Identitat sefardí en el món contemporàni

El Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) presenta un llibre que recull vint articles inèdits d'especialistes procedents d'Espanya, França, Regne Unit, Suïssa, Alemanya, Àustria, Estats Units i Israel.

Cinc epígrafs constitueixen el marc d'una obra que aborda els elements històrics i culturals que distingeixen l'univers sefardita: "Lengua e identidad sefardí", "La prensa periódica como reflejo del discurso identitario y del cambio de mentalidades", "Memoria, tradición oral e identidad"," El nuevo papel de las mujeres", i "Occidentalización y transnacionalism".

Paloma Díaz-Mas i María Sánchez Pérez són les editores de Los sefardíes ante los retos del mundo contemporáneo. Paloma Díaz-Mas és professora d'investigació de l'Instituto de Lengua, Literatura y Antropología del CSIC, autora de nombrosos articles sobre tema sefardita i de diversos llibres, entre ells Los sefardíes. Historia, lengua y cultura (Barcelona: Riopiedras; diverses vegades reeditat i traduït a l'anglès per la Chicago University Press com Sephardim. The Jews from Spain); l'edició (amb Carlos Mota) dels Proverbios morales de Sem Tob de Carrión (Madrid: Càtedra), o Judaísmo e Islam (Barcelona: Crítica), en col.laboració amb Cristina de la Puente. Per la seva banda, María Sánchez Pérez és doctora en Filologia Hispànica per la Universidad de Salamanca, investigadora de l'Instituto de Lengua, Literatura y Antropología del CSIC i ha estat professora visitant de la Universitat de Basilea. La seva recerca s'ha centrat en la literatura popular impresa, els plecs de canya i cordill (plecs solts) i les relacions de successos i la difusió de la literatura tradicional a la premsa sefardita. És autora de diversos articles sobre aquests temes i del llibre (en col.laboració amb Eva Belén Carro i Pedro Cátedra) Literatura popular impresa en la Rioja.

Segons recull la nota editorial, la intenció d'aquest llibre és analitzar, des de diferents perspectives disciplinàries i metodològiques, el procés mitjançant el qual una minoria religiosa i cultural (els jueus sefardites de Turquia i els Balcans) es va adaptar als canvis polítics, socioeconòmics i culturals que es van produir a Europa en el pas del segle XIX al XX, replantejant el seu paper en la societat i la seva pròpia identitat. És, per descomptat, un llibre sobre els sefardites, sobre els jueus descendents dels expulsats de la Península Ibèrica a finals de l'Edat Mitjana, que encara en la segona meitat del segle XIX i primeres dècades del XX vivien en les comunitats de diferents localitats de l'Imperi Otomà, en les quals s'havien assentat després del seu exili, i que mantenia com senyals d'identitat el judaisme i la consciència dels seus orígens ibèrics, i com a llengua de comunicació i d'expressió literària una varietat lingüística romànica derivada de l'espanyol medieval (el sefardita o ladí); trets tots ells que els diferenciaven d'altres grups del seu entorn, fins i tot dels jueus d'altres orígens que habitaven en els mateixos països.

La presentació a Madrid del llibre Los sefardíes ante los retos del mundo contemporáneo. Identidad y mentalidades (Madrid: CSIC, 2010), tindrà lloc el dimecres 18 de maig, a les 19:30, a Casa Sefarad-Israel, Palacio de Cañete, Calle Mayor 69.

Raíces: 25è aniversari

El proper número de Raíces celebra els 25 anys de la publicació de la revista. Publicada Libros Sefarad S. L., la revista s'edita amb periodicitat trimestral des de 1986, i en les seves pàgines allotja informació, articles i una opinió rigorosa sobre la vida cultural jueva a Espanya i al món.

Raíces s'adreça als lectors de revistes d'opinió, a interessats pel judaisme i als qui desitgen conèixer millor la cultura sefardita. Les arts, les lletres, la història, la llengua i el pensament judeo-hispànics són el seu territori. Promou un món més tolerant i obre fins als seus límits el cercle que li és propi, sigui jueu o hispànic, proporcionant les claus que permeten comprendre millor el món en què vivim.

Raíces és l'única publicació espanyola sobre aquests temes, i una de les poques arreu del món. Entre les seves signatures hi ha investigadors i especialistes en les més variades disciplines humanístiques: història, literatura, lingüística, ciències socials, arts visuals, música, teatre, filosofia, religió... Tots els articles han estat escrits especialment per a la revista o s'ofereixen en primera traducció al castellà.

