dijous, 28 d’agost de 2014

La fe del convers


La conversió al segle XIV

La "fe del convers" és la d'aquell que ha canviat d'opinió pel motiu que sigui i pren posicions no només totalment contràries al que abans pensava, sinó fins i tot extremes dins de la seva nova corrent. L'expressió ve d'aquells que renunciaven, de grau o forçats a la seva religió i havien de demostrar que aquesta conversió era real i no mera façana. En el cristianisme, potser el més recordat és Sant Pau, llur conversió es celebra al santoral el 25 de gener i que va passar de perseguir els cristians a ser un dels seus líders i creadors del cristianisme incipient. Un altre convers del cristianisme fou Agustí d'Hipona (Sant Agustí).

El problema de la conversió dels jueus catalans fou latent fins a finals del segle XIV, quan els pogroms de 1391 van començar a expulsar els jueus dels calls de les ciutats catalanes més importants de forma violenta, el cas de Barcelona n'és el més estudiat, per posar-ne un exemple.

Continueu llegint a Històries manresanes

dijous, 21 d’agost de 2014

Trivium Klezmer

El violinista (1912), Marc Chagall

Trivium Klezmer actua el proper dimecres 27 d'agost, a les 21:30 h, dins del programa Nits d'Estiu 2014 del CaixaForum de Barcelona.

La música klezmer (en jiddisch קלעזמער) és la música dels jueus asquenasites d'Europa oriental. Al segle XV, grups seculars no litúrgics van desenvolupar un tipus de música inspirada en la Torà per crear melodies amb temàtiques festives relacionades amb les celebracions jueves.

El mot "klezmer" prové de l'hebreu כלי זמר (keli zemer), "instrument de música". La paraula es feia servir en jiddisch per referir-se al músic que interpretava les melodies però actualment s'utilitza per donar nom a l'estil musical. La música era generalment interpretada per un grup de tres a sis músics (klezmorim), que viatjaven de poble en poble tocant a les fires, als casaments o a les festes de Purim. Les lleis solien limitar la mida del grup i les hores en què podien actuar. Els instruments habituals eren violí, clarinet, flauta, violoncel i bateria. En la música klezmer els instruments es tornen qualitativament espirituals amb característiques humanes com el riure i el plor.  El violí o fiddle era l'instrument més popular perquè algunes localitats havien prohibit els instruments aguts com el clarinet, la trompeta o la bateria.

L'afició al klezmer es transmetia de pares a fills. Els klezmorim generalment no tenien autèntiques arrels comunitàries, ja que viatjaven de shtetl en shtetl (els pobles de majoria jueva) buscant feina. De fet, com sempre ha passat amb els artistes ambulants, l'etiqueta "klezmer" tenia connotacions negatives perquè la vida nòmada no era ben vista.

Malgrat la seva inestable reputació, la música klezmer era molt important en la vida jueva de l'Europa de l'Est. Els instruments musicals no estaven autoritzats a la sinagoga després de la destrucció del Segon Temple, l'any 70 EC, però la música klezmer proporcionava una alegria necessària en els casaments i les fires, en una època en què les distraccions eren poques i la vida al camp molt dura. Hi ha un refrany de l'Europa de l'Est que diu que un casament sense un klezmer era pitjor que un funeral sense llàgrimes.

La importància del klezmer per a la vida del shtetl es reflecteix en les manifestacions artístiques, sobretot a partir de finals del segle XIX i a començaments del XX. L'escriptor jiddisch Sholem Aleichem fa referència al paper del klezmer en molts dels seus relats. Tots recorden l'important paper del fiddler a la pel·lícula El violinista a la teulada, adaptació precisament dels relats de Sholom Aleichem sobre Tevye el Lleter. També són molt populars els violinistes de Marc Chagall, com el Violinista celeste que es conserva a Tossa de Mar, o la Núvia amb cara blava.

