dimarts, 13 de gener de 2015

El judío errante ya ha llegado



En 1929, Albert Londres emprèn un viatge per descobrir els jueus. De Londres a Praga, passant pels miserables guetos de Varsòvia i Transilvània, les seves indagacions acaben a Tel Aviv, on ja està en marxa el somni sionista de crear l'Estat d'Israel. La crònica que recull aquest fascinant periple analitza de forma profètica una qüestió clau en la història europea contemporània: davant l'antisemitisme imperant, s'imposa considerar com una possibilitat real la refundació d'Israel. Londres és absolutament conscient -molt abans que els nazis prenguin el poder- del perill que plana sobre les comunitats jueves a Europa oriental: "El dia en què els soviets perdin terreny, les Creus Vermelles podran preparar les seves ambulàncies. La revolta ària utilitzarà els ullals". Tot i això, tampoc ignora la llavor de conflicte que comporta l'emigració jueva a la Palestina britànica. En aquest sentit, la seva conclusió és sorprenentment lúcida: " Un no a Orient no té el mateix valor que a Occident. En certs països, després d'un no encara es pot continuar la conversa".

El que el periodista francès Albert Londres va fer el 1929 va ser un viatge a través de totes les comunitats jueves d'Europa, o millor dit al llarg i ample de les diferents i fins i tot divergents sensibilitats del judaisme europeu. Cal donar importància a aquest text per la data en què va ser escrit, entre les dues guerres mundials i immediatament abans del canvi traumàtic que la guerra de 1939 va suposar per als jueus.

No obstant això, encara que efectivament la data del retrat que Londres fa del judaisme el fa molt significatiu, encara ho és més el seu contingut. En l'època moderna tendim a pensar en el judaisme -almenys quan ho pensem des de la modernitat- com en un tot uniforme, per confús que ens sembli. I no és així. En diferents proporcions i versions ser jueu implica llengües, costums, visions del món, ideologies, orígens, classes i també percepcions religioses diferents. Malgrat la seva cohesió supracultural, la seva disgregació fa del judaisme un món complex. Per això, en un moment en què coincidia el creixement mundial del sionisme amb el projecte d'una Llar Nacional a Palestina, amb el sorgiment de líders polítics i culturals jueus en diferents llocs del món, i amb l'aparició, reactiva, de nous antijudaismes, Londres viatja de París al Regne Unit, d'allà a l'Europa central germànica i després a l'Europa centreoriental dels nous estats sorgits després de la Gran Guerra, per arribar finalment a Tel Aviv. I descobreix que el judaisme representa moltes realitats diferents i en marxa, i realitats més connectades entre si però no per això sempre aliades.

Per a un dels interlocutors jueus de Londres, a Varsòvia, "realment, estem dividits en quatre: els jueus d'on vostè prové: els assimilats; els jueus d'aquí: els empresonats; els jueus de Palestina: els il·luminats;  els jueus com jo. [...] En resum, què vol vostè, Ben? Si el sionisme té futur, no deixi de escriurem des de Jerusalem. Aniré allà. I, jueu com sóc, viuré com un jueu. Si no, pensi en mi quan torni a París".

Deia una crònica de Le Petit Parisien que els jueus occidentalitzats, en un gran percentatge amb una religió poc viscuda o abandonada tant com els seus costums, representarien la població còmodament establerta en els seus països, disposada potser a sentir-se jueva però no a emigrar a Israel; els sionistes, idealistes del seu nou Estat, nacionalistes d'una nació per construir, no deixen de ser una minoria entre els assimilats, l'única possibilitat d'èxit dels quals estaria en mobilitzar una gran part dels "empresonats" orientals, marginats pels nous nacionalismes. Queden al marge d'aquesta combinació els jueus confortablement instal·lats en el gueto o disposats a abandonar-lo per assimilar-se, no per colonitzar deserts.

Londres recull totes aquestes sensibilitats amb sorpresa, a vegades amb humor, però deixa constància d'un problema secular i tràgic que confirmaria l'arribada al poder del nazisme. Un text imprescindible perquè, més enllà del retrat d'una època, Londres dóna veu a un món que en pocs anys emmudiria en els camps d'extermini desapareixen per sempre.

2 comentaris:

  1. Sí, s'oblida que el món jueu, com qualsevol altre món, no és d'una sola peça, homogeni. D'aquí ve que hàgim d'evitar en el possible les generalitzacions. En els moments que vivim diria que és imprescindible!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan es viu de tòpics, Teresa, la ignorància no ens deixa veure la realitat. És lamentable, però és així. Molta gent s'hi conforma perquè ja els va bé trencar el mirall on es veurien reflectits.

      Elimina