. Sí a tot. Hem viscut mai en aquest hipotètic paradís perdut?

El problema és que les societats patriarcals que donen aquesta explicació mitològica (i d'altres de semblants a d'altres cultures) "culpabilitzen" la dona. No podia ser de cap altra manera. El problema ve quan al llarg de la història continuem fent la mateixa lectura (interessada?) quan ja no és necessari (o sí?).

I com que el Gènesi reflecteix el joc de rols que la societat ha imposat, no és estrany llegir una afirmació com: "El teu desig t'impulsarà cap al teu home, i ell et voldrà sotmetre". Compte, perquè estem perpetuant el mite i amb ell el rol! No podem fer explicacions més científiques, més adaptades als temps actuals? Hem de continuar prenent el mite i la Bíblia com a referència? Com deia un amic meu, no hi ha bibliografia més moderna?

Lulú comença amb l'escena del Gènesi. L'arbre del bé i del mal, l'arbre de la vida, l'arbre del coneixement. La pèrdua del Paradís. No hi ha, doncs, equívoc possible: la protagonista és un transsumpte d'Eva. El domador de feres, autèntic demiürg ordenador del món a partir de la matèria primigènia caòtica i eterna, en aquest cas representada pels humans, ens presenta l'escenari: un circ de feres que es devoraran les unes a les altres. I per si a la presentació no queda prou clar, uns rètols de neons ens recordaran durant tota l'obra quins són els lemes de la degradació de la nostra existència: "paradís perdut", "sexe", "odio el sexe", "pompes fúnebres"...

Som davant d'una tragèdia. Ningú pot escapar d'aquest circ. "El teu desig t'impulsarà cap al teu home, i ell et voldrà sotmetre": presa i ventre; caçador i fecundador. Pur comportament atàvic. Víctima ella i ell. Tragèdia.

Després resulta que la vida, portes del teatre enfora, és una altra cosa. Civilitzats com som, hem ordenat el món mentre intentem adaptar els nostres rols a les circumstàncies, sempre canviants. Fins que la follia, que a tots ens ataca en un moment o un altre, ens trasbalsa. I aleshores ens cal una explicació als nostres instints (o als dels altres). Podem buscar la salvació en el mite, en la religió, en la literatura, en l'art, en el psicoanàlisi.

Sefarad: l'Espanya sefardita i els jueus catalans

L'Espanya sefardita i el llegat de Sefarad (Centre Virtual Cervantes)

Sefarad i el jueus catalans (Eduard Feliu). Una polèmica

Música de pel·lícules: Jerry Bock, in memoriam

Sembla una afició oblidada, com tantes que estan subjectes a modes i costums. Ja no s’escolten bandes sonores de pel·lícules, oi? Vull dir, no és un tipus de música que circuli comercialment pel mercat discogràfic com la resta de música. O potser m’equivoco i sóc jo qui no circula massa pels ambients musicals. No ho crec. Potser passa que la música que es fa expressament per a les bandes sonores no té prou transcendència, com la que tenia abans. Potser ara es tira de veta de músics prou coneguts a nivell popular i ja no els associem al cinema, sinó a la seva parcel·la comercial. Ara potser és més fàcil tenir al cap el nom d’uns compositors o d’uns intèrprets i només de forma accidental els associem a una pel·lícula on soni la seva música. O potser ha canviat la manera d'anar al cinema i el soroll de les crispetes ja no ens deixa sentir la banda sonora.

Molts músics reconeguts han compost temes per a pel·lícules que formen part de la història del cinema. La nòmina seria llarga. Hi estem d'acord. Però segur que molts recordem, sense saber de qui són (gairebé tots són ja morts), cançons que formen part de la nostra educació sentimental, cançons per sempre més relacionades amb les nostres vides, com “Tema de Lara”, de la pel·lícula Doctor Zhivago, de Maurice Jarre (El día más largo, Grand Prix, Topaz, L'home que volia ser rei, El club dels poetes morts, Ghost); “Estrella errante”, de La leyenda de la ciudad sin nombre, de Frederick Loewe (My fair Lady, Gigi), cantada per Lee Marvin; “El hombre de la pistola de oro”, de la pel·lícula del mateix nom, de John Barry i cantada per Lulu (Ai, que se’m salten les llàgrimes! Permeteu-me la llicència només per sentir aquesta cançó de Lulu); “The Harry Lime Theme”, d’El tercer hombre, d’Anton Karas i la seva cítara; la banda sonora xiulada d’El puente sobre el río Kwai, de Malcolm Arnold; el tema principal de Mon oncle, de Franck Barcellini; “The Entertainer”, de la pel·lícula El golpe, meravellós ragtime d’Scott Joplin; “Cantando bajo la lluvia”, de Roger Edens; el dabadabada més famós, el d'Un hombre y una mujer, de Francis Lai; i una cançó que em té el cor robat des de molt petit quan la sentia a la ràdio en el consultori de Montserrat Fortuny, a Radio Fémina, el "Dites-moi", d'Ngana i Jorome, de la pel·lícula South Pacific…