Músics klezmer de Rohatyn, Ucraïna occidental, 1912

A la fi del segle XIX i començament del XX els jueus van abandonar Europa de l'Est a causa dels pogroms. Molts es van traslladar als Estats Units, i per tant el klezmer va viatjar amb ells. Desafortunadament, els fills dels jueus que es van desplaçar als Estat Units no estaven massa interessats en la música del vella llar dels pares, i es van interessar més per la música popular americana. La destrucció de la vida jueva a Europa durant la Segona Guerra Mundial va posar fi a la cultura de klezmer a Europa i tot un món va desaparèixer.

Per sort, als anys setanta alguns joves músics van començar a investigar les tradicions de la música klezmer. Una banda anomenada The Klezmorim es va formar a Califòrnia, i van començar a tocar música klezmer per Estats Units i Europa. L'interès pel klezmer va ressuscitar. Es van fer grans esforços per recuperar l'autèntic estil de la música klezmer de la vella Europa, a partir de documents escrits i alguns enregistraments de començaments del segle XX. Ara és ben viva un altre cop!

diumenge, 10 d’agost de 2014

La vida dels jueus a Palestina

Llauner jueu a la Ciutat Vella de Jerusalem (1890)
Ken & Jenny Jacobson Orientalist Photography Collection


L’abril de 1913 un equip de filmació sortia d’Odessa en vaixell per preparar una pel·lícula, The Life of the Jews in Palestine, sobre la vida dels jueus de la regió. El productor, Noah Sokolovsky, amb el suport de la companyia Mizrakh, va passar dos mesos filmant les ciutats, les aldees i les comunitats agrícoles d'Eretz Israel habitades ininterrompudament per famílies jueves des que Roma va destruir el Segon Temple l’any 70 EC fins a la fi del domini otomà després de la Gran Guerra (1914-1918), que convertia el territori en el Mandat Britànic de Palestina. La pel·lícula va ser presentada a Viena l’agost de 1913 i poc després desapareixia a causa del conflicte bèl·lic del qual ara se’n celebra el centenari.

El 1997, el negatiu original de vuitanta minuts va ser trobat a França perquè la cinta havia estat enviada per Mizrakh des d'Odessa a París per ser processada en els laboratoris cinematogràfics de la Gaumont. La pel·lícula va ser restaurada i editada per Yaacov Gross i l’any 2000 va ser projectada en diversos festivals (v. la crítica de The New York Times).

La nau de Sokolovsky salpava d'Odessa l'abril de 1913, acompanyat, entre d’altres, de noranta-dos passatgers jueus (el 30% de la població d’Odessa era jueva, la majoria exterminada durant l’ocupació nazi), que anaven a Israel per motius diversos: educatius, per raons de salut, per visitar la família durant la Pasqua o a fer turisme. El viatge va durar onze dies, després de fer escala a Constantinoble, Alexandria fins arribar a Jaffa.

L’arribada de l’equip de Sokolovsky va ser tot un esdeveniment per al yishuv, nom que rebien els jueus de l’Imperi otomà. El Gymnasium Herzliyà, l’escola de Tel Aviv, i el col·legi de mestres de Jaffa van interrompre durant uns dies l’activitat escolar per poder ser filmats, com es pot veure a la primera part de la pel·lícula.

El Gymnasium Herzliyà de Tel Aviv (ca. 1915)

Més endavant, la càmera ens porta a veure l’explotació agrícola de Pétah Tikvà, especialitzada en el cultiu de la taronja, i com les caravanes de camells carreguen caixes d’aquesta fruita per dur-les al port de Jaffa per ser exportades.

A Zikron Iaaqov, Sokolovksy i el seu equip filmen a la sortida de la sinagoga després del servei religiós del shabat. Zikron, important per la indústria vitivinícola, era coneguda com el "París d'Eretz Israel": mentre a tota la regió els seus habitants, tant jueus com àrabs, vivien sota una economia de subsistència i pobresa, Zikron tenia una economia molt activa que la va convertir en centre d'atracció de les modes que venien d'Europa (1).

