El judeocatalà, el dialecte que mai no va existir

Fragment del quadern de comptes de Jucef ben Zabara

El qatalanit i les llengües del judaisme
 
Quan parlem de les llengües del judaisme un dels errors més estesos a Catalunya és creure que va existir un dialecte del català –qatalanit o judeocatalà– parlat per les comunitats jueves medievals dels calls catalans. L’error ve de pensar que si existeix una llengua sefardita o judeocastellana també n’hi va haver una de judeocatalana. Però treure una conclusió d’aquesta mena ve de barrejar dues realitat històriques diferents. A l’Edat Mitjana tampoc hi havia un dialecte castellà parlat per les comunitats jueves de Sefarad, sinó que allò que anomenem sefardita és la llengua castellana del segle XV, la parlada en el moment que es produeix l’expulsió, l’any 1492, que ha persistit com a llengua jueva fins els nostres dies. El sefardita és la llengua parlada avui pels jueus de la diàspora procedents de Sefarad.

En aquest sentit, podem parlar de llengües jueves quan ens referim a l’hebreu que es parlava en l’Israel històric (fins la destrucció del segon Temple de Jerusalem, l’any 70), i a la diàspora mentre ha estat llengua de culte; i l’hebreu modern que es parla a l’actual estat d’Israel. També ho és el jiddisch de les comunitats de l’est d’Europa, una llengua germànica amb influències de l’hebreu i de llengües eslaves. Neix entre els jueus alemanys (els textos més antics són del segle XIV), però s’acabarà desplaçant cap a les terres eslaves a mida que els jueus van emigrar cap allà. Ara es parla arreu on hi hagi comunitats jueves procedents de l’est europeu. I és llengua jueva el judeocastellà de què hem parlat abans, que es parla, sobretot, a l’Amèrica llatina, Grècia, Turquia i Israel. Dins dels judeocastellà s’ha d’incloure la haquitia que parlen els sefardites del nord del Marroc.

Per parlar amb propietat de qatalanit, la parla catalana del segle XV hauria d’haver sobreviscut entre les comunitat jueves de la diàspora. En els casos on els jueus catalans es van trobar amb una llengua fàcilment assimilable, com és el cas d’Itàlia, van perdre la llengua catalana en benefici de l’italià. Els que van anar a parar a Grècia i Turquia, on la llengua era molt diferent a la que parlaven, la llengua materna va sobreviure més temps. És el cas del castellà. Pel que fa al català, es creu que a principis del segle XX encara era parlat a Tessalònica (Grècia). A aquesta parla dialectal sí que li podríem dir judeocatalà si encara es parlés. Però no és el cas.

L’error, però, és tan gran que judeocatalà té entrada a l’Enciclopèdia Catalana. També la Viquipèdia insisteix en la seva existència i, fins i tot, l’anomena també catalànic o qatalanit. La investigació que han dut a terme els doctors Francesc Feliu i Joan Ferrer, professors de la Universitat de Girona, sobre uns textos del segle XV del gironí Jucef ben Zabara, representa una aportació científica positiva que demostra que els jueus catalans no tenien un dialecte propi. Els experts expliquen que l’error potser ve de quan Solomon Asher Birnbaum va escriure a l’edició de 1972 de l’Enciclopèdia Judaica: «A la península Ibèrica la història dels jueus arrenca el primer segle després de Crist. Aquí el catalànic es va desenvolupar a l’est, el portuguèsic a l’oest i, entre ells, el jidyó o judezmo (també anomenat ladí).»

Jucef ben Zabara va ser un gironí que va viure al segle XV. Era col·lector del clavari de la comunitat jueva de la ciutat, una mena de tresorer que encara tenia unes altres funcions, com la de ser el dipositari de la clau del Call i la persona que tenia cura de l’aplicació de les normes. Per tant, Zabara era un home cultivat, acostumat a fer anar els llibres de comptes i relacionar-se amb diferents comunitats. Mai no sabrem què va fer que un dels seus quaderns de comptes, el corresponent a l’any 1443, anés a parar a l’interior d’un llibre de protocols notarials i no fos destruït, o fet miques com tots els altres, per utilitzar-ne el paper per fer gruix a les guardes dels llibres dels cristians. El fet és que el quadern de comptes de Zabara ha arribat als nostres dies gràcies al zel dels notaris catalans per conservar els seus documents i, també, pel bon criteri de l’Arxiu Històric de Girona. 

L’estudi de la recerca de Ferrer i Feliu han estat publicades, el març de 2013, pel Journal of Medieval Iberian Studies dels Estats Units. Resumint el que el treball ens explica, excloent-ne els noms de persona o de família, rere l’escriptura hebrea del document de Zabara, la transcripció del qual va ser iniciada per Eduard Feliu i, després de la seva mort el 2009, continuada pels dos investigadors de la UdG, hi apareixen cent seixanta paraules catalanes. La llengua, és clar, la de la Girona de mitjan segle XV, que presentava peculiaritats com la presència d’una –n final etimològica, un tret que Joan Coromines creia desaparegut de la parla des de final del segle XII.

El document conté, segons el criteri dels especialistes, paràgrafs d’una rellevància especial. Sense voler ser extensos en una explicació que supera aquest article, és el cas del número 70, en què de les nou paraules escrites quatre són catalanes: «lsˇwcrym mhmwsˇbcym crwbt nd’l lprwc lhm nyblysˇ wqlyryyh wt¸wrwqsˇ» (‘per als membres dels jurats, per al seu Nadal, els donem neules, clareya i toroqs’). Ha sorprès de manera especial l’aparició d’aquest darrer terme –toroq– que fa referència, de manera inconfusible, al torró de Nadal, tot i que és el primer i únic cop que s’ha trobat escrit d’aquesta manera. El quadern també serveix per fer recular l’origen d’alguna paraula, com passa amb el terme assessor (’sˇysˇwr), conegut per primer cop en català al Tirant lo Blanc, el 1490, i que l’anotació de Zabara fa recular cinquanta anys. Encara un altre exemple els serveix per testimoniar els intercanvis culturals. És la paraula Corpocrist (qwrpwqrysˇt¸) –celebració del Corpus Christi–, que s’havia trobat escrita en aquesta forma, per primer cop, en un document mallorquí del 1442 i tan sols un any més tard apareix en aquest gironí.

Francesc Feliu i Joan Ferrer conclouen que el quadern de comptes de Jucef ben Zabara “és el document més importat descobert fins ara per a l’estudi de la llengua parlada pels jueus de Catalunya”. Una de les característiques que fa més interessant el català del quadern, i indiscutibles les conclusions dels investigadors, és el fet que Zabara escrivia les paraules catalanes tal com les pronunciava, precisament perquè no escrivia en la llengua que parlava. 

Les conclusions d’aquest estudi van ser exposades dins del cicle de conferències que el Patronat Call de Girona i el Museu d’Història dels Jueus van organitzar al voltant de l’exposició “Les llengües del judaisme”, celebrada del 22 de març al 30 de setembre de 2013.