Cadascú podria seleccionar la seva llista, però hi ha temes que formen part de la memòria musical col·lectiva. I a no ser que se’n sigui especialista, els noms dels seus autors no ens sones a res. O si ens sonen, no en sabríem dir res d’ells, ni si en coneixem alguna obra més.

 Sheldon Harnick, Joseph Stein, Jerry Bock i Jerome Robbins

Qui coneix, per exemple, Jerrold Lewis "Jerry" Bock? Ningú. Doncs va morir el 3 de novembre. I ara el recordarem sempre perquè l’associarem a aquesta cançó amb la veu de Chaim Topol.

Las voces de lo sagrado. La veu dels moriscos

En aquest any que es commemora el quart centenari de l'expulsió dels moriscos (el decret d'expulsió és de 1609, i es va dur a terme durant quinze anys), la Universitat de Lleida prepara per al proper 11 i 12 de novembre una trobada científic a propòsit de les aportacions de la filologia a l'estudi dels textos dels moriscos espanyols, amb el nom de Las voces de lo sagrado.


Felip III va tenir l'honor de signar el decret que permeté l'expulsió de prop de 500.000 persones, ciutadans de la Corona d'Aragó i del Regne de Castella, que cometeren el delicte de néixer musulmans. No parlem d'estrangers de costums bàrbars, no parlem d'invasors, de conqueridors vinguts d'altres terres, sinó de ciutadans dels regnes peninsulars amb nou-cents anys d'història sobre les seves espatlles, tants com el cristians vells que es van treure de sobre la incòmoda presència de qui pensa diferent. Una actitud que d'aleshores ençà hem vist repetida una i altra volta. Com ja havia passat el 1492 amb l'expulsió dels jueus (150.000) per ordre del Reis Catòlics, amb aquestes dues grans comunitats hispanes, conversos i no conversos, desapareixia un legat històric i cultural tan important (literatura morisca, Yehuda ha-Leví, Maimónides, Rojas, Góngora, Cervantes, Teresa d'Àvila, sant Joan de la Creu, fray Luis de León, Mateo Alemán...) que, sota l'imperatiu de la neteja de sang res va poder "[...] la reivindicación del comercio, del trabajo y del mérito frente a la 'negra honra' de los cristianos viejos [...]" que "[...] apuntaba al objetivo de detener la ya perceptible decadencia española y las largas 'vacaciones históricas' que se prolongarían por espacio de dos siglos, hasta las Cortes de Cádiz [...]", com escrivia Joan Goytisolo a El País, a l'article "Moriscos, la historia incómoda". Quedava desmuntada tota l'estructura social, econòmica i cultural, sobretot de Castella. De esos polvos vinieros estos lodos.


Entre els mesos de juny i setembre es va celebrar la commemoració d'aquest IV Centenari a Sant Carles de la Ràpita, amb gent d'aquesta localitat i de La Cava. Va ser al port dels Alfacs on el 15 de juny de 1610 van ser embarcats en galeres els primers moriscos catalans procedents de les localitats de Lleida, Fraga, Seròs, Mequinensa i Aitana, per ser abandonats a les costes africanes de Tunis i Algèria.

[Entrades relacionades, clique Moriscos]

Maus i MetaMaus. Relat d’un supervivent

[Actualitzat: 5 de novembre de 2011]

Ara fa 25 anys l'il·lustrador Art Spiegelman va publicar Maus. Acompanyant la reedició del 25 aniversari de The Complete Maus, Pantheon books, una divisió de Random House, ha publicat durant la primera setmana d'octubre MetaMaus, un llibre de tapa dura de 300 pàgines amb un DVD en què Art Spiegelman recorda el procés creatiu darrere de la seva novel·la gràfica, al mateix temps que respon les preguntes que més l'hi han fet des de la seva publicació: Per què còmics? Per què ratolins? Per què l'Holocaust?

