TERRES D'EDOM
[Catalunya jueva i Sefarad] [Judaisme i cristianisme primitiu] [Diàspora i Xoà] [Moriscs i mudèjars]

dimecres, 1 de juny del 2011

La Catalunya jueva. Viatge per les terres d'Edom


Guia turística per les terres d'Edom, és a dir, la Catalunya jueva, clarament diferenciada de Sefarad, la pàtria dels jueus peninsulars, que vivien en els territoris ocupats pels musulmans fins la conquesta del Regne de Granada, l'any 1492, per la Corona de Castellà. Editada per la Generalitat de Catalunya, La Catalunya jueva. Viatge per les terres d'Edom es presenta en tres versions diferents: català, castellà i anglès, cadascuna d'elles acompanyada del text també en hebreu.

Una guia senzilla però completa, que posa al dia l'estat actual de les restes materials i arqueològiques de les més de seixanta poblacions catalanes que tenen documentada presència de catalans de religió jueva. La guia també repassa la història de la presència hebrea al nostre país i proposa quatre rutes per resseguir-ne el testimoni: el camí de l'espiritualitat, de Girona a Portbou; la ruta interior, de Barcelona a Puigcerdà; el llegat jueu a les terres de ponent, de Lleida a Santa Coloma de Queralt, i el viatge al migjorn català, de Tarragona a Tortosa.

Podeu trobar també una versió en línia, en format PDF, a la pàgina web de la Generalitat.

El conflicte araboisraelià


El bloc Ciències Socials en Xarxa, de l'historiador i professor Vicente Moreno Cullell, ens ofereix un bon resum, amb una bona aportació de mapes, del conflicte araboisraelià a partir de la partició de Palestina en dos estats (àrab i israelià), en la Declaració Balfour de 1917.


Com he anotat en el mateix bloc, potser caldria haver apuntat que la presència jueva a la zona, fins i tot més enllà del territori palestí, ha estat constant, no només a partir de l’aparició del sionisme. Més que res perquè val la pena que quedi clar que el conflicte és hereu de la descolonització i que abans les poblacions àrab i hebrea havien conviscut pacíficament perquè el territori no tenia configuració estatal. La gent pensa que els jueus són uns invasors, però aquest aspecte només es pot tractar des d’un punt de vista polític en el moment que les fronteres posen nom al desert i el divideixen. Hi ha un problema gran, és evident, provocat no només pel govern israelià (política d'assentaments, internacionalització de Jerusalem), sinó també per la intransigència d'una bona part dels països àrabs de la zona (Egipte i Jordània van saber trobar punts d'acord amb Israel) i, sobretot, per les milícies atiades per un Iran que, més enllà del seu enfrontament amb Israel i els Estats Units, pretén convertir-se en l'estat que controli tota la política i la cultura de l'Orient Mitjà.

La descolonització, de totes totes, havia de crear una situació estatal estranya a tota la zona, com em comenta Vicente Moreno. Països com Jordània, Síria i Líban no existien abans de la II Guerra Mundial, per tant, tot repartiment de terres era possible. En un primer intent de partició del territori palestí sota domini britànic, als anys 20, la Lliga de Nacions va fer una proposta: Transjordània, per als àrabs, i Cisjordània, per als jueus (veure els dos mapes de més avall per completar l'aportació de l'article de Vicente Moreno). Segurament, aquesta partició no era la millor solució perquè obligava a traslladar població. Però la idea de “repartir” era prou bona. Els jueus que vivien allà de sempre tenien tant dret com qualsevol altre poble a tenir la seva terra. Però els àrabs no van acceptar la partició i van provocar dues guerres: la del 1948, contra la creació de l'estat d'Israel; i la dels Sis Dies (1967), que va conduir a ocupar territoris. Cert que el sionisme i l’Holocaust compliquen el panorama (com em comenta també Vicente Moreno), però si abans de la IIGM ja s’hagués dividit el territori, ara tindríem dos estats. El problema gros ve (i d’això se’n parla poc) que quan Jordània obté la independència la resta de palestins (no hi ha diferències entre palestins i jordans; o, en tot cas, hi ha palestins tant a un costat del Jordà com de l’altre) són considerats els germans pobres: tothom hi ha ficat cullerada, però ningú els ha volgut mai.