Sinagoga de Zikron Iaaqov

Un altre fragment ens mostra la construcció de l'edifici del Technion, l’Institut Tecnològic d’Israel, a Haifa, i expressa l'orgull que 100 dels 130 treballadors de la construcció fossin jueus. La pel·lícula segueix per altres localitats com Haderà, Kinneret, Rosh Pinà, Jericó, Rishon LeTzion, Nes Tzionà, Guederà i Tiberíades, on se’ns mostren les dues yeshivot (escoles talmúdiques) de la ciutat, que acollien 2.000 sefardites i 2.000 asquenasites hassídics.

En el fragment filmat a Migdal hi surt un home amb un sol braç llaurant darrere d'un cavall. Aquest camperol era Joseph Trumpeldor, un veterà de la guerra russojaponesa (1904-1905), on va perdre el braç en combat. A la Gran Guerra, després que els turcs expulsessin milers de jueus de Palestina cap a Egipte, Zeev Jabotinsky i Trumpeldor van formar un grup que es va oferir per combatre al costat dels britànics. Londres només va acceptar que constituïssin un cos de suport per portar subministraments al front emprant mules. Així va néixer el Cos de Mules de Sió, que es va autodefinir com la primera unitat de combat jueva en 2.000 anys. Més tard, aquest cos va créixer fins a convertir-se en la Legió Jueva que van participar en la conquesta britànica de Palestina.

L’equip de filmació es va dirigir amb tren cap a Jerusalem (a finals del XIX la meitat de la població jueva vivia dins les muralles de la Ciutat Vella de Jerusalem), on es pot veure la multitud resant davant del Mur durant la Pasqua jueva, i la visita a la tomba de Shimon haTzaddik, Simó el Just, summe sacerdot durant el temps del Segon Temple. Camí d’Hebron es poden veure les tombes de Raquel i les dels patriarques, però només des de l’exterior perquè els musulmans no permetien als 1.200 jueus de la ciutat entrar al santuari.

L'últim fragment mostra un festival celebrat a Rehovot que va atreure 6.000 jueus de tot Palestina. Aquest festival va ser el precursor dels Jocs Macabeus, una mena de jocs de la Commonwealth que aplega esportistes d’Israel i jueus d’arreu del món.

La pel·lícula, muda però narrada per l'actor israelià Yoram Gaon (sense subtítols), mostra que la vida jueva a Palestina el 1913 era vibrant i productiva 35 anys abans de la fundació del nou estat d'Israel. Sota el domini turc als jueus se’ls permetia establir-se a qualsevol lloc de l’imperi excepte a Palestina per evitar que es poguessin equilibrar les poblacions autòctones musulmana i jueva, que l’any 1913 era de 150.000 habitants contra uns 500.000 musulmans (producte de l’expansió de l’Islam durant segles). A l’esclatar la Primera Guerra Mundial els turcs i la població musulmana van expulsar i massacrar milers de jueus palestins (es va reduir la població jueva a una tercera part). La victòria britànica i francesa al final de la guerra sobre alemanys, austríacs i turcs va convertir Palestina en un mandat britànic mentre la regió síria quedava en mans franceses. La nova situació va permetre la recuperació de la població jueva, però l’estabilitat ja no es va recuperar mai més, sobretot en el moment en què l’enfrontament contra els britànics va posar els caps àrabs a favor de l’Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial. Acabada la guerra es creen els nous estats de la zona: Israel, Jordània, Síria, Líban i Iraq. Però aquesta és una altra història.




Nota:

(1) Per saber-ne més sobre els costums en el vestir a la Palestina de la segona meitat del segle XIX i principis del XX, vegeu Ayala Raz, "Fashion in Eretz-Israel: What we Were Wearing in the Early Days of this Century", Israel Review of Arts and Letters, 1998/107-8. O una acceptable traducció al català amb Google.


[+]

Pel·lícules antigues de Jerusalem a Terres d’Edom


Mapa en perspectiva de Jerusalem (1928)