dilluns, 4 d’abril de 2016

I continuo veient les seves cares



L’exposició "I continuo veient les seves cares. Fotografies dels jueus polonesos" és una iniciativa de la Fundació Shalom, que el 1994 va adreçar una crida a la població demanant la donació de fotografies de jueus polonesos.

En aquell moment –al cap de gairebé cinquanta anys del final de la Segona Guerra Mundial– molts van dubtar de la viabilitat del projecte. Tanmateix, van començar a arribar fotografies, procedents tant dels indrets més diversos de Polònia com dels racons més allunyats del globus terraqüi. Entre els donants hi va haver habitants de les grans metròpolis i veïns de llogarets i pobles. Avui dia, la Fundació ha rebut més de nou mil imatges, enviades sobretot per polonesos, veïns o amics dels retratats, que havien conservat les instantànies durant més de cinquanta anys.




De la mateixa manera, moltes fotografies les van donar jueus polonesos repartits arreu del món –familiars de les víctimes de l’Holocaust, establerts a Israel, Veneçuela, el Brasil, els Estats Units, Itàlia, l’Argentina o el Canadà–, que s’havien endut a casa seva aquells trossos del passat. Algunes d’aquestes fotografies havien estat custodiades com a records molt preuats, d’altres es van conservar en racons oblidats, relegades a golfes i soterranis. El més veterà dels donants ara té noranta anys; el més jove, dotze.




"No sols són justos els qui han salvat com a mínim una vida. També es mereixen aquest qualificatiu els qui han contribuït a preservar la memòria". Són precisament ells els qui han fet realitat aquesta exposició fotogràfica, que es va mostrar al públic per primera vegada el 1996, a la Galeria Zachęta de Varsòvia. L’exposició va sorgir per iniciativa de Gołda Tencer, directora de la Fundació Shalom, amb la col·laboració, com a comissari i dissenyador, respectivament, de Tomasz Tomaszewski i Krzysztof Burnatowicz.




L’exposició "I continuo veient les seves cares" podria interpretar-se com un plany per un món desaparegut, al qual només podem tornar contemplant fotografies antigues. A les imatges es van congelar les siluetes humanes, les ombres de les cases, els somriures trencats fa temps i, sobretot, les cares: una varietat de rostres que avui ens revelen com eren els jueus polonesos de llavors, immersos en les seves feines quotidianes, seriosos o alegres, pensatius...




En museus de diversos països del món es conserven fotografies de jueus polonesos famosos: músics, tzadikim, pintors o escriptors. En canvi, la Fundació Shalom ha reclamat la memòria de la gent senzilla, ignorada per la Història. D’aquesta manera, els seus noms han pogut transcendir en més de quaranta ciutats de diversos racons del planeta. Destacats museus i galeries d’arreu del món han exhibit aquesta col·lecció de retrats jueus, que s’ha pogut contemplar en ciutats com Frankfurt, Munic, Hamburg, Sant Petersburg, Brussel·les, en el Centre Wiesenthal de Los Angeles, a l’Holocaust Memorial Center de Detroit, a Boston –on l’exposició va ser inaugurada pel Premi Nobel de la Pau, Eli Wiesel–, a St. Petersburg (Florida), Brussel·les, l’Haia, Nova York, Toronto, Mont-real, Mèxic, San José, Buenos Aires, Praga, Vilna, al Yad Vashem de Jerusalem, i també a Poznań, Łódź o Cracòvia.

El fruit d'aquesta mostra és també un llibre bilingüe (polonès / anglès) il·lustrat, I continuo veient les seves cares (disseny i projecte gràfic: Lech Majewski, redacció: Anna Bikont), guardonat en 1996 amb el primer premi en el concurs de l'Associació Polonesa d'Editors, que el va anomenar la publicació més reeixida de l'any. El contingut del àlbum està disponible a la pàgina web de la Fundació Shalom.

divendres, 1 d’abril de 2016

"He viscut tan poc!, d'Eva Hayman



El dia 12 d'abril es presenta a la Biblioteca Jaume Fuster el llibre He viscut tan poc!, d'Eva Hayman, dins les activitats del Cicle de Primavera de la Fundació Baruch Spinoza.

Eva Heyman és per a la ciutat romanesa d’Oradea el que Anna Frank és per a Amsterdam i el món. Duess adolescents jueves, cadascuna de les quals escriu un diari mentre el món estava canviant arrel de l'ocupació nazi. Totes dues van morir en un camp de concentració; Eva a Auschwitz i Ana a Bergen-Belsen. Tot i així, Anna Frank és mundialment coneguda i la història d'Eva es presenta just ara per primera vegada en català, amb una franquesa i una emotivitat que arribarà a tothom.

Com diu Vicenç Villatoro en el pròleg, Eva Heyman, com tants adolescents, va començar a escriure el seu dietari secret i personal el dia del seu aniversari. Feia tretze anys. Era el 13 de febrer de 1944, a Oradea, ciutat hongaresa durant l'ocupació nazy. I el va aturar poc més de quatre mesos després, el 30 de maig de 1944. És realment molt poc temps. Però aquests pocs mesos ens presenten, acumulat, comprimit, amb tot el dramatisme, el recorregut que milions de persones van fer en aquells mateixos anys a tota Europa. El recorregut que va entre una vida aparentment normal, festiva, un aniversari, uns regals, una família, unes esperances, uns somnis, ens primers enamoraments, i les portes mateixes de l’infern.

Eva deixa d’escriure en el precís moment en el que la vénen a buscar en un camí que passarà per la seva deportació a Polònia el 3 de juny, l’arribada a Auschwitz el sis de juny i la mort al camp, després de ser seleccionada per Mengele, el 17 d’octubre del mateix any.