Ah, i no oblidem una altra qüestió: la Guerra Freda. La creació de l’estat d’Israel porta la influència americana a la zona, on els nous països tenen més “simpaties” per la URSS: primer, per l’interès de la pròpia Unió Soviètica, que va afavorir econòmicament la regió per ampliar la seva àrea d’influència; i, en segon lloc, perquè els àrabs estaven segurament necessitats de redimir-se després d’haver recolzat els alemanys durant la IIGM.

Res; tot és donar voltes a allò que no es pot canviar. La situació és la que és, i sobre això s’ha de treballar. I, en tot cas, no hi ha altra solució que la dels dos estats. I Jerusalem…



Us deixo amb el text de Vicente Moreno Cullell.

dilluns, 30 de maig del 2011

Atles del creacionisme

 

La notícia ja té quatre anys, però ara m'arriba la web de l'Atlas de la creación des d'Abulafia, que he conegut via Foravial. L'apunt en aquest bloc queda justificat tenint en compte que els creacionistes no tenen cap altra evidència ni bibliografia que la Bíblia. Com li va dir un alumne a un professor que va citar la Bíblia a la facultat per argumentar les seves afirmacions, no tenim bibliografia més moderna? Com anunciava Vilaweb (23 març 2007), professors de la Facultat de Biologia de la UB (i de diverses universitats europees) van rebre l'Atles of Creacionisme, un luxós volum de gairebé vuit-centes pàgines a tot color. La primera part del llibre conté informació científica, amb fotografies i il·lustracions de fòssils, mentre que a les últimes tres-centes pàgines nega l'evolució i fets comprovats científicament, afirmant que tots els registres fòssils pertanyen a espècies que habiten la Terra ara, i ho argumenten amb la manca d'espècies de transició, com és el cas dels humans amb la proposta de la imatge que encapçala l'apunt.

No conformant-se amb qüestions religioses i biològiques, deixa anar perles com que els atemptats de l'11-S van ser obra de materialistes darwinistes. El 2008, Adnan Oktar (Harun Yahya), el seu autor, va ser condemnat per haver creat una organització amb objectius delictius.

Igual de divertits són els que pretenen harmonitzar el creacionisme amb la teoria de l'evolució. Aquí teniu una simpàtica síntesi.

dimarts, 24 de maig del 2011

Hebreu: llengua, literatura, gramàtica


Joan Ferrer. Hebreu: llengua, literatura, gramàtica 
Col·lecció Publicacions Docents, 27    
Girona: Universitat de Girona, 2002. 1 ed.    
Català. 29,7x21 cm. 161 pàg.
ISBN: 84-8458-163-2

El llibre Hebreu: llengua, literatura i gramàtica conté una síntesi breu de la història de la llengua hebrea, un resum de la història de la literatura escrita en hebreu i una descripció panoràmica dels trets gramaticals més significatius de la llengua hebrea contemporània, que podeu consultar en línia.

[Advertiment: aquesta publicació docent electrònica és una rèplica amb format virtual i per ús intern del llibre imprès per la UdG amb el mateix títol. Aquest ISBN correspon al de l'edició impresa]

dijous, 19 de maig del 2011

Iberia Judaica


Iberia Judaica és un anuari aparegut el 2009 i que ja va pel tercer volum, dedicat íntegrament a l'estudi i investigació del judaisme hispànic, des del seu primer assentament a Hispània fins a l'expulsió definitiva entre 1492 i 1497. L'edita l'Asociación Hispana de Estudios Hebraicos, amb el suport tècnic de l'editorial Aben Ezra Ediciones. L'anuari té caràcter internacional, obert als màxims especialistes del judaisme hispànic.

L'anuari té una part monogràfica, diferent en cada número, amb una major part de textos inèdits o en primeres traduccions, una secció de tema obert, ressenyes i un butlletí bibliogràfic informatiu, i notícies sobre esdeveniments o estudis relacionats amb el judaisme sefardita.

La raó poderosa que ha dut l'Asociación Hispana de Estudios Hebraicos  a publicar aquest anuari és que el judaisme hispànic va originar una producció literària, científica i humanista, de primera qualitat, fins al punt que aquell període és anomenat l'edat d'or de les lletres hebrees a l'exili. La producció literària del judaisme hispànic té un valor perenne i segueix generant centenars i centenars d'estudis de manera constant que ja no corren el perill de passar desapercebuts gràcies a aquest treball.