Mapa de Jerusalem [02]

Mapa del Jerusalem modern

Historical Textbook and Atlas of Biblical Geography (1854), Lyman Coleman

Mapa de Jerusalem [01]

 

Mapa del Jerusalem antic

Historical Textbook and Atlas of Biblical Geography (1854), Lyman Coleman

Mapa de l'Orient Mitjà bíblic [02]

Palestina en temps dels Jutges i els Reis, 

amb la distribució de les dotze tribus

Historical Textbook and Atlas of Biblical Geography (1854), Lyman Coleman

Mapa d'Orient Mitjà Bíblic [01]

Historical Textbook and Atlas of Biblical Geography (1854), Lyman Coleman

Base de dades de miracles

 Exvots del Santuari de Sant Magí de Brufaganya

(Pontils, Conca de Barberà)

La xarxa s'està omplint de recursos de tota mena, alguns de ben curiosos. I el millor de tot és que es fan públics. Aquest cop ha estat la Universitat de Sheffield, a Anglaterra, que ha preparat una Base de dades de miracles, en access, amb més de 600 miracles recollits de diverses col·leccions medievals que abasten més de 800 anys d'història.

Com a recurs digital en si és pobre. És més una eina informàtica perquè no han resolt digitalment les cerques. Però bé, s'hi pot treballar... i s'hi pot "jugar". L'inventari recull quan, on i de quina manera es van produir els miracles i permet vincular fets diferents i establir regularitats entre els paràmetres, que a més dels esmentats, s'hi afegeix el gènere i la posició social dels beneficiaris. Per als medievalistes, els miracles són una font important per establir la manera com les diferents classes socials medievals es van enfrontar amb el cristianisme i la religiositat, sobretot pel que fa a les classes socials més pobres, de les quals sempre n'és més difícil tenir-ne notícies.

Els miracles, així com tota activitat religiosa, són de gran importància per entendre la religiositat a l'Edat Mitjana però, d'altra banda, no s'ha fet prou per estudiar quina va ser la influència que van tenir en el comportament dels individus i de la societat. Hi ha un error molt estès que ens fa creure que no hi ha cap solució de continuïtat entre el moment que el cristianisme es converteix en religió oficial a Europa i la seva consolidació. Es van necessitar molts segles i una forta intervenció eclesiàstica per eradicar dels costums i els usos de la plebs les pràctiques paganes i els ritus sincrètics. Durant molt de temps, el cristianisme que es practicava es barrejava amb les religions paganes heretades dels ibers, dels romans, dels visigots i de pràctiques màgiques del folklore popular, l'endevinació (la Sibil·la, per exemple), la creença en fades i dimonis. Hi va haver un moment que les pràctiques es van convertir en espectacles que es representaven a les esglésies amb un gran aparell escenogràfic, amb tant d'èxit que els temples es convertien en autèntics mercats a cobert. Va ser el Concili de Trento (s. XV) el que va posar fi als actes sacramentals (com el Misteri d'Elx).

Si voleu saber-ne més, podeu llegir Religiosidad popular en la Alta Edad Media, de Oronzo Giordano [Madrid: Gredos, 1995].

També estan relacionats amb els miracles els exvots que podem veure exposats en alguns santuaris: figures de cera que servien per donar gràcies a Déu, la Mare de Déu o als sants per la cura d'una malaltia. Els exvots més antics documentats en territori català són oferiments de cera fets a Montserrat al segle XII. A l'Edat Mitjana era costum d'oferir el pes en cera (probablement en forma de ciris) de la persona agraciada. Més endavant, es prengué el costum de donar forma a la cera simulant la part del cos que havia estat guarida. El regraciament se certificava davant notari, es predicava al poble i s'inscrivia en els llibres dels miracles (se'n conserven alguns, com els de Montserrat, de Núria o de Lluc). D'exvots de cera se'n poden veure a Barcelona en el santuari de Sant Josep de la Muntanya, al barri de la Salut de Gràcia. És un espectacle grotesc, esperpèntic en el més pur significat valleinclanesc. Paga la pena fer-hi una visita per copsar fins a quin punt hi ha gent que viu en una dimensió que no és la nostra.

I tot i que som en ple segle XXI, les pràctiques paganes continuen vives entre nosaltres. És fàcil veure com la veneració que molts catòlics tenen per diversos sants, als quals atribueixen poders protectors i guaridors, no és lluny de la idolatria i, sovint, aquest panteó hagiogràfic és per sobre de la fe monoteista. I crida també l'atenció que, tot i haver baixat la la pràctica de la religiositat "oficial", ara la màgia, l'endevinació, l'astrologia, la pseudociència i la filosofia mística, a més dels llibres i cursos d'autoajuda, ocupen el lloc que abans ocupava l'Església, especialment entre la gent jove. Si Nietzsche aixequés el cap!

