El 25 de març s'estrena en el cinema Alexandra de Barcelona la pel·lícula documental Barcelona, abans que el temps ho esborri, dirigida per Mireia Ros i coproduïda per Televisió de Catalunya.
La pel·lícula narra la història de la família Baladia, una de les nissagues que van impulsar la ciutat de Barcelona, i d'altres famílies de l'alta burgesia. Segons explica el mateix Xavier Baladia, "la màxima esplendor de la meva família coincideix amb la d'aquella Barcelona que emergia entre les dues exposicions universals, la de 1888 i la de 1929. Va ser una època fulgurant en què es va arribar al nivell de les grans capitals del món i va brillar com mai, amb una intensitat especial [...] i la meva família, con altres famílies d'aquella burgesia, ho van fer possible". La pel·lícula és, alhora, un passeig irònic per la Barcelona del segle XX, aquella Barcelona cosmopolita i culta, que va deixar un llegat cultural que encara avui és un referent.
La pel·lícula està basada en el el llibre de Xavier Baladia, Abans que el temps ho esborri. Records dels anys d'esplendor i bohèmia de la burgesia catalana (2010), publicat per La Magrana, traduït de la versió castellana de l’editorial Juventud (2003). Baladia, que és també el narrador del documental, se submergeix en vells documents, cartes, fotografies i filmacions, que li permeten reconstruir la història familiar des dels moments d’esplendor fins la decadència. La història comença amb el negoci tèxtil que la tia–rebesàvia, Ramona Soler, consolida a principis del segle XX a Mataró. El documental ha comptat amb l’aportació d’una trentena de famílies que guardaven fotografies i pel·lícules domèstiques anteriors a 1960 ["Las horas doradas de la burguesia catalana", Sergio Vila-Sanjuán, La Vanguardia, 25 gener 2011].
La història, que és sempre compartida, em porta a la mateixa ciutat, Mataró, on l'avi March, també industrial tèxtil, començava a tirar endavant la seva fàbrica (que durant la Guerra Civil havia de subministrar roba a l'exèrcit republicà), enmig d'unes turbulentes relacions entre la que havia de ser la meva àvia i un oficial alemany del servei de vigilància costera de l'exèrcit nazi. A les portes de la Guerra Civil, l'alta burgesia catalana ja havia pres partit. El meu avi també, amb totes les conseqüències que va implicar triar el bàndol dels perdedors. L'herència mai va ser econòmica perquè ja es van encarregar de purgar-lo. Però la lliçó ètica perdura perquè el temps no tot ho esborra.
La veritat és que a mi, davant de certes coses em surt un instint de classe obrera que no em puc reprimir. Em fa gràcia veure com aquestes "famílies" (dit així, el concepte sona sicilià) consideren que Barcelona va ser no sé què gràcies a la seva presència.
ResponEliminaLi trobo un valor antropològic o històric, però algun altre documental similar m'ha permès contemplar una gent ociosa, superficial i avorrida, que es buscaven diversions per no morir de tedi.
Crec que Barcelona els deu tant a ells com a qualsevol obrer que va construir les exposicions o els túnels del metro. Amb l'agreujant que ells, a la llarga, passen a cobrar el deute que el país té amb ells: mira els Millets, els Carulla, etc etc.
No té res a veure, però l'arc temporal m'ha fet pensar en "La ciudad de los prodigios" el Mendoza.
ResponEliminaLa burgesia sembla voler erigir-se en l'unica realitat d'aquella època "els bons". Sembla que la única Catalunya de l'època sigui la burgesa del modernisme i de l'auca del Sr. Esteve. I ves, les moviments obrers, les allaus migratòries de llavors... tot això també va constituir la realita de la Catalunya actual.
Formalment estic d'acord amb vosaltres. Ja no és possible escriure la Història sense tenir en compte això que ara se'n diu "tots els agents socials". Però també és cert que més enllà de qüestions econòmiques, és la consciència allò que modela la realitat cultural. I la cultura, no ens enganyem, és cosa d'ociosos, des dels grecs. I quan dic ociosos no em refereixo només a les classes benestants que no foten brot perquè ho tenen tot fet: el proletari que accedeix a la cultura i la converteix en el seu mitjà de producció, amb la seva intel·ligència com a eina de treball, també es converteix en un "ociós"; és a dir, en algú que renuncia al valor del treball per erigir-se en veu.
ResponEliminaEl modernisme, per exemple, és fruit només de la burgesia; el proletari que va aportar el seu treball en la construcció d'un edifici, no aporta cultura. La cultura té un component gratuït que no té el treball de l'obrer, que a més de productiu, permet la subsistència.
La cultura té un preu: alimenta i és alimentada pels mateixos individus. També hi ha una vessant comercial, que és la que permet que la cultura ens arribi a tots. Però ens hi trobarem la burgesia un altre cop darrere del negoci.
Tots aquests nens de papà que són la imatge més frívola de la societat, són com els bacteris i els virus, que no existirien si no hi hagués vida.