- Iberia Judaica I. Los judíos de al-Andalus (2009)
- Iberia Judaica II. La polémica judeo-cristiana en Hispania (2010)
- Iberia Judaica III. Las persecuciones de 1391 en las elegías hebreas (2011)


Comandes:

Aben Ezra Ediciones
Iris 108
28109 Alcobendas (Madrid)

abenezraediciones@telefonica.net

dimecres, 18 de maig del 2011

Juan Gelman


- En el Romea

- Articles de Juan Gelman a la Xarxa

- Juan Gelman al diari El País

- Selecció de poesies

La fi dels temps


Alfa i omega. Resum gràfic de la revelació de Crist i del que ens espera amb la segona vinguda del Messies, l'apocalipsi, el judici final, la resurrecció dels morts i la restauració de la nova Jerusalem.


Guia pràctica de la fi del món dissenyada pel professor de teologia Harry A. Ironside.

Gustav Mahler (1869-1911)

Gustav Mahler (1869-1911) 



Música: Mahler, Sinfonia núm. 5, adagietto.

"La melanconia és la tristesa dels intel·ligents" (Soledad Puértolas)

dilluns, 16 de maig del 2011

Pirates jueus



Els tòpics donen una imatge tan estereotipada dels grups humans i simplifiquen de tal manera la realitat que redueixen la nostra visió fins el punt de fer-nos creure que les persones formen part d'un determinisme quasi biològic.

En el darrer apunt parlava de l'existència de novel·les de cavalleries sefardites aljamiades, escrites en caràcters hebreus, per i per a jueus, i comentàvem que fins i tot per a estudiosos de la matèria jueva es feia difícil imaginar-se la imatge tòpica del jueu de l'Edat Mitjana com a protagonista d'aquest gènere de novel·les. I ara trencarem un altre cop el tòpic parlant de pirates jueus.

L'historiador i periodista Edward Kritzler va publicar el 2008 el llibre Jewish Pirates of the Caribbean (New York: Doubleday, 2008); Moshé Vainroj l'article "Los piratas judíos de Jamaica" (www.lapalabraisraelita.cl [PDF, 11 de juny de 2010, pàg. 13]); i José Chocrón Cohén, "Historias de piratas, corsarios y bucaneros" (Revista Maguén-Escudo, 156, juliol-setembre 2010 (www.centroestudiossefardies.com).

"Al matí, tefilim, oració i reflexió. A la tarda, atracament als tresors de les naus espanyoles. Valents i estoics jueus sefardites van convertir el dolor de l'expulsió en venjança", així comença Alejandra Abulafia el seu apunt Los bucaneros hebreos, en el seu bloc Destino SFD, del qual hem seguit el seu esquema narratiu i hem afegit dades i arguments (tota la cursiva entrecomillada pertany a Alejandra Abulafia).

I paralel·lament, ens ve a la memòria una pel·lícula, Malditos bastardos (2009), de Quentin Tarantino. Durant l'ocupació de França pels alemanys, Shosanna Dreyfus (Mélanie Laurent) presència l'execució de la seva família per ordre del coronel nazi Hans Landa (Christoph Waltz). Després de fugir a París, adopta una nova identitat com a propietària d'un cinema. En un altre lloc d'Europa, el tinent Aldo Raine (Brad Pitt) ensinistra a un grup de soldats jueus (The Basterds) per atacar objectius concrets. Els homes de Raine i una actriu alemanya (Diane Kruger), que treballa per als aliats, han de dur a terme una missió que farà caure els caps del Tercer Reich. El destí vol que tots es troben sota la marquesina d'un cinema on Shosanna espera per venjar-se.


La rebel·lió  contra l'expulsió dels moriscs (1609) també va provocar que una part d'aquests expulsats, que tampoc van ser ben rebuts a l'altre costat de la Mediterrània, prenguessin l'opció de dedicar-se a la pirateria. Primer dins de la mateixa Península, convertits en bandolers en lloc com Aragó i Las Alpujarras (els monfíes), com els germans Lope i Gonzalo Xeniz, i després dedicant-se a la pirateria marítima, perquè molts pirates moriscs van assetjar les costes mediterrànies de la Península, assaltant els ports mediterranis i atlàntics del seu antic país (el pirata Amurates, per exemple), com explica el professor de la Universitat de Toulousse- Le Mirail, Bartolomé Bennassar, i que acabarien integrant-se en la pirateria berberisca. Tot plegat, un esquema dramàtic que ens porta a Mar i cel, el poema d'Àngel Guimerà que Dagoll Dagom va dur als escenaris, i que descriu el paral·lelisme existent entre la vida i la situació política i professional de Guimerà, i el rebuig que els moriscs van patir abans i després de dedicar-se a la pirateria.