Expansió de les grans religions

Mapa realitzat en flash on es presenta el naixement i expansió de les grans religions a través de 5.000 anys d'història. És una representació esquemàtica que delimita les àrees d'influència, la qual cosa no vol dir que tot el territori assenyalat estigui dominat per una sola religió. En el cas del judaisme, que és una religió forjada en la diàspora, té més practicants fora que dins de l'estat d'Israel, i seria necessari, doncs, marcar aquelles ciutats on la presència jueva és important, com per exemple:

   1. Tel Aviv i perifèria: 2.979.900
   2. Nova York (EUA): 2.007.850
   3. Jerusalem (Israel): 703.600
   4. Los Angeles (EUA): 684.950
   5. Haifa (Israel): 671.400
   6. Miami (EUA): 485.850
   7. Be'er Sheva (Israel): 367.600
   8. San Francisco (EUA): 345.700
   9. París (França): 284.000
  10. Chicago (EUA): 270.500
  11. Philadelphia (EUA): 263.800
  12. Bòston (EUA): 229.100
  13. Washington DC (EUA): 215.600
  14. Londres (Regne Unit): 195.000
  15. Toronto (Canada): 180.000
  16. Buenos Aires (Argentina): 165.000
  17. Atlanta (EUA): 119.800
  18. Moscou (Rússia): 95.000
  19. Baltimore (EUA): 91.400
  20. San Diego (EUA): 89.000
  21. Denver (EUA): 83.900
  22. Phoenix (EUA): 82.900
  23. Cleveland (EUA): 81.500
  24. Montreal (Canada): 80.000

[Font: Maps of War]

Diàspora jueva a l'Edat Mitjana (650-1500)

[Veure Expansió del poble hebreu fins l'època hel·lenística]

La Bíblia del Diable

El Còdex Gigas, també anomenat Bíblia del Diable, és un manuscrit en pergamí escrit a principis del segle XIII en llatí. Les seves dimensions (92 x 50,5 x 22 cm), amb 624 pàgines en foli recte i un pes de 75 kg, el fan el manuscrit més gran de tots els conservats. Està decorat amb tintes de colors  vermell, blau, groc, verd i or. Conserva un excel·lent estat de conservació i la unitat estilística amb la que fou creat.

L'autoria de l'obra s'atribueix a un monjo benedictí del segle XII, que també era copista i grafista, del monestir de Podlažice (a Chrudim, en el centre de l'actual República Txeca), destruït durant les guerres de religió en el segle XV.

El Còdex conte la versió completa de la Vulgata (la traducció llatina de la Bíblia, feta per san Jeroni), amb l'excepció dels Fets dels Apòstols i l'Apocalipsi. També inclou una miscelània d'obres, com les Etimologies de (Etymologiae o Originum sive etymologiarum libri viginti, d'Isidor de Sevilla, una compilació del saber fins el segle VII); les Antiguitats judaiques, de l'historiador hebreu Flavi Josep (ca. 37 - ca. 100); la Chronica Boemorum (Crònica dels xecs, redactada en llatí en el segle XII), de Cosmas de Praga; i diversos tractats d'història, etimologia, fisiologia, a més d'un almanac amb necrològiques i la llista dels germans del monestir, fórmules màgiques, noticies locals, i el Ars medicinae, el manual de medicina d'aquella època.

Diu una llegenda que l'autor del Còdex Gigas fou condemnat a ser emparedat viu per un crim greu. Perquè la pena li fos perdonada, el monjo va proposar escriure l'obra en una sola nit, per a gloria del monestir. Per poder complir la seva promesa va haver de demanar ajuda al Diable, que va acabar de redactar el llibre. Una cop acabada l'obra, es diu que el monjo va incloure un retrat del seu ajudant com a reconeixement.

Al final de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), el Còdex Gigas va ser robat com a botí de guerra per les tropes del general suec Königsmark, junt amb altres objectes d'art de la cèlebre Kunstkammer ("càmera de curiositats") de Praga, de l'emperador Rodolf II (1552-1612). Aquest emperador havia traslladat el manuscrit del monestir de Broumov (República Txeca), on es trobava l'any 1594, per incorporar-lo a la seva col·lecció d'objectes rars.

Quan les tropes protestants sueques prengueren l'any 1648 el Castell de Praga, s'apoderaren de les col·leccions de Rodolf II, i amb el Còdex també es van apoderar del Còdex Argenteus o Bíblia de Plata,  un manuscrit del segle VI, en lletres de plata i or, que conté gairebé complets els quatre evangelis, escrits en gòtic, i que actualment es troba en permanent exhibició en la biblioteca Carolina Rediviva de la Universitat d'Uppsala. És el text més antic escrit en aquesta llengua germànica extingida en el segle IX (excepte en una petita població de Crimea, on va perviure fins el segle XVIII).

Còdex argenteus

Custodiada a la Biblioteca Real d'Estocolm, des del segle XVII el Còdex Gigas va sortir de territori suec en dues ocasions, una per anar al Metropolitan Museum de Nova York (1970), i una altra per anar a Berlín.

Però la Biblioteca Digital Mundial, experta en la digitalització de manuscrits i llibres antics, ens ofereix la possibilitat d'accedir a aquesta Bíblia a través del seu navegador. Cliqueu sobre la il·lustració i hi podreu accedir.