Les sinagogues medievals de Lleida

Plànol de Lleida en el segle XV

Jordi Bolós (2000)

La ciutat de Lleida va tenir duess sinagogues diferents durant l'època medieval: una davant de l'antiga porta de Sant Andreu i l'altra, prop de l'actual plaça del Seminari. Aquesta és una de les troballes de l'estudi realitzat per la Universitat de Lleida (UdL), per encàrrec de l'Ajuntament, sobre l'antic Call jueu. La recerca va ser presentada en el marc de la cinquena edició de l'International Medieval Meeting, que va inaugurar el passat mes de juny el professor de St. John's College-Cambridge University, Peter A. Linehan, comparant els arquebisbes de Toledo i Canterbury als voltants de l'any 1215.

El catedràtic d'Història Medieval de la UdL, Flocel Sabaté, ha coordinat la investigació sobre l'antic Call jueu de Lleida en què també han pres part dos investigadors predoctorals. Guillem Roca s'ha encarregat de la delimitació de l'antiga Cuirassa i Isaac Lampurlanés, de la vida de la jueria durant l'època medieval.  Entre les seves descobertes destaquen els possibles emplaçaments del forn de la Cuirassa i dues sinagogues.

El primer temple jueu, ubicat davant l'antiga porta de Sant Andreu, va desaparèixer amb l'assalt de la jueria l'any 1391 i es va transformar en l'església de Santa Maria del Miracle, que tampoc ha arribat fins els nostres dies. La segona sinagoga s'hauria habilitat en una casa particular prop de l'actual plaça del Seminari, davant de la Costa del Jan.


La Cuirassa

La Cuirassa era el nom que va rebre el Call de Lleida, del qual encara es conserven alguns vestigis. La destrucció de la zona durant la Guerra de Successió dificulta traçar un mapa exacte del barri jueu, que aglutinava prop d'un 10 per cent dels 5.000 habitants de la capital del Segrià el segle XIII.

La convivència amb els cristians es va anar reduint durant el segle XIV, convertint el call en un gueto. De fet, els investigadors de la UdL creuen que la Costa del Jan, que comunica el turó de la Seu Vella amb la part baixa de la ciutat no es va obrir fins després de l'expulsió dels jueus de la ciutat de Lleida l'any 1492.

En el plànol podem observar com l'autor hi localitza el barri dels sarraïns a sota de Sant Llorenç, on també hi havia el bordell «municipal», i els Call dels jueus o Cuirassa, sota Sant Andreu. Davant de la Seu Vella se situa tot el barri dels Cavallers i la universitat, destruïts pels Borbons durant el segle XVIII, i a l'esquerra de la porta de Boters, el Pla dels Gramàtics, que arribava fins gairebé Sant Martí.

Per donar a conèixer aquesta cultura, el Museu de Lleida ha dissenyat una ruta que recorre alguns dels carrers principals de l’època. El Cafè del Museu hi contribueix, per la seva banda, en la vessant culinària. Aquesta activitat, que s’ha fet en el marc de les nits gastronòmiques de l'equipament, pot suposar un primer pas en la feina institucional que es duu a terme per aconseguir treure a la llum i revaloritzar una part ignorada de la història del país.

Fugint de l'Holocaust. Catalunya i els refugiats jueus de la Segona Guerra Mundial

L’evasió de milers de jueus a través dels Pirineus


Sílvia Marimon
Diari Ara


Una exposició del Museu d'Història de Catalunya relata la història d’una desena de famílies que van venir a Catalunya fugint de l’Holocaust

Un jueu que fugia dels nazis va regalar un ganivet de caça a Jan Peremartí, un veí de Bossòst. El ganivet l’havia utilitzat al seu pas pels Pirineus per defensar-se dels gossos alemanys. Era una amenaça habitual. Quan a les muntanyes se sentien els gossos dels soldats alemanys, els passadors feien estirar a terra els fugitius jueus que arribaven de tot Europa. No podien parlar ni moure’s. Si els trobaven, el seu destí més segur era un camp de concentració. “Uns 10.000 jueus van aconseguir travessar els Pirineus durant la Segona Guerra Mundial. Com i per què van acabar a Catalunya és la gènesi de l’exposició”, explica Josep Calvet, comissari de l'exposició i autor del llibre Huyendo del Holocausto (Milenio, 2014).