Escriu Alejandra Abulafia a Los bucaneros hebreos: "El vaixell pirata exhibeix una estrella de sis puntes en un racó de la seva bandera. Solca el gran onatge marí. El seu capità és David Abrabanel (descendent del llinatge del savi Ishaq Abrabanel). El capità Davis observa a la llunyania una nau espanyola que promet transportar grans tresors en el seu interior. Des de la proa del The Jerusalem la segueix amb el telescopi. La veu passar. Se'n va, se'n va la nau ... El capità sefardita lamenta la seva sort: 'Ay Dio, Dio mio'. Avui no podrà atacar: és shabat. La seva tripulació haurà d'esperar fins a la finalització del dia sagrat. En el sopar el menú que mengen els tripulants de The Jerusalem és kosher, és clar. Bravura i tradició es donen la mà a bord. Els mateixos mariners que canten Abraham Avinu que criden: 'A l'abordatge, els meus valents!' La seva missió és robar els tresors als seus exinquisidors. Amb una mà en el sabre i l'altra en la Torà, ajusten comptes amb qui en altre temps van ser els botxins de les seves famílies. Ho fan atacant tota la flota ibèrica que passa per davant i desposseint-la de tot el botí."

"No tot era Torà i comerç després de l'expulsió de 1492. Costa imaginar a un jueu devot amb botes, barret de capità i un pegat a l'ull. La imatge dels sefardites en la tot just abandonada Edat Mitjana remet en l'imaginari col.lectiu a figures més properes als homes que es cremaven les pestanyes estudiant el Talmud sota la llum de les espelmes. No obstant això, altres espelmes cremaven en el cor dels bucaners hebreus de l'expulsió mentre el vent empenyia les veles sota les estrelles (de sis puntes) d'un cel infinit."

"El capità Davis no va ser l'únic bucaner jueu de la història. El corsari turc Sinan Reis Sinan va néixer a Izmir, Turquia. Aquest jueu sefardita es va posar sota les ordres de l'Imperi Otomà. La seva destresa i valentia en els combats navals contra els enemics de Turquia li van valer el grau de Capità Pashà (almirall de la flota turca) i era conegut entre els pirates del seu temps com "El Gran Jueu". La seva aliança més famosa va ser amb el vell llop de mar Barba-rossa de qui va arribar a ser el segon en el comandament de la flota. Sinan va participar en la victòria de la Batalla de Preveza (1538), la qual va assegurar el domini turc sobre la Mediterrània fins al 1571."

"Samuel Palachi o Palache va néixer a Fes a mitjans del segle XVI i va viure a Castella com a ambaixador del Marroc. Va obtenir el monopoli del comerç amb els Països Baixos i el 1609 va ser enviat a aquest país com a representant comercial del sultà Mulay. Segons l'article esmentat de José Chocrón Cohen, l'autor afirma que 'algunes investigacions semblen evidenciar que Palache actuava com a doble agent que passava informacions classificades a Espanya entorn de les relacions Holanda-Marroc i al mateix temps era informant del Marroc i Holanda al voltant de les activitats espanyoles, i es diu que el simple rumor sobre aquesta ambigüitat va ser la causa que el sultà li retirés els seus favors. No obstant això, Samuel Palache va continuar les seves activitats com a comerciant i la seva amistat personal amb el príncep Maurici de Nassau li va valer una patent de cors que li va permetre dedicar-se durant diversos anys a les activitats de corsari sota bandera holandesa, reclutant marrans per a la seva tripulació i venent el botí obtingut al llarg i ample de les costes marroquines'."

"Moisès Cohen Enriquez, sefardita portuguès, nascut al començament del segle XVII. El 1628, al costat de l'holandès Piet Heyn, va atacar, davant les costes cubanes, dos vaixells espanyols que portaven or massís i plata. El valor del tresor que van obtenir està estimat en mil milions de dòlars actuals. Enríquez va establir al costat d'altres jueus la seva pròpia illa pirata al Brasil i es va convertir en l'assessor del famós pirata Henry Morgan. Mai no va ser capturat."

