Mapa arqueològic de les 12 tribus d'Israel

© Steve Rud

Les dotze tribus d'Israel fa referència, segons la historiografia bíblica, a la tradicional divisió dels israelites, i per tant del poble del poble jueu, a partir dels dotze fills del patriarca hebreu Jacob tinguts amb les seves dues dones, Lia i Raquel, i les seves dues esclaves, Zilpah i Bilhà. Lia va ser mare de Rubén, Simeó, Leví, Judà, Issacar, Zabuló i Dina (filla); la seva esclava Zilpah ho va ser de Gad i Aser; Raquel, de Josep i Benjamí; i Bilhà, la seva esclava, va tenir Dan i Neftalí.

L'origen etnogràfic d'aquestes tribus era divers i només el seu caràcter d'esclaus i la fugida d'Egipte a la cerca d'una terra on establir-se els podia unir en algun projecte comú, com així va ser. És probable que es tractés dels habiru o apiru (noms d'on sembla fàcil que hagi derivat el mot "hebreu"), un grup humà esmentat en diversos textos (egipcis, acadis, sumeris, hitites, ugarítics, etc.), al llarg dels anys que van del 1800 al 1200 a.e.c. La confluència de molts factors culturals, històrics i socials va permetre la unió territorial sota el nom d'Israel al cap dels segles. Probable és, també, que la religió monoteista que coneixem ara com a judaisme acabés aplegant llegendes i tradicions diverses, originàries del Proper Orient, i el culte a un déu únic, que va ser imposat pel faraó Akhenaton a Egipte.

Seguint el relat bíblic (que és una reconstrucció històrico-literària d'un passat mític), quan els israelites van arribar a la Terra de Canaan, després de sortir d'Egipte, dirigits per Moisès, es van repartir el territori entre les dotze tribus descendents de Jacob. La divisió va ser organitzada pel successor de Moisès, Josuè, que va ser a més el conqueridor del territori: Moisès no va arribar a trepitjar la Terra Promesa perquè va morir abans com a càstig per haver dubtat de Jahvè. La tribu de Josep es va dividir entre els seus dos fills, Efraïm i Manassès, mentre que la de Leví va quedar sense territori perquè estava dedicada al manteniment del culte, raó per la qual es va repartir la seva gent entre les altres tribus.

La distribució geogràfica es va fer de la manera següent: la tribu de Judà es va assentar a la part occidental de la Mar Morta; la de Simeó en les terres situades a l'oest de Judà, amb el desert al sud i a la zona occidental el país dels filisteus; la de Benjamí se situava al nord de la de Judà i limitava a l'est amb el Jordà i la Mar Morta; la de Dan es trobava al nord de la de Simeó, a l'oest de la de Benjamí i a l'est del país dels filisteus; Efraïm limitava al sud amb Dan i Benjamí, a l'est amb el Jordà i a l'oest amb la Mediterrània; la de Manassès estava dividida en dues branques, una a l'est del Jordà i l'altra al nord de la d'Efraïm, i limitava a l'est amb el Jordà i a l'oest amb la Mediterrània; la d'Issacar tenia a l'est el Jordà, al sud la meitat occidental de la de Manassès i per l'oest arribava fins la Mediterrània; la de Zabuló limitava al sud amb la d'Issacar i era envoltada per les d'Aser i Neftalí, la serralada del Líban al nord i cap a l'oest Fenícia i la Mediterrània; la d'Aser tenia a l'est les tribus de Zabuló i Neftalí, al nord el Líban i a l'oest Fenícia i la Mediterrània; Neftalí es localitzava entre la d'Aser i la meitat oriental de Manassès, al nord la serralada del Líban i al sud la tribu de Zabuló; Rubén i Gad se situaven en la part oriental de la Mar Morta i del Jordà.

A la mort del rei Saül les tribus d'Israel es van dividir. Deu d'elles van romandre fidels al fill del rei, Isboset, mentre que David va ser acceptat com a rei per les tribus de Judà i Benjamí, fins que a la mort de Isboset, a mans dels benjaminites, totes les tribus es van unificar sota el comandament de David.

En temps de Salomó (fill de David) van tornar a sorgir els problemes amb els drets successoris, però el rei va aconseguir mantenir unides les tribus i va portar les fronteres del país a la seva màxima extensió. A la seva mort, però, van tornar les divisions. El seu successor, Roboam, va ser criticat per la seva política per les deu tribus del nord (930 a.e.c.), que van nomenar rei a Jeroboam i van constituir el Regne del Nord, que va rebre el nom d'Israel i va establir la capital a Samaria. Les dues tribus que van romandre fidels a Roboam, Judà i Benjamí, van constituir el Regne de Judà amb capital a Jerusalem.

En els anys successius, el regne d'Israel, per influència dels seus veïns, adoptà costums religiosos que els van allunyar del monoteisme, mentre que la Llei de Jahvè sí que es va mantenir en el Regne de Judà. Les deu tribus del nord són també conegudes com les tribus perdudes d'Israel, ja que l'any 721 a.e.c. el territori va ser conquistat pels assiris i van ser assimilats gradualment. Des d'aleshores s'han multiplicat les llegendes sobre les tribus perdudes, i han estat diverses faccions religioses (nestorians, mormons...) les que han afirmat ser descendents d'alguna d'elles.