L’exposició, que es pot veure al Museu d’Història de Catalunya fins al 18 d’octubre, explica quin va ser el destí final d’una desena de famílies que van intentar fugir amb l’ajuda dels passadors de muntanya. A través del seu testimoni, Fugint de l’Holocaust repassa la solidaritat, la persecució, les expulsions, les presons o els camps de concentració.

Quan es va inaugurar l’exposició, entre el públic hi havia un home que mirava atentament una d’aquestes històries. Assentia, i també feia algun matís, a les explicacions de Calvet. Ell, com a jueu sefardita, n’era un dels protagonistes. El seu nom és Víctor Papo (Milà, 1927) i a la foto era tan sols un infant; ara té 88 anys. Quan era petit, el seu pare regentava un hotel a París. “Un dels treballadors de l’hotel va dir a la Gestapo que el meu pare era jueu. Ens va avisar un periodista i el meu pare va anar a veure el cònsol espanyol a París, Bernardo Rolland”, explica Papo. Rolland li va dir al pare de Papo: “Li aconsello que marxi a Espanya. Jo l’estic protegint però no sé el que li passarà. Si l’han denunciat, pot ser molt greu. El poden internar al camp de Drancy”. Era el setembre del 1941 i els Papo van agafar un tren nocturn fins a Hendaia. Es van instal·lar a Barcelona i Víctor va estudiar a l’Escola Industrial. “Molts familiars meus, però, van morir. N’hi havia que vivien a Grècia, Itàlia i Turquia”, relata.

Les batudes de la Gestapo

Papo va conèixer Denise Berger, la seva dona, que és també una refugiada jueva, a Barcelona. “A la meva família la van matar gairebé tota a Polònia. Amb la meva mare i la meva germana ens vam amagar durant molt de temps en un poble francès, prop de Lió. Quan hi havia una batuda de la Gestapo ens amagaven al col·legi. La meva mare ens havia de deixar a la frontera espanyola, però al final no va poder. No es va poder separar de nosaltres i ens vam quedar amb ella a França malgrat que així totes corríem més perill”, explica Berger. No tothom va tenir tanta sort. Molts no van arribar mai a Barcelona.

Una de les històries que recupera l’exposició és la de Dory Sont, l’autora del llibre Les set caixes. Quan van morir els seus pares, Sont va descobrir entre la documentació que hi havia a les golfes de casa seva que més de trenta familiars seus havien mort als camps de concentració. Mentre eren vius, els pares mai li havien explicat res. Els seus avis materns van intentar creuar els Pirineus però no ho van aconseguir. “Ningú sap on van. Només que no tornen i que ja no n’arriben més notícies”, escriu l’àvia de Sont en una carta. Durant mesos, els avis materns de Sont van escriure des de Marsella. Van intentar, sense èxit, aconseguir un visat per entrar a Espanya. “Hi ha 300.000 persones deambulant pels carrers, tothom busca una sortida”, escrivia l’àvia. En una altra explicava: “Deus pensar que sóc una histèrica, però no et pots ni imaginar les escenes que he vist”. Després d’un munt de negatives del cònsol espanyol, Vicente Vía Ventalló, van decidir travessar clandestinament els Pirineus. Però alguna cosa va passar i es van quedar a Marsella. Des d’allà van ser deportats. Poques hores abans d’agafar un tren, l’àvia va escriure les últimes línies a la filla i el gendre: “Us agraïm tot el que heu fet. Moltes gràcies. No us preocupeu més. Si Déu vol, algun dia ja ens retrobarem”.

Arxius inaccessibles

Tampoc Jenny Kehr se’n va sortir. Va ser deportada des d’Alemanya al camp de Gurs, d’on va aconseguir fugir. Detinguda al coll de Nargó, la van traslladar al camp de concentració de Miranda de Ebro, on no va ser acceptada perquè era una dona. La van tancar a la presó de dones de Barcelona i es va suïcidar. No volia tornar al camp de concentració. D’altres van aconseguir fugir amb l’ajuda dels veïns dels pobles. “Els habitants de Les van impedir que la policia ens enviés altra vegada a França”, escriu Paquita Sitzer. Centenars de joves jueus van ser tancats a Miranda de Ebro, on les condicions eren terribles. Els que van poder van anar-se’n a Amèrica o a Palestina.