El DVD inclou una còpia de referència digital de The Complete Maus vinculada amb una selecció d'entrevistes d'àudio amb el pare d'Spiegelman, documents històrics i una selecció d'esquetxos i notes de l'autor.

L'editorial va realitzar un tràiler del llibre-DVD amb alguns previs dels continguts, així com fragments de les entrevistes que conté el paquet.

Exposició: Maus. Relat d'un supervivent

[6 de novembre de 2010]

Exposició itinerant per les biblioteques públiques de Catalunya que té per tema la novel•la gràfica d’Art Spiegelman (Estocolm, 1948), Maus. Relat d’un supervivent dels camps de concentració nazis, que va ser publicat a Nova York entre el 1986 i el 1991. Va guanyar el premi Pulitzer (1992), i és l’única obra no periodística que l'ha obtingut. Maus narra la història real del pare d'Art, Vladek Spiegelman, jueu polonès, durant la Segona Guerra Mundial, a més de les complicades relacions entre pare i fill mentre va durar l'elaboració del còmic. La història s'explica sense ocultar cap detall, la qual cosa fa més humans i "reals" els seus protagonistes. La història intercala, en passat, les vivències a Auschwitz que el pare relata al fill perquè Art les pugui plasmar en còmic, amb el present narratiu, que explica la relació entre el pare i el fill i els problemes ètics derivats de tot plegat. Múltiples continguts que evidencia l’exposició: aspectes històrics de l’Europa dels anys trenta i quaranta i de la Segona Guerra Mundial; aspectes sociològics, derivats de les relacions entre diversos grups socials; aspectes psicològics vinculats principalment a la relació pare-fill; qüestions d’ètica, com la justícia o la solidaritat. Els personatges són animals antropomòrfics: ratolins per representar els jueus, gats per als alemanys, porcs per als polonesos, granotes per als francesos, cérvols per als suecs i gossos per als nord-americans. L'elecció respon a la metàfora de la ratera en què es va convertir la Polònia ocupada pels nazis, i com els jueus es van sentir traïts per la resta dels polonesos. El dibuix, influenciat per l'expressionisme, és en blanc i negre, amb un traç angulós i nerviós que dóna caràcter a una narració, uns fets i uns personatges que són un punt d'inflexió dins la història moderna de la humanitat.

El projecte Maus. Relat d’un supervivent compta amb la direcció artística dels autors Pere Joan (premi del Saló Internacional del Còmic de Barcelona a la Millor Obra, 1991), i Max (premi nacional de còmic 2007, Gran Premi del Saló del Còmic de Barcelona, 2000 i tres premis a la millor obra el 2007, així com el premi Ignatz als EUA, 1999). El muntatge de l’exposició va acompanyat d’una selecció bibliogràfica, una guia de lecturai una guia didàctica.

Mazaltov Behar Mordoh

Els ulls d'aquesta grega sefardita són d'aquells que contenen l'experiència dels milions de persones que van morir executades durant la Segona Guerra Mundial. Mazaltov Behar Mordoh Fofo (Salònica, 1925), presonera amb 17 anys al lager d'Auswitchz, va ser sotmesa a monstruosos experiments mèdics a mans de metges nazis. El número que porta tatuat al braç fa innecessàries les paraules, però el Diari de Girona del 18 d'octubre recull el relat d'aquest supervivent, que resideix des de fa 45 anys a Lloret de Mar. I si teniu estómac, la podeu escoltar en aquesta gravació de El Mundo, el primer de dos reportatges que, sota el nom de Medicina en el Holocausto, va publicar aquest diari.

Una de les coses més terribles que tenen esdeveniments com el de l'Holocaust és allò que va més enllà de la pervivència de la memòria i el record. És la paraula. La veu dels supervivents. Estem parlant d'un fet que va passar fa 65 anys i que dia a dia continua permanent en el relat de les persones que continuen vives i que viuen amb aquest dolor. El dolor de ser, precisament, supervivents.