"Simón Fernández va escapar de la Inquisició i no va tenir millor idea que ficar-se a fer de pirata i corsari. Diuen que procedia de les illes portugueses de les Açores, però no se sap amb exactitud quan va néixer, i va morir al voltant de 1590. El que sí podem afirmar és que en el 1571 ja estava sota les ordres del pirata galés John Callis. Els seus objectius eren els vaixells espanyols i francesos. Els britànics veien de bon grat aquestes accions, i li van permetre operar des dels ports anglesos. Quan Callis va ser penjat a Newport, Fernández va fugir i va començar a treballar en diversos vaixells anglesos (¡Run, Simon Run!), fins arribar a ser el capità pilot de famós pirata sir Walter Raleigh (prendria te a les cinc de la tarda?). A la seva bitàcola de viatge (si és que la va tenir) figuren destinacions com les Índies Occidentals, Amèrica del Nord i diverses illes del Pacífic."

Yaakob Koriel o Curiel, va ser capità de l'Armada espanyola fins que la Inquisició el va fer capturar acusant-lo de pràctiques criptojueves. Curiel, procedent d'una família jueva que va ser obligada a convertir-se quan ell era petit, va patir la mateixa persecució que van viure tantes i tantes famílies que van decidir quedar-se a la Península després del decret d'expulsió del 1492. Alliberat pels seus propis homes (segurament també conversos), es va dedicar a la pirateria i va arribar a posseí tres naus. Poca cosa més se'n sap d'ell, més enllà que, possiblement, va fer camí cap a Terra Santa, on acabà els seus dies dedicat a l'estudi dels llibres sagrats.

Làpida amb símbols pirates i inscripció hebrea

Llegint el llibre i els articles veurem que la nòmina és llarga, i ens hem deixat personatges interessants com el germans Pierre i Jean Lafitte, que van fundar el "regne" de Baratària, a les costes de Luisiana (1803), i que va col·laborar en la guerra de la Independència dels Estats Units, ajudant amb els seus homes a Andrew Jackson (7è president nord-americà) contra els britànics.

Tot i que no és l'objectiu d'aquest apunt fer un relat complet, aprofitem que som a les costes caribenyes dels Estats Units per fer el salt a l'illa de Jamaica i per fer una passejada pel cementiri jueu de Kingston. Hi podrem observar les tombes de pirates hebreus, amb les seves peculiars làpides on s'hi barregen tíbies, calaveres, estrelles de David i inscripcions hebrees (Tamara Audi, "Jamaica's New Tourism Spiel: Beaches and Reggae and Jews". The Wall Street Journal, 9 març 2010). Si la vida és plena de sorpreses, els símbols de la mort també en són testimoni.

Novel·la de cavalleries en llengua sefardí

Còpia de la primera pàgina conservada del manuscrit (83a)

En la Col.lecció Firkovitch de la Biblioteca Nacional Russa, de Sant Petersburg hi ha un manuscrit hebreu aljamiat que correspon a un fragment d'una novel.la de cavalleries, amb tots els trets típics del gènere. Per desgràcia, el fragment no té ni principi ni fi, i en aquest moments no es poden atribuir a cap novel·la de cavalleries coneguda. Diversos trets ens indiquen que el text va ser escrit per (o adaptat per a) jueus.

Gairebé tots els estudis de llibres de cavalleries tracten de les novel escrites per i per a cristians. Però encara que ara és bastant difícil acreditar-ho, hi havia novel·les cavalleresques escrites per jueus o adaptades per a jueus. La divulgació d'aquest gènere de literatura entre els jueus encara està per estudiar. Ni els especialistes en llibres de cavalleries ni els hebraista hi dediquen gaire atenció.

A uns no els interessen perquè hi ha molt material escrit per cristians, i a altres, perquè no poden imaginar que els jueus medievals poguessin llegir i gaudir de llibres de batalles i bruixots, belles donzelles i ferotges feres, gegants i maliciosos nans.

Encara és més difícil imaginar els jueus com herois d'una novel·la de cavalleries. El nostre subconscient no està preparat per percebre les qualitats cavalleresques, com valor i força, abnegació i possibilitat d'estimar i lluitar pel seu amor, tot el que nosaltres associem amb la noblesa, com pertanyents als jueus. La literatura tradicional ha format una imatge del jueu avar, covard i dèbil, que resulta ridícul, no sap usar armes i no pot protegir-se a si mateix, sense esmentar als membres de la família. Certament, aquesta imatge és directament oposada a la d'un noble cavaller.

Però, encara que això sembli molt estrany, els llibres de cavalleries estaven força difosos entre els jueus. Com podem saber-ho? La professora All,a Markova ens ho explica a l'article "Un fragmento manuscrito de una novela de caballerías en judeoespañol", publicat a la revista Sefarad, Madrid, 2009, vol. 69, núm. [PDF, consultat: 16 maig 2011].

Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons [Enric H. March]