dimarts, 7 de juliol de 2015

Fugint de l'Holocaust. Catalunya i els refugiats jueus de la Segona Guerra Mundial



L’evasió de milers de jueus a través dels Pirineus


Sílvia Marimon
Diari Ara


Una exposició del Museu d'Història de Catalunya relata la història d’una desena de famílies que van venir a Catalunya fugint de l’Holocaust

Un jueu que fugia dels nazis va regalar un ganivet de caça a Jan Peremartí, un veí de Bossòst. El ganivet l’havia utilitzat al seu pas pels Pirineus per defensar-se dels gossos alemanys. Era una amenaça habitual. Quan a les muntanyes se sentien els gossos dels soldats alemanys, els passadors feien estirar a terra els fugitius jueus que arribaven de tot Europa. No podien parlar ni moure’s. Si els trobaven, el seu destí més segur era un camp de concentració. “Uns 10.000 jueus van aconseguir travessar els Pirineus durant la Segona Guerra Mundial. Com i per què van acabar a Catalunya és la gènesi de l’exposició”, explica Josep Calvet, comissari de l'exposició i autor del llibre Huyendo del Holocausto (Milenio, 2014).

L’exposició, que es pot veure al Museu d’Història de Catalunya fins al 18 d’octubre, explica quin va ser el destí final d’una desena de famílies que van intentar fugir amb l’ajuda dels passadors de muntanya. A través del seu testimoni, Fugint de l’Holocaust repassa la solidaritat, la persecució, les expulsions, les presons o els camps de concentració.

Quan es va inaugurar l’exposició, entre el públic hi havia un home que mirava atentament una d’aquestes històries. Assentia, i també feia algun matís, a les explicacions de Calvet. Ell, com a jueu sefardita, n’era un dels protagonistes. El seu nom és Víctor Papo (Milà, 1927) i a la foto era tan sols un infant; ara té 88 anys. Quan era petit, el seu pare regentava un hotel a París. “Un dels treballadors de l’hotel va dir a la Gestapo que el meu pare era jueu. Ens va avisar un periodista i el meu pare va anar a veure el cònsol espanyol a París, Bernardo Rolland”, explica Papo. Rolland li va dir al pare de Papo: “Li aconsello que marxi a Espanya. Jo l’estic protegint però no sé el que li passarà. Si l’han denunciat, pot ser molt greu. El poden internar al camp de Drancy”. Era el setembre del 1941 i els Papo van agafar un tren nocturn fins a Hendaia. Es van instal·lar a Barcelona i Víctor va estudiar a l’Escola Industrial. “Molts familiars meus, però, van morir. N’hi havia que vivien a Grècia, Itàlia i Turquia”, relata.

Les batudes de la Gestapo

Papo va conèixer Denise Berger, la seva dona, que és també una refugiada jueva, a Barcelona. “A la meva família la van matar gairebé tota a Polònia. Amb la meva mare i la meva germana ens vam amagar durant molt de temps en un poble francès, prop de Lió. Quan hi havia una batuda de la Gestapo ens amagaven al col·legi. La meva mare ens havia de deixar a la frontera espanyola, però al final no va poder. No es va poder separar de nosaltres i ens vam quedar amb ella a França malgrat que així totes corríem més perill”, explica Berger. No tothom va tenir tanta sort. Molts no van arribar mai a Barcelona.

Una de les històries que recupera l’exposició és la de Dory Sont, l’autora del llibre Les set caixes. Quan van morir els seus pares, Sont va descobrir entre la documentació que hi havia a les golfes de casa seva que més de trenta familiars seus havien mort als camps de concentració. Mentre eren vius, els pares mai li havien explicat res. Els seus avis materns van intentar creuar els Pirineus però no ho van aconseguir. “Ningú sap on van. Només que no tornen i que ja no n’arriben més notícies”, escriu l’àvia de Sont en una carta. Durant mesos, els avis materns de Sont van escriure des de Marsella. Van intentar, sense èxit, aconseguir un visat per entrar a Espanya. “Hi ha 300.000 persones deambulant pels carrers, tothom busca una sortida”, escrivia l’àvia. En una altra explicava: “Deus pensar que sóc una histèrica, però no et pots ni imaginar les escenes que he vist”. Després d’un munt de negatives del cònsol espanyol, Vicente Vía Ventalló, van decidir travessar clandestinament els Pirineus. Però alguna cosa va passar i es van quedar a Marsella. Des d’allà van ser deportats. Poques hores abans d’agafar un tren, l’àvia va escriure les últimes línies a la filla i el gendre: “Us agraïm tot el que heu fet. Moltes gràcies. No us preocupeu més. Si Déu vol, algun dia ja ens retrobarem”.