No ha sigut fàcil accedir a la documentació. I hi ha molta llegenda negra sobre robatoris i assassinats de jueus als Pirineus: “Molts documents dels arxius de l’Estado Mayor encara estan classificats, i tampoc he pogut accedir a l’Arxiu Diocesà del Bisbat d’Urgell”, assegura Calvet. “Només he pogut documentar un assassinat. Van abandonar un socialista francès perquè anava molt a poc a poc i alentia el grup. Van descobrir el cadàver i hi va haver un judici”, afegeix.

Barcelona, refugi de jueus

L'ascens d'Adolf Hitler al poder i l'esclat de la Segona Guerra Mundial va fer que moltes persones i famílies jueves marxessin d'Alemanya i dels països ocupats. Alguns milers van trobar refugi a Barcelona, en alguns casos fent escala en el viatge cap a Amèrica, l'Orient Pròxim o el nord d'Àfrica, però en d'altres per quedar-s'hi i iniciar una nova vida acompanyats de la petita comunitat jueva que ja estava establerta a la ciutat des de principis del segle XX. Malgrat les dificultats de l'època, van acabar sent, ells i els seus descendents, uns barcelonins més.

Barcelona, refugi de jueus (1933-1958),  ha estat escrit per Josep Calvet, Cristina Garcia, Rosa Serra, Víctor Sörenssen i Manu Valentín (Barcelona: Angle Editorial, 2015), i està il·lustrat amb fotografies procedents d'arxius particulars. Després de la sorpresa que va representar la història que la barcelonina Dory Sontheimer va relatar a Les set caixes, ara ens arriba el relat contextualitzat dels testimonis directes de persones que van fugir de l'Holocaust, que ens permet endinsar-nos en una part de la història de Barcelona poc coneguda fora dels cercles dels estudiosos del tema.

Què sabem del judaisme?

Teresa Costa-Gramunt
Eix Diari, 16 de juny de 2015


En l’entramat ideològic i cultural de la nostra història hi ha tres fils molt consistents: les tres religions abrahàmiques, amb les diferències que les separen doctrinalment, com puntualitza Martí Àvila, autor d’un llibre de lectura ben il.luminadora: El judaisme. Història, espiritualitat, teologia, tradicions i festes (Viena edicions).

Tres són les religions monoteistes que han configurat el pensament europeu –i, de resultes, l’americà- des de fa segles fins arribar als nostres temps secularitzats. Aquestes religions són el judaisme, el cristianisme i l’islam. L’imaginari d’aquestes tres creences monoteistes comparteix una figura central: el patriarca Abraham. Creences monoteistes ara en convivència, ara en contraposició, i que fa pocs dies vam tenir l’oportunitat de visualitzar en l’esplèndida exposició Ein Gott, Un Déu, al Bode-Museum, de Berlín.

¿Què sabem, però, del judaisme, la primera de les tres religions abrahàmiques? En general poca cosa (els quaranta anys de franquisme ens van deixar ben a les fosques en tantes coses) i no només des del punt de vista religiós sinó també cultural. En la història europea i en la universal, el judaisme ha tingut un paper rellevant, juntament amb el cristianisme, en la conformació d’un imaginari col.lectiu que, amplificat amb les cultures grega, romana i nòrdica, dóna identitat a la cosmovisió occidental del planeta. Cosmovisió que amb el descobriment d’Amèrica travessa l’oceà i impregna tot un continent.

A ningú no escapa que en els tràgics fets de la Xoà, en la creació de l’estat d’Israel, o en l’enfonsament de les Torres Bessones de Nova York, per posar només uns pocs exemples, hi ha una remor de fons que té a veure amb els enfrontaments religiosos, ideològics i culturals d’aquests monoteismes religiosos. És per aquest motiu que cal conèixer el significat de termes que, com diu el professor Àvila en el seu llibre, ja crèiem superats: croada, gihad, excomunió, inquisició. Ja ens podem mirar tan de reüll com vulguem, que no estem en condicions, col.lectivament parlant, de tirar la primera pedra.

