L’escriptura és la teràpia que permet convertir la vida en metàfora i la metàfora en una imatge de la realitat desitjada o somniada. Darrere d’una paraula hi ha un concepte; darrere d’un sintagma hi ha una al·legoria que, més enllà del context, pren sentit en la lectura o en ser pronunciada. Compartint les paraules, pren sentit el text. L’altre les fa seves; les transforma. I les impregna amb els seus sentits. És en tornar-les que el receptor percep el so; o el silenci. És aleshores que es produeix la màgia de la literatura: els textos posats en contacte creen una realitat universal que és possible compartir: des d’una tauleta de fang sumèria fins un “em regales deu minuts i fem un cafè?” en un sms. I quan això és així veiem l’aroma de les paraules. La sinestèsia és la borratxera dels sentits. Ebris de desig, les paraules ens acompanyen per sempre més. I és en el silenci dels amants on les paraules es fan interjecció: frases sense sintagmes que amaguen l’esclat últim de les paraules escrites sobre la pell.En el meu llit he cercat, durant la nit,
el qui estima la meva ànima;
l’he cercat i no l’he trobat.
M’alço i faig un tomb per la ciutat;
pels carrers i per les places
cerco el qui estima la meva ànima!
L’he cercat i no l’he trobat.
M’han trobat els guardes que ronden la ciutat:
«No heu vist el qui estima la meva ànima?»
Tot just els havia deixats,
trobo el qui estima la meva ànima.
L’he agafat i no el deixaré,
fins que l’hagi introduït a la casa de la meva mare,
a la cambra de la qui m’ha concebut.
Càntic dels càntics 3,1-4
