Espanya negra: Goya, Solana, Buñuel

 La Sala Palau Antiguitats presenta l'exposició La España negra: grabados de Goya a Solana, una magnífica mostra d'aiguaforts de Goya, Fortuny, Ricardo Baroja, Iturrino, Eugenio Lucas, Ignacio Zuloaga i José Gutiérrez Solana. Més de 60 gravats dels segles XIX i XX, que tenen com a fil conductor l'endarreriment secular de la societat espanyola durant aquell període, un país, que tot i els esforços regeneracionistes, va estar ancorat en el fanatisme, la misèria i la ignorància durant dècades. Encara que no ens agradi, som fills d'aquella Espanya obscurantista i tancada, i moltes mostres del comportament social i polític d'aquest país són una conseqüència d'aquell passat del qual tots en guardem alguna referència a la nostra memòria. Fills d'aquella Espanya que retrata Machado a "Mañana efímero", de Campos de Castilla, "[...] Esa España inferior que ora y bosteza, / vieja y tahúr, zaragatera y triste; / esa España inferior que ora y embiste, / cuando se digna usar la cabeza [...]".

Un país que se sumeix endefectiblement en la ruïna econòmica i cultural després de l'expulsió dels jueus i dels moriscos i un cop sobrepassat el Renaixement i l'època daurada del Barroc. Èpoques il·luminades per Quevedo, Lope i Calderón, però que no s'entendria sense la influència dels escriptors d'origen convers, que aportaven, conscientment o inconscietment, una mirada crítica (social) o una especial concepció espiritual (mística) dins el panorama cultural: Rojas, Góngora, Teresa d'Àvila, San Juan de la Cruz, Fray Luis de León, Cervantes, Mateo Alemán, Baltasar Gracián, Luis Vives, l'autor del Lazarillo...

Una societat que centra la seva essència i la seva existència en el concepte d'honor i en la puresa de sang com a garantia de pertinença i que posa com a límits de l'univers, material i mental, les parets de la sagristia, que portarà cap a la decadència cultural i la misèria moral, representada per la Santa Inquisició, més santa que la santa raó.

 
El segle XIX, des dels pressupòsits il·lustrats fins arribar al naturalisme i el realisme, proporcionarà una mirada crítica, però també satírica i irònica, de la mà dels seus artistes i dels seus escriptors, que es van dedicar a retratar aquella Espanya inculta, grotesca i miserable, com es pot veure en aquesta mostra. 17 gravats corresponen a les quatre sèries que va fer Goya: Caprichos, Desastres de la guerra, Tauromaquia i Disparates. Però cal posar la mirada i l'atenció en les tres peces de José Gutiérrez Solana (Madrid, 1886-1945): La beata, Mujeres de la vida i La perra del artista. És una bona oportunitat de contemplar l'obra d'aquest pintor, que veu de la tradició goyesca, però també del expressionisme. És potser un dels més importants i més poc coneguts del públic, degut a la contundència amb què Goya s'ha acabat imposant en l'imaginari pictòric.

 La beata, Solana

Però Gutiérrez Solana no només és un gran pintor, sinó que sobresurt també com a escriptor -vessant aquesta encara menys coneguda- per la seva capacitat descriptiva i l'anàlisi que fa de la societat en els seus relats. Val la pena recuperar-lo o descobrir-lo llegint, per exemple, La España negra, en la reedició que Trapiello va fer el 2000.

Mujeres de la vida, Solana

Res millor per acompanyar l'exposició de La España negra que  Las Hurdes, tierra sin pan,  de Luis Buñuel (1932). Avui l'han projectat a la Filmoteca, i d'allà vinc. Pagava la pena tornar-la a veure per arrodonir la tarda temàtica.

Aquesta pel·lícula reflecteix i denuncia l'abandonament i la misèria de la comarca extremenya de Las Hurdes. I dic pel·lícula i no documental amb tota la intenció perquè si és veritat el que les imatges mostren, en general, hi ha detalls que van ser provocats per Buñuel, no tant per manipular la realitat, sinó per buscar efectes que formen part de l'imaginari surrealista del director. És el cas de l'ase, que en realitat no és mort, i que ja apareix a Un perro andaluz, per l'obsessió que Buñuel té amb la carnassa.

Tot i que sí que hi ha detalls surrealistes, com el de l'ase i el del taüt, Tierra sin pan no és una pel·lícula surrealista. El que sí inicia és la tendència cap a la crítica social que veurem en les pel·lícules posteriors, i sí escoltem atentament hi sabrem veure, també, un bon grau d'ironia i cinisme.

I si avui no has pogut anar a la Filmoteca, aquí la tens sencera.

Carregat per XLanig. - Vídeos web independents.