El judaisme és la religió fundacional i el fonament de les altres dues. És per aquest motiu que estem parlant de religions abrahàmiques: Abraham és una figura present en totes tres. Això ha tingut les seves conseqüències també en la visió patriarcal de la cultura global que compartim, i que en unes èpoques més que en unes altres, tan abusivament ha tractat la dona, considerant-la com una propietat. És interessant llegir en el llibre d’Àvila que en el judaisme actual, si bé a poc a poc, la condició de la dona va fent passes en l’assoliment d’un estatus més paritari dins la religió. ¿Sabíeu que en el judaisme més reformista ja hi ha rabines?

El judaisme, de Martí Àvila, permet posar una lent d’aproximació a una religió i a una cultura plural –hi ha diverses maneres d’entendre el judaisme- que no hauríem d’ignorar, com no hauríem d’ignorar l’islam i les seves cosmovisions, ja que l’islam tampoc no és homogeni.

Personalment, sempre m’he sentit atreta per les vies espirituals que s’han generat dins del judaisme: la càbala i aquell primer hassidisme pietista. Però cal dir que aquestes vies no es poden entendre gaire sense conèixer el corpus del judaisme tradicional i els seus signes d’identitat, així com la seva història per a veure’n l’evolució. Per a qui també tingui interès en l’hermenèutica dels textos bíblics, alguns literatura d’alt nivell, recomano de llegir l’excel.lent comentari del professor Àvila sobre el Càntic dels Càntics. Al final del llibre, i amb un gran sentit pedagògic, Matí Àvila inclou una extensa bibliografia per a qui vulgui ampliar coneixements sobre el judaisme. I sempre oberts a l’horitzó, apunto que en el moment d’escriure aquest comentari llegeixo en una entrevista a Moriah Ferrús, membre de la Comunitat Jueva Atid, que han creat un web: Judaisme en Català, que difon el judaisme català i en català.

17è Festival de Cinema Jueu de Barcelona

17è Festival de Cinema Jueu de Barcelona

16-21 de juny de 2015

Programa

L'aljama de Falset

Call jueu de Falset

Foto: Àngela Llop

L'Ajuntament de Falset, l'Associació de Veïns i Amics de Falset, l'Arxiu Comarcal del Priorat i diverses empreses privades del municipi han impulsat el projecte "Aljama de Falset". Una ruta històrica turística, presentada el passat 7 de març de 2015, que pretén recuperar el llegat històric, arquitectònic i cultural del municipi que durant l'Edat Mitjana va deixar la comunitat jueva de Falset.

La visita guiada-teatralitzada, a càrrec de Pilar Cugat, coneguda com "La jueva de Tortosa', recorre els principals carrers del Call jueu de Falset endinsant els visitants a la cultura i gastronomia jueves amb un tast de vi kósher, a càrrec del Celler de Capçanes, i un menú jueu, elaborat pel restaurant El Cairat. La ruta està emmarcada en un paquet turístic que inclou la estada al bell mig del Call, envoltats de vestigis de la comunitat hebrea, un llegat conservat fins a dia d'avui.

El projecte "Aljama de Falset" estarà en constant evolució gràcies a la tasca de recuperació de restes arquitectòniques, urbanístiques i documentals que perduren al municipi, i que es duran a terme mitjançant un acord que signaran l'Ajuntament de Falset i la Universitat Rovira i Virgili, així com el seguiment documental, amb la col·laboració de l'Arxiu Comarcal, que persegueix la localització i posada al dia de la documentació que aporti dades i coneixement sobre els diferents aspectes legals, costums i tradicions jueves a Falset.

Amb la presentació d'aquesta iniciativa l'Ajuntament de Falset se suma a les rutes turístiques promocionades des de la Generalitat de Catalunya i l'Agència Catalana de Turisme, "La Catalunya jueva: viatge per les Terres d'Edom", amb la voluntat de sumar esforços amb els municipis englobats dins de la ruta "Viatge al migjorn català" que comparteixen Falset, Tarragona, Valls, Capçanes i Tortosa.

L'estructura urbana del Call de Barcelona

El proper dimecres 27 de maig, a les 19h, a la Sala Martí l'Humà del Museu d'Història de la Ciutat, es presenta el llibre L'estructura urbana del Call de Barcelona dels historiadors Francesc Caballé i Eloi Castells, dins la col·lecció "Documents 10" del MUHBA.

