diumenge, 30 de setembre de 2012

Sukkot sameakh

Litografia d'una sukkà, 1910 (Font: Yeshiva University Museum)

חג סוכות שמח
Hag sukkot sameakh
Sukkot alegre i anyos mejorados
Feliç festa de Sukkot

Una sukkà és una cabana construïda amb un mínim de tres parets, coberta per un sostre de canyes i palmes que queda obert al cel. Sukkot (plural femení de sukkà) és la Festa de les Cabanes o dels Tabernacles. Se celebra a partir del dia 15 de Tishrí (30 de setembre enguany), després del Yom Kippur (dia del perdó i d'expiació dels pecats), i dura una setmana.

La festa religiosa jueva celebra l'èxode del poble hebreu des d'Egipte fins la terra promesa, a Canaan, recordant els quaranta anys que van haver de viure en tendes al desert. Diu el Levític 23, 39-43 (versió: Bíblia de Montserrat):
"39 Però el dia quinze del mes setè, quan hàgiu recollit els productes de la terra, celebrareu set dies la festa de Jahvè. El dia primer i el vuitè hi haurà repòs. 40 El dia primer us procurareu fruita ufanosa [un etrog, varietat de cítric], fulles de palmera, branques d'arbres frondosos i de salzes de torrent [juntament amb l'etrog, les quatre espècies], i fareu festa durant set dies davant de Jahvè, el vostre Déu. 41 Set dies l'any celebrareu una festa de Jahvè. És un estatut perpetu per a les vostres generacions. La celebrareu el mes setè. 42 Durant set dies, viureu en tendes. Tot nadiu d'Israel viurà en tendes, 43 per tal que els vostres descendents sàpiguen que jo vaig fer habitar en tendes els israelites, quan els vaig fer sortir del país d'Egipte. Jo sóc Jahvè, el vostre Déu.
Jueu amb palmes (lulavim) i una llimona (etrog)
durant la festa de Sukkot.
Detall d'un calendari hebreu medieval

Però com a gairebé totes les festes religioses, darrere s'hi amaga una festa agrària: la fi de les collites de tardor. Un dia d'acció de gràcies, abans no arribi el fred, per demanar que la resta de l'any sigui fecund i abundant.

També en l'entorn cristià són habituals aquestes celebracions de tardor, sense data fixa, però que giren al voltant de les festes patronals, com la de sant Miquel, de caire més expansiu, o com la de la nit de Tots Sants, que és una festa de recolliment familiar.

Buscant rastres de la celebració jueva en el folklore hispà, en alguns llocs, com per exemple a Madridejos (Toledo), es coneix amb el nom de "las cabañuelas" una forma de predicció meteorològica popular a llarg termini. Una de les explicacions de l'origen d'aquesta tradició es troba en què durant la festa de Sukkot es feien prediccions de pluja. L'antropòloga Pilar Moreno Rodríguez ("La predicción metereológica, costumbre y creencia en Madridejos (Toledo)", en III Jornadas de Etnología de Castilla-La Mancha [Guadalajara, 1985. Actas]. Junta de Comunidades de Castilla-La Mancha, Servicio de Publicaciones, 1987) afirma que per metonímia el lloc on es feien les prediccions (la cabana jueva, dit també en castellà cabañuela) va acabar donant nom a la cerimònia.

dilluns, 17 de setembre de 2012

Shanà tovà 5773

ראש השנה  
Rosh ha-Shanà 5773  
Shanà tovà umetukà  
Anyada buena i dulse  
Feliç i dolç Any Nou

Continueu llegint l'apunt a Bereshit

dimecres, 12 de setembre de 2012

Rudolf Brazda: l'últim triangle rosa

Rudolf Brazda. Mulhouse, finals dels 40

El 3 d’agost de 2001 moria Rudolf Brazda, el darrer supervivent conegut dels camps de concentració nazis que es va veure obligat a “lluir” el triangle rosa sobre el seu uniforme, en el camp de Buchenwald. L’octubre del mateix any, apareixia a les llibreries Rudolf Brazda. Itinerario de un triángulo rosa, de Jean-Luc Schwab, publicat per Alianza Editorial. Poc després es publicava una altra biografia titulada Das Glück kam immer zu mir. Rudolf Brazda: Das Überleben eines Homosexuellen im Dritten Reich (La sort sempre tornava a mi. Rudolf Brazda: la supervivència d’un homosexual en el Tercer Reich), escrita per Alexander Zinn, que té previst, també, la realització d’un documental.


En el llibre, Brazda relata la seva pròpia biografia de la mà Schwab. El 8 d’agost de 1942, amb 29 anys, arribava detingut a Buchenwald. Al braç esquerre li van tatuar el número 7952. Quan va ser alliberat el camp, era un dels presos més antics dels restaven vius. Després de la relativa permissivitat que va representar la República de Weimar, l’arribada dels nazis al poder, l’any 1933, va representar l’inici de les lleis contra aquest “mal contagiós” per “preservar la raça ària”, amb condemnes que podien arribar fins als 10 anys de presó, abans que no es decidís enviar els homosexuals directament als lander, on els triangles roses van ocupar el lloc més baix en la jerarquia dels presoners, al mateix nivell que els jueus, els gitanos i els zíngars.

