divendres, 26 de novembre de 2010

Ingrid Pitt: Dràcula i el mite eròtic


Si la figura del comte Dràcula en el cinema estarà per sempre més lligada a Christopher Lee, per a tots els que vam gaudir del gènere de terror de vampirs quan érem adolescent hi ha una actriu que es va convertir en la nostra mussa cinematogràfica: Ingrid Pitt, la comtessa Dràcula. Ara estem de dol perquè Ingrid va morir el passat 23 de novembre.

Ingrid Pitt (nascuda Ingoushka Petrov) va néixer a Polònia el 1937. Filla de pare rus i mare jueva polonesa, va ser internada en el camp de concentració d'Stutthof, però va tenir la sort de sobreviure a la barbàrie nazi. Quina ironia que del terror dels lager passes a ser reina del terror cinematogràfic! Ingrid deia: "De nena, vaig viure l'horror en un camp de concentració. Pot semblar sorprenent que interpreti pel·lícules de por havent tingut una infantesa tan terrible. Però potser és per això que se'm donen bé aquest tipus de papers".

Va viure a Berlín acabada la Segona Guerra Mundial i es va traslladar als Estats Units després de casar-se amb un soldat americà, però va retornar a Europa, on va desenvolupar bona part de la seva carrera com actriu amb la productora de films de terror Hammer, amb pel·lícules que són un clàssic del gènere, com Las amantes del vampiro (1970), La condesa Drácula (1971), La mansión de los crímenes (1971) o El hombre de mimbre (1973).


A més d'actriu, Ingrid Pitt era escriptora. Va col·laborar com a columnista en diverses revistes i en llibres especialitzats en cinema, i va escriure algunes novel·les: Cuckoo Run (1980), The Perons (1984), Eva's Spell (1985) o Katarina (1986), i la seva autobiografía, Life's a Scream (1999).

Com si d'una Llilith es tractés, la figura de la vampiressa reordenava el mite diabòlic del príncep de les tenebres i recuperava la concepció dual de la creació del món i del regnes de la vida i de la mort en forma de mascle i femella. La comtessa Dràcula emergia com un súcube que robava la vida a través del plaer i ens la donava als espectadors. Naixia un mite eròtic que s'encarnava en el cos absolutament seductor d'Ingrid Pitt. I nosaltres, com a bons adolescent, ens vam deixar arrossegar pel mite i per l'erotisme d'aquesta dona. Havíem resat per una Vampirella (el còmic encara havia de tardar uns anys a arribar als nostres quioscos) de carn i os i les nostres pregàries van ser escoltades.


Els mites eròtic han existit sempre, però han format part del món adult. Sempre m'he preguntat què deuria passar perquè a partir dels anys 60 els adolescents de mig món ens convertíssim en subjectes hipersexualitzats i busquéssim en l'espai públic i en la cultura de consum referents eròtics que omplissin (ho direm de manera fina) les nostres necessitats hormonals. Una forma de renéixer, com la dels vampirs amb la sang.

Podríem trobar respostes individuals, que tindrien a  veure amb la manera com cadascú ha desenvolupat la seva sexualitat i com busca en l'entorn més proper allò que serveix com a model de satisfacció. En el cas dels nois (i compte, que parlo de les generacions que ens vam educar en la repressió), podríem fer un viatge sense solució de continuïtat que aniria des del complexe d'Èdip a la veïna seductora, passant per les mares dels nostres amics, quan no la prostitució, abans no trobàvem altres formes de relació.

Després de la Segona Guerra Mundial, amb l'enterrament del vell humanisme (víctima del terror nazi) i la profunda reflexió de l'existencialisme, la irrupció de la cultura de masses i uns nous models de consum, tant econòmic com cultural, van obrir el món desenvolupat a un nou hedonisme nascut d'una nova consciència individual, de la crítica social i de la urgència de viure. Queia el mur de la reflexió moral i religiosa, desapareixia un vell model d'intimitat i el carrer es convertia en un aparador on tot esdevenia objecte de consum, on els clients eren les noves classes mitges, les que tenien el poder adquisitiu de la nova indústria.

Les veïnes i les mares deixen de ser un referent eròtic perquè la literatura, però sobretot el cinema, ens oferien on triar què servia millor als nostres interessos, les nostres necessitats i els nostres desitjos, fins i tot els més foscos i amagats. Naixia una nova revolució cultural i, per primer cop, la revolució sexual.

3 comentaris:

  1. Una revolució sexual que es va quedar a mig camí, ignorant fins i tot el significat real del,que seria una autèntica revolució, com la dels bonobos, que sí que ho és. Una revolució en minúscules, com totes les altres, que també ho van ser, però que en el cas de la sexual va portar a menys escrúpols utilitaris, onanismes compartits, fetixisme de tota mena, vinculat a la idealització consumista de la perfecció del cos sobretot i, en el pitjor dels casos, a una tornada al llibertinatge clàssic, de secular tradició

    ResponElimina
  2. upps, sembla que no em permet eliminar el primer comentari, que volia descartar desprès d'haver fet el segon, perquè havia desaparegut momentàniament el primer. Enric, pots arreglar-ho i eliminar-ho, sisplau? Gràcies i salutacions

    ResponElimina
  3. Eliminat, Carme!

    Sens dubte va ser una revolució a mig camí. De fet, va ser més una revolució hormonal adolescent. Però malgrat tot, va trencar uns quants tabús també seculars. I a banda d'això, com tu dius i afirmo a l'article, com tota acció de masses, va ser reconvertida en potencial consumidora. El mercat tot ho controla.

    Per cert, Carme, et devia un enllaç al blog de Gregorio Luri, "El café de Ocata". Fes un cop d'ull a les seves publicacions. És una persona oberta i s'hi pot establir diàleg.

    ResponElimina