Aquesta obra culmina l'exposició Els jueus a la Barcelona medieval que el passat 11 de març va inaugurar la remodelada seu del Centre d'interpretació del Call que el MUHBA té a la placeta Panel Ribé.

Recuperar el relat de la Barcelona jueva. Aquest és el principal objectiu fixat pel Museu d'Història de Barcelona en aquest espai situat al bell mig de l'antic Call barceloní: oferir una visió ben àmplia de la presència dels catalans jueus a la ciutat, finalitzada de forma tràgica a causa del gran pogrom que va tenir lloc l'any 1391, que va devastar la comunitat jueva barcelonina i va fer desaparèixer el Call com a tal.

Els tres àmbits d'aquest espai permeten documentar la presència dels barcelonins jueus i recuperar una part oblidada de la història i del relat de la ciutat. Es dóna una visió de conjunt de com era aquell barri que, en el seu moment de màxim desenvolupament, va acollir una població estimada de 4.000 persones. Al primer àmbit del centre s'explica la topografia del Call, la seva trama urbana, edificis singulars i elements patrimonials de les dues zones que el conformaven, el Call Major -situat aproximadament entre els actuals carrers Bisbe, Call, Sant Sever i Banys Nous-, i el Call Menor -entre els carrers Boqueria, Avinyó, Lleona i Rauric.

A més, i com a gran aportació en recerca, es difon el parcel·lari del barri, un treball d'investigació a càrrec de Francesc Caballé i Eloi Castells que permet tenir coneixement de quins eren els propietaris del Call Major l'any 1391. Els autors han recuperat el cens de les famílies jueves o dels seus descendents i els plànols de les seves cases segons dades recollides per l'arxiu de la Corona d'Aragó el 1393, dos anys després de la matança.

Pel que fa al segon àmbit, exposa la història del Call medieval des de la seva formació fins a la seva desaparició, ben bé un segle anterior a l'expulsió dels jueus de la corona d'Aragó. Les vitrines contenen objectes localitzats al Call i làpides procedents del cementiri jueu de Montjuïc. Finalment, el tercer àmbit, situat al pis superior, mostra el llegat del Call a partir de les aportacions de tres erudits i veïns, Abraham bar Hiyya, Salomó ben Adret i Hasday Cresques.

La condició de la dona jueva a l'Edat Mitjana

En el marc de l'exposició "Hagadà Barcelona. L'esplendor del gòtic català" que el Museu d'Història de Barcelona organitza al Palau del Tinell, els dies 13 i 14 de maig es presenten les XIII Jornades IRCVM de Cultures Medieval per parlar de la condició de la dona jueva a l'Edat Mitjana, a la Sala Martí l'Humà de la plaça del Rei de Barcelona.

Castelló d'Empúries: El destí de les làpides hebrees

Conferència “El destí de les làpides hebrees. Mecanismes de reutilització: el cas de Santa Maria de Castelló d’Empúries”, dins les I Jornades d'Estudis de la Basílica de Santa Maria: 700 anys de la consagració de l’altar. A càrrec del Dr. Jordi Casanovas Miró, hebraista i epigrafista, Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

Lloc: Basílica de Santa Maria, capella dels Dolors
Data: 9 de maig de 2015, a les 20 h.

La Barcelona jueva

Cròniques de Barcelona és un nou espai d'història i art de Barcelona TV. Una sèrie documental que retrata els moments més importants del passat de la nostra ciutat, des de la Barcelona romana fins al segle XX. El 22 de març s'emetia el capítol dedicat a la Barcelona jueva.

L’any 1391, uns 300 jueus que vivien al barri del Call de Barcelona van ser assassinats o obligats a marxar de la ciutat. Acabava així la història d’una de les jueries més importants de la península, que arribaria a la seva fi definitiva amb l'edicte d'expulsió que els Reis Catòlics van signar l'any 1492.

De la mà del publicista Lluís Bassat; l'arquitecta i investigadora en patrimoni jueu, Dominique Tomasov; l'especialista en cultura hebrea del Centre d'Interpretació El Call del Museu d'Història de Barcelona, Eulàlia Vernet; i Mario Javier Sabán, doctor en Filosofia i president de Tarbut Sefarad, aquest documental fa una aproximació a la història dels catalans jueus de la Barcelona medieval.