Friang: no només els àngels no tenen sexe

Quan tot just havia complert els vint, Friang va rebre un tret al ventre de l'oficial de la Gestapo que va procedir a la seva detenció en el Trocadero de París, davant de la torre Eiffel. Serà la primera de les seves cites amb la mort. La darrera va ser el 6 de març, als 87 anys.

Però si Friang va morir havent rebut tots els honors: Gran Oficial de la Legió d'Honor, l'Ordre Nacional del Mèrit, Rosette de la Resistència, Creu de Guerra 1939-1945 i Creu de Guerra dels Théâtres d'opérations extérieures, els va pagar amb sang, suor i llàgrimes.

Un compromís polític que es va gestar ben aviat, als 19 anys, va dur Friang a rebutjar el confort burgès de la seva família parisenca i es va allistar a la Resistència durant un any. Amb el sobrenom de Galilée 2, es va dedicar a localitzar camps d'aterratge per als paracaigudistes aliats, i a traslladar documents i aparells de ràdio.

La traïció d'un company de la seva pròpia xarxa permet la detenció, però ni la tortura aconseguirà que parli i delati ningú. Després del seu silenci vindria la deportació al lager de Ravensbrück, camp destinat als experiments mèdics on, a més de les vexacions dels nazis, va haver d'afrontar la "marxa de la mort" dels famèlics presoners: 470 quilòmetres a peu sota la neu. Quan la Creu Roja els recull, és una ombra humana de tan sols 26 quilos de pes.
 
La seva vida civil comença el 1947, com a responsable de premsa d'André Malraux, qui en les seves Antimemorias convertirà la seva figura en símbol "d'aquest poble irrisori de caps rapats, cossos corsecats en un pijama de ratlles". El 1951 la història convoca novament Friang. Després d'una formació com a paracaigudista militar serà corresponsal de guerra per a la premsa escrita i més tard per l'ORTF, la televisió nacional francesa, a la Guerra d'Indoxina. Com a corresponsal de guerra exercirà un periodisme molt especial: salta en paracaigudes amb la infanteria, repta sota el foc dels morters i el 1954 acaba amb els seus ossos a l'infern de les presons del Vietcong, en la batalla de Dien Bien Phu.

Més tard participa en l'expedició de la Crisi de Suez (1956), també anomenada Guerra del Sinaí, en què Egipte és atacat per Gran Bretanya, França i Israel davant de la decisió de nacionalitzar el canal de Suez. El 1967 cobreix la Guerra dels Sis Dies entre Israel i tots els seus veïns àrabs, que acaba amb una ràpida victòria israeliana en una guerra d'estratègia sense precedents.

Entre 1958 i 1959 organitza el Ministeri de Cultura que dirigeix Malraux, i torna al combat, aquest cop per cobrir l'ofensiva del Vietcong sobre Saigon en la Guerra del Vietnam, moment en què donarà per acabada la seva carrera com a corresponsal.

Als anys 70 Friang es dedica de ple a escriure (el 1955 ja havia publicat Les fleurs du ciel). El 1976 publica La mousson de la liberté, la seva visió del Vietnam, del colonialisme a l'estalinisme. A Un autre Malraux (1977), descriu la relació entre l'escriptor, polític i aventurer i de Gaulle; els dos volums de Regarde-toi qui meurs (1978), relaten els seus anys en diversos fronts; i per acabar, el 2008, edita Petit tour autour de Malraux. 

Fins aquí el relat de la vida, apassionant, de Friang, que va morir dos dies abans del Dia Internacional de la dona treballadora, una celebració que no hauria d'existir si la història, la que s'escriu amb majúscula i la que s'escriu amb minúscula, no hagués silenciat sistemàticament les veus i els fets que duen nom de dona. Com sempre, ha estat necessari que una dona morís, que Friang morís per saber-ne alguna cosa d'ella. He omès el gènere femení durant tot l'article per referir-me a ella, a Brigitte Friang. Només he hagut d'esquivar el llibre que va escriure el 1972, Une femme dans la guerre (1972), per raons òbvies. I potser algú haurà recordat que Ravensbrück era un camp de concentració només per a dones. No puc deixar de pensar en la metàfora.

[Llegiu també: El germen del mal i La dona silenciada: Eva expulsada del Paradís]