El relat de Brazda no difereix gaire dels testimonis que altres supervivents ens han deixat sobre l’horror i la pèrdua de la dignitat humana. Només caldria afegir les vexacions afegides per la seva condició sexual. Una condició, però, que era compartida per tots aquells presoners que conservaven prou ànim per satisfer la seva libido (sempre i quan no fossin descobert pels SS), si més no mentre no es van instal·lar bordells amb recluses, com és el cas de Ravensbrück a partir de 1943.

Però els favors sexuals també eren reclamats pels kapos i altres jerarquies dins del camp, i en molts casos el presoner, al qual s’anomena puppenjunge (“jove nina”), podia passar a ser una propietat exclusiva.

Brazda va tenir la sort no només de salvar la vida, sinó d’evitar caure en les mans dels carnissers que utilitzaven els presos per fer experiments “mèdics”. Per exemple, el metge danès Carl Vaernet investigava la possibilitat de canviar l’orientació sexual. En deien “inversió de polaritat sexual”, i consistia a implantar una glàndula artificial a l’anus del pres per injectar hormones masculines a l’organisme.

L’instint de supervivència a vegades aconsegueix nivells que ens poden sorprendre. Se’ns fa difícil entendre com es pot suportar tant patiment envoltat d’un dolor inhumà i de la mort arbitrària; del Mal en estat pur. Brazda va viure 98 anys, cinquanta dels quals els va compartir amb la seva parella Edi. Si és cert que alguns supervivents no van poder suportar haver sobreviscut, i es van llevar la vida (és el cas de Primo Levi), també ho és que molts d’ells han tingut una vida longeva. Brazda explica: “Ho he conegut tot: des de la repressió més innoble fins a la gran emancipació d’avui [...]. He tingut una vida feliç i pletòrica. I si l’hagués de tornar a viure, no hi canviaria res, ni tan sols Buchenwald!” Fins el darrer dia les llàgrimes no van deixar de vessar dels seus ulls i de tots els supervivent, però el seu testimoni, escrit o presencial, és una lliçó.

dilluns, 3 de setembre de 2012

L'esperit de l'humor jueu

L'escena del camerot a Una nit a l'òpera (1935), dels germans Marx

But Abbott, Lubitsch, germans Marx, Billy Wilder, Jerry Lewis, Mel Brooks, Woody Allen, Gene Wilder, Kevin Kline, Walter Matthau... La llista és més llarga: actors i directors de cinema jueus, tots ells relacionats amb l'humor i la comèdia. Per què aquesta relació dels jueus amb l'humor? Doncs segurament per la mateixa raó que trobem el món jueu relacionat amb el psicoanàlisi, o amb les noves formes d'expressió sorgides amb les avantguardes, amb la literatura i el teatre de l'absurd, amb Kafka (no exempt d'humor): la necessitat de buscar una resposta al sentit tràgic de la vida que, en el cas dels jueus ha estat marcat de manera significativa al llarg de la seva història; una llarga història que es remunta de forma continuada fins fa més de 3.000 anys. I ha estat a través de la literatura i del cinema que aquest humor s'ha fet popular fins a impregnar-se en la societat sense que en siguem conscients.

Per aproximar-se una mica més a l'empremta que la cultura jueva ha deixat a Occident i com la tradició interpretativa, tan present als Estats Units des de finals del segle XIX, ha viatjat des de les comunitats jueves de l'Europa de l'Est (fugint dels pogroms i la barbàrie), passant per Londres, a través del teatre jiddisch, feu un cop d'ull a Europeana i l'herència cultural d'Europa: avantguardes i teatre jueus.

Theodor Reik, psicoanalista austríac deixeble de Freud, va estudiar el fenomen i les seves característiques en el seu assaig Psicoanálisis del humor judío (Jewish Wit, 1962). El defineix com un humor hiperbòlic, on el més gran enemic és el Jo: els jueus se'n riuen, sobretot, d'ells mateixos. Allen ens fa riure perquè és tràgic i ens obliga a enfrontar-nos a la imatge que ens retorna el mirall. Allen s'horroritza. D'altra banda, Groucho Marx converteix l'humor en llenguatge surrealista: una forma de venjança, que trasllada l'horror de la incomprensió als seus interlocutors.


I prenent l'humor jueu com a motiu central, aquest cap de setmana (1 i 2 de setembre) se celebra la 13a Jornada Europea de la Cultura Jueva sota el títol de L'esperit de l'humor jueu. A Catalunya se celebren actes diversos a Girona, Besalú, Castelló d'Empúries, Tortosa i Barcelona, la programació de la qual podeu veure a continuació.