divendres, 10 de juliol de 2015

Les sinagogues medievals de Lleida

Plànol de Lleida en el segle XV


La ciutat de Lleida va tenir duess sinagogues diferents durant l'època medieval: una davant de l'antiga porta de Sant Andreu i l'altra, prop de l'actual plaça del Seminari. Aquesta és una de les troballes de l'estudi realitzat per la Universitat de Lleida (UdL), per encàrrec de l'Ajuntament, sobre l'antic Call jueu. La recerca va ser presentada en el marc de la cinquena edició de l'International Medieval Meeting, que va inaugurar el passat mes de juny el professor de St. John's College-Cambridge University, Peter A. Linehan, comparant els arquebisbes de Toledo i Canterbury als voltants de l'any 1215.

El catedràtic d'Història Medieval de la UdL, Flocel Sabaté, ha coordinat la investigació sobre l'antic Call jueu de Lleida en què també han pres part dos investigadors predoctorals. Guillem Roca s'ha encarregat de la delimitació de l'antiga Cuirassa i Isaac Lampurlanés, de la vida de la jueria durant l'època medieval.  Entre les seves descobertes destaquen els possibles emplaçaments del forn de la Cuirassa i dues sinagogues.

El primer temple jueu, ubicat davant l'antiga porta de Sant Andreu, va desaparèixer amb l'assalt de la jueria l'any 1391 i es va transformar en l'església de Santa Maria del Miracle, que tampoc ha arribat fins els nostres dies. La segona sinagoga s'hauria habilitat en una casa particular prop de l'actual plaça del Seminari, davant de la Costa del Jan.


La Cuirassa

La Cuirassa era el nom que va rebre el Call de Lleida, del qual encara es conserven alguns vestigis. La destrucció de la zona durant la Guerra de Successió dificulta traçar un mapa exacte del barri jueu, que aglutinava prop d'un 10 per cent dels 5.000 habitants de la capital del Segrià el segle XIII.

La convivència amb els cristians es va anar reduint durant el segle XIV, convertint el call en un gueto. De fet, els investigadors de la UdL creuen que la Costa del Jan, que comunica el turó de la Seu Vella amb la part baixa de la ciutat no es va obrir fins després de l'expulsió dels jueus de la ciutat de Lleida l'any 1492.

En el plànol podem observar com l'autor hi localitza el barri dels sarraïns a sota de Sant Llorenç, on també hi havia el bordell «municipal», i els Call dels jueus o Cuirassa, sota Sant Andreu. Davant de la Seu Vella se situa tot el barri dels Cavallers i la universitat, destruïts pels Borbons durant el segle XVIII, i a l'esquerra de la porta de Boters, el Pla dels Gramàtics, que arribava fins gairebé Sant Martí.

Per donar a conèixer aquesta cultura, el Museu de Lleida ha dissenyat una ruta que recorre alguns dels carrers principals de l’època. El Cafè del Museu hi contribueix, per la seva banda, en la vessant culinària. Aquesta activitat, que s’ha fet en el marc de les nits gastronòmiques de l'equipament, pot suposar un primer pas en la feina institucional que es duu a terme per aconseguir treure a la llum i revaloritzar una part ignorada de la història del país.

dimarts, 7 de juliol de 2015

Fugint de l'Holocaust. Catalunya i els refugiats jueus de la Segona Guerra Mundial



L’evasió de milers de jueus a través dels Pirineus


Sílvia Marimon
Diari Ara


Una exposició del Museu d'Història de Catalunya relata la història d’una desena de famílies que van venir a Catalunya fugint de l’Holocaust

Un jueu que fugia dels nazis va regalar un ganivet de caça a Jan Peremartí, un veí de Bossòst. El ganivet l’havia utilitzat al seu pas pels Pirineus per defensar-se dels gossos alemanys. Era una amenaça habitual. Quan a les muntanyes se sentien els gossos dels soldats alemanys, els passadors feien estirar a terra els fugitius jueus que arribaven de tot Europa. No podien parlar ni moure’s. Si els trobaven, el seu destí més segur era un camp de concentració. “Uns 10.000 jueus van aconseguir travessar els Pirineus durant la Segona Guerra Mundial. Com i per què van acabar a Catalunya és la gènesi de l’exposició”, explica Josep Calvet, comissari de l'exposició i autor del llibre Huyendo del Holocausto (Milenio, 2014).

L’exposició, que es pot veure al Museu d’Història de Catalunya fins al 18 d’octubre, explica quin va ser el destí final d’una desena de famílies que van intentar fugir amb l’ajuda dels passadors de muntanya. A través del seu testimoni, Fugint de l’Holocaust repassa la solidaritat, la persecució, les expulsions, les presons o els camps de concentració.