David Lagmanovich i el microrelat

El microrelat ha perdut una de les seves plomes més insignes i un dels estudiosos que més han dignificat aquest gènere literari, David Lagmanovich (Argentina, 1927-2010), autor de El microrrelato hispanoamericano (2007). Fernando Valls li dedica la secció Obituario: In memóriam, de El País de 29 d’octubre.

Nascuts de forma "oficials" a la segona part del segle XX de la mà d’escriptors hispanoamericans com Monterroso, Arreola, Cortázar, Borges o Bioy Casares. Tots tenim a la memòria el famós conte “El dinosaurio”, d’Augusto Monterroso: “Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí”. Amb aquestes set paraules, l’escriptor guatemalenc va provocar la imaginació de lectors i estudiosos, que van inundar el panorama literari d’interpretacions i aproximacions arreu del món.

La tradició en llengua espanyola ja venia de més lluny, i hauríem de buscar en autors com Ramón Gómez de la Serna, amb les seves Greguerías, o en Rubén Darío i Vicente Ruidobro.

Tot i així, les arrels les hem de buscar una mica més lluny, i com en tota literatura ens hem de remuntar a la tradició oral i que pren forma a l’Edat Mitjana a través de la literatura didàctica, de les llegendes, de les paràboles. Una tradició que arriba a la Península els segles XIII-XIV amb contes, faules i apòlegs com els que podem trobar al Calila e Dimna o al Sendebar, tots dos de tradició oriental, persa, arribats en versió àrab, i fets traduir, segurament, per Alfons X. Tot plegat, sense oblidar que la tradició del microrelat no és només hispana i que podríem seguir la seva pista en totes les cultures.

I posats a mencionar, triarem els relats breus de Kafka, per la influència que l’autor txec ha tingut en tota la literatura occidental. Com a tast, aquesta meravella:

La verdad sobre Sancho Panza

Sancho Panza, que por lo demás nunca se jactó de ello, logró, con el correr de los años, mediante la composición de una cantidad de novelas de caballería y de bandoleros, en horas del atardecer y de la noche, apartar a tal punto de sí a su demonio, al que luego dio el nombre de don Quijote, que éste se lanzó irrefrenablemente a las más locas aventuras, las cuales empero, por falta de un objeto predeterminado, y que precisamente hubiese debido ser Sancho Panza, no hicieron daño a nadie. Sancho Panza, hombre libre, siguió impasible, quizás en razón de un cierto sentido de la responsabilidad, a don Quijote en sus andanzas, alcanzando con ello un grande y útil esparcimiento hasta su fin.

Franz Kafka

Entre els autors espanyols i catalans que han tractat el gènere, al ja mencionat Gómez de la Serna, hi hem d’afegir, com no, el magistral Max Aub amb Crímenes ejemplares, una autèntica joia (com tota la seva literatura), i a més, divertida. Segurament tots coneixeu aquests dos relats:

"Lo maté porque era de Vinaroz."

"Errata. Donde dice: La maté porque era mía, debe decir: La maté porque no era mía."

I podem seguir amb Pere Calders, José María Merino, Luis Mateo Díaz, Manuel Vicent o Juan José Millás. Aquest darrer, com a curiositat, i fent ús de les noves tecnologies, va signar un acord amb Bubok i Movistar per poder rebre periòdicament al mòbil els seus micorelats.

Per acabar, deixo un enllaç cap a l’assaig El microcuento en Hispanoamérica, de José Luis Fernández Pérez. Però no vull marxar sense citar l'article de Javier Marías, "O que yo pueda asesinar un día en mi alma", publicat el 27 de maig de 2007 al diari El País, i que podem llegir al seu bloc. Un atac als llocs comuns, a l'ús abusiu de la cita, del fragment i de la creació fàcil, on hi inclou els microrelats. El millor de tot és que m'agraden tant els microrelats com Marías. Per això ric només de pensar quants hauran estat trets de pollaguera per les seves afirmacions (anava a posar un emoticó).

IV Congrés per a l'estudi dels jueus en territoris de llengua catalana

Adreces i plànols Congressos anteriors Contactes Crides Formulari de matrícula Organització Programa IV Congrés per a l'estudi dels jueus en territoris de llengua catalana Mapa del lloc

Barcelona-València 18,19 i 20 d'octubre de 2010