John Galliano, Joan Barril i l'Holocaust

Hi ha escriptors, periodistes, articulistes que quan opinen en un mitjà de comunicació no mesuren les seves paraules. Ja sé que opinar és expressar subjectivament allò que es pensa sobre una determinada qüestió, però això no treu que l’opinió no hagi de ser prou fonamentada. Hi ha un cert grau de responsabilitat quan s’opina públicament perquè hi ha gent (molta) que no té prou capacitat crítica i acaba confonent opinió i informació, i fonamentant el seu coneixement amb l'opinió d'altri.

Arran de les declaracions enregistrades en vídeo del modista John Galliano, en què afirmava, en estat d’embriaguesa, que estimava Hitler, escriu Joan Barril al seu article d’avui a El Periódico, “Galliano, aquell borratxo al bar”:

[...] Naturalment, no faré d'advocat del diable Galliano. Però intueixo que el tal Galliano no sap en quin planeta es mou. Fa temps que s'ha estès pel món una verdadera indústria de l'Holocaust consistent en la delació i la represàlia d'idiotes com Galliano només amb la finalitat d'aconseguir que les insensateses d'alguns pallassos sobre l'Holocaust puguin carregar de raó la política exterminadora que practiquen l'Estat d'Israel i les seves forces armades. Galliano no és un intel·lectual ni un activista. Només és un borratxo que ha caigut en la demència de considerar-se impune de tot el que pugui arribar a dir. És una qüestió suficient per acomiadar-lo. Però sorprèn que la Fiscalia de París hagi actuat d'ofici. ¿Quantes vegades a França o Espanya més d'un ciutadà de la mateixa mena de Galliano ha dit en plena sobrietat “negre de merda” o “moro traïdor” o “gitano lladre”, sense que aquests insultadors s'hagin sentit fora de la llei? [...]

Joan Barril s’equivoca. Si Galliano hagués dit “jueu de merda” (per posar un exemple com els que ell utilitza), la cosa no hauria anat més enllà d’una actitud poc respectuosa d’un excèntric, borratxo i mal educat. Però el que es retreu a Galliano amb la seva declaració no és l’insult, sinó el posicionament ideològic de les seves paraules i el que comporta la veneració cap a un personatge responsable de la mort sistemàtica de 6 milions de jueus, però també de 500.000 gitanos, més de 200.000 homosexuals,  una xifra semblant de discapacitats, i uns 10 milions entre presoners de guerra, dissidents polítics, eslaus i polonesos no jueus.

El famós recurs a l’Holocaust que esmenta Barril (del qual ja en vaig parlar per criticar el nefast article de Manuel Cruz “La pederastia: Auschwitz del sexo”) no serveix, com diu ell, per justificar la política de l’estat d’Israel (quina mania a relacionar “jueu” i Israel, com si fos lícit relacionar “catòlic” i espanyol o català!), i que en cap cas jo defenso. Serveix per protegir la memòria de tots els assassinats pel règim nazi; tots! Inclosos els gais com Galliano o, ja posats, els milers de periodistes que perden la vida documentant les atrocitats de les guerres i dels règims dictatorials.