Quan es va inaugurar l’exposició, entre el públic hi havia un home que mirava atentament una d’aquestes històries. Assentia, i també feia algun matís, a les explicacions de Calvet. Ell, com a jueu sefardita, n’era un dels protagonistes. El seu nom és Víctor Papo (Milà, 1927) i a la foto era tan sols un infant; ara té 88 anys. Quan era petit, el seu pare regentava un hotel a París. “Un dels treballadors de l’hotel va dir a la Gestapo que el meu pare era jueu. Ens va avisar un periodista i el meu pare va anar a veure el cònsol espanyol a París, Bernardo Rolland”, explica Papo. Rolland li va dir al pare de Papo: “Li aconsello que marxi a Espanya. Jo l’estic protegint però no sé el que li passarà. Si l’han denunciat, pot ser molt greu. El poden internar al camp de Drancy”. Era el setembre del 1941 i els Papo van agafar un tren nocturn fins a Hendaia. Es van instal·lar a Barcelona i Víctor va estudiar a l’Escola Industrial. “Molts familiars meus, però, van morir. N’hi havia que vivien a Grècia, Itàlia i Turquia”, relata.

Les batudes de la Gestapo

Papo va conèixer Denise Berger, la seva dona, que és també una refugiada jueva, a Barcelona. “A la meva família la van matar gairebé tota a Polònia. Amb la meva mare i la meva germana ens vam amagar durant molt de temps en un poble francès, prop de Lió. Quan hi havia una batuda de la Gestapo ens amagaven al col·legi. La meva mare ens havia de deixar a la frontera espanyola, però al final no va poder. No es va poder separar de nosaltres i ens vam quedar amb ella a França malgrat que així totes corríem més perill”, explica Berger. No tothom va tenir tanta sort. Molts no van arribar mai a Barcelona.

Una de les històries que recupera l’exposició és la de Dory Sont, l’autora del llibre Les set caixes. Quan van morir els seus pares, Sont va descobrir entre la documentació que hi havia a les golfes de casa seva que més de trenta familiars seus havien mort als camps de concentració. Mentre eren vius, els pares mai li havien explicat res. Els seus avis materns van intentar creuar els Pirineus però no ho van aconseguir. “Ningú sap on van. Només que no tornen i que ja no n’arriben més notícies”, escriu l’àvia de Sont en una carta. Durant mesos, els avis materns de Sont van escriure des de Marsella. Van intentar, sense èxit, aconseguir un visat per entrar a Espanya. “Hi ha 300.000 persones deambulant pels carrers, tothom busca una sortida”, escrivia l’àvia. En una altra explicava: “Deus pensar que sóc una histèrica, però no et pots ni imaginar les escenes que he vist”. Després d’un munt de negatives del cònsol espanyol, Vicente Vía Ventalló, van decidir travessar clandestinament els Pirineus. Però alguna cosa va passar i es van quedar a Marsella. Des d’allà van ser deportats. Poques hores abans d’agafar un tren, l’àvia va escriure les últimes línies a la filla i el gendre: “Us agraïm tot el que heu fet. Moltes gràcies. No us preocupeu més. Si Déu vol, algun dia ja ens retrobarem”.

Arxius inaccessibles

Tampoc Jenny Kehr se’n va sortir. Va ser deportada des d’Alemanya al camp de Gurs, d’on va aconseguir fugir. Detinguda al coll de Nargó, la van traslladar al camp de concentració de Miranda de Ebro, on no va ser acceptada perquè era una dona. La van tancar a la presó de dones de Barcelona i es va suïcidar. No volia tornar al camp de concentració. D’altres van aconseguir fugir amb l’ajuda dels veïns dels pobles. “Els habitants de Les van impedir que la policia ens enviés altra vegada a França”, escriu Paquita Sitzer. Centenars de joves jueus van ser tancats a Miranda de Ebro, on les condicions eren terribles. Els que van poder van anar-se’n a Amèrica o a Palestina.

No ha sigut fàcil accedir a la documentació. I hi ha molta llegenda negra sobre robatoris i assassinats de jueus als Pirineus: “Molts documents dels arxius de l’Estado Mayor encara estan classificats, i tampoc he pogut accedir a l’Arxiu Diocesà del Bisbat d’Urgell”, assegura Calvet. “Només he pogut documentar un assassinat. Van abandonar un socialista francès perquè anava molt a poc a poc i alentia el grup. Van descobrir el cadàver i hi va haver un judici”, afegeix.