dijous, 8 de novembre de 2012

La nit dels vidres trencats


9 de novembre, any rere any, soroll dels vidres trencats i crits de desesperació, l'olor de cremat, el gust de cendra a la boca i els ulls negats de llàgrimes. Què fràgils són les parets que envolten la llar, què fràgils els vidres que ens l'obren a l'exterior; sense ells tot és nuesa i foscor. Un cop més la metzuzà al farcell, sense casa que beneir; a la butxaca, la clau que no obre cap porta. Què fràgil és l'existència! I què ferma la persistència de la memòria que ens porta a tornar a alçar les parets i a obrir finestres tot i el risc d'haver de tornar a començar, lluny, sempre massa lluny, carregats només amb aquesta memòria que s'alimenta de l'oblit de la història. Perquè sempre hi ha vida més enllà de la desesperació, més enllà del lager, més enllà de la terra glaçada... I a la butxaca, la clau que no obre més porta que la memòria, el que som i que va sempre amb nosaltres.


2 comentaris:

  1. Gracies, com sempre per aquests posts. ÉS un gran bloc!

    ResponElimina
  2. Gràcies a tu, Bijou. Considera't a casa teva.

    ResponElimina