Arxius inaccessibles

Tampoc Jenny Kehr se’n va sortir. Va ser deportada des d’Alemanya al camp de Gurs, d’on va aconseguir fugir. Detinguda al coll de Nargó, la van traslladar al camp de concentració de Miranda de Ebro, on no va ser acceptada perquè era una dona. La van tancar a la presó de dones de Barcelona i es va suïcidar. No volia tornar al camp de concentració. D’altres van aconseguir fugir amb l’ajuda dels veïns dels pobles. “Els habitants de Les van impedir que la policia ens enviés altra vegada a França”, escriu Paquita Sitzer. Centenars de joves jueus van ser tancats a Miranda de Ebro, on les condicions eren terribles. Els que van poder van anar-se’n a Amèrica o a Palestina.

No ha sigut fàcil accedir a la documentació. I hi ha molta llegenda negra sobre robatoris i assassinats de jueus als Pirineus: “Molts documents dels arxius de l’Estado Mayor encara estan classificats, i tampoc he pogut accedir a l’Arxiu Diocesà del Bisbat d’Urgell”, assegura Calvet. “Només he pogut documentar un assassinat. Van abandonar un socialista francès perquè anava molt a poc a poc i alentia el grup. Van descobrir el cadàver i hi va haver un judici”, afegeix.

10 comentaris:

  1. Tendríamos que proponer que Cataluña fuera designada por el Yad Vashem como un pueblo Justo entre las Naciones.
    Eso, además, jodería mucho a los españolazos y a la prensa de Madrid con sus plumillas a sueldo, lo que sería precioso. Y a unos cuantos progres tontos, valga la redundancia, y propalestinianos, de TV3.
    JL

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lo que no entenderé nunca, José Luis, es ese viraje de la izquierda hacia postulados antijudíos. Supongo que forma parte de la misma desmemoria que les ha llevado a muchos a olvidar qué es la izquierda.

      Elimina
    2. Enric, el problema obsessiu contra el poble jueu de les esquerres, te a veure amb la guerra freda. Les esquerres franceses, els partits comunistes, etc. Es tractava d'avivar l'enfrontament Comunista-capitalista. La tensio maxima era entre SIRIA i ISRAEL. Per una questio politica, les esquerres a casa nostra, erronia i embrutadament han estat victimes d'aquesta injusticia. Fins i tot s'atreveixen a identificar el poble jueu amb les estalades NAZIS. Fins a qui arriba la grotesca i absurditat de la mentalitat euro-comunista dels anys 70.

      Elimina
    3. Segurament aquesta és part de l'explicació i ajudaria entendre l'enfrontament amb l'estat d'Israel, sobretot en els períodes en què governa la dreta. Però, com sempre, s'acaba identificant l'enfrontament polític amb el cultural fent-lo coincidir amb rebuig a tots els jueus. Com sempre estem davant d'un problema de pura ignorància (quan no de mala fe): la gent no té ni idea de què és un jueu.

      Elimina
  2. Per més que a la literatura, al cinema i a l'art en general ens hagin explicat mil vegades històries similars, se'm posen els pèls de punta quan llegeixo testimonis com aquests. No em penso perdre l'exposició. És gairebé una visita obligatòria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És trist però és així, Sícoris. La realitat diària ens confirma que hi ha actituds que no canvien i que cal estar desperts. L'Holocaust no és extrapolable, però hi ha indicis de la capacitat destructora humana, sovint inconscient, cosa que encara em fa més por.

      Elimina
  3. Siempre me he sentido filojudío. De niño tuve un amigo, Ismael ,inteligente y sensible. El antisemitismo muchas veces es fruto de un complejo de inferioridad. Salom.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ángel, de complex d'inferioritat, cert, i de molta ignorància.

      Elimina
  4. Moltes gràcies per l'informació, aquesta se m'havia escapat, no es pot estar a tot arreu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A Barcelona és un no parar, Javier! I se'ns escapen moltes coses perquè no tot es difon suficientment.

      Elimina