divendres, 27 de gener de 2012

Nuit et brouillard (1955), Alain Resnais


Commemorant el Dia Internacional en memòria de les víctimes de l'Holocaust, l'Ateneu Barcelonès projecta Nuit et brouillard (Nit i boira, 1955), d’Alain Resnais. Documental realitzat a partir de materials decomissats als nazis, aquest film és un clàssic del documentalisme del segle XX i un material de reflexió moral de primer nivell. Conduiran el debat: els ponents de la secció de Filosofia i de Cinema de l’Ateneu, Ramon Alcoberro i Francesc Solà.

Organitzador: Ateneu Barcelonès.
Dia i hora: 27 de gener de 2012. 19.30 h.
Lloc: Sala Oriol Bohigas.
Preu: Entrada gratuïta, amb reserva prèvia.

diumenge, 22 de gener de 2012

Conferència de Wannsee

Segona pàgina del protocol original de la Coneferència de Wannsee
© Holocaust Education & Archive Research Team


El 20 de gener de 1942 i en un palauet requisat a una família jueva situat al sud de Berlín i al costat del llac Wannsee es van reunir tots els alts càrrecs nazis per tractar "La solució final al problema jueu"; obertament i sense embuts es van donar les ordres necessàries per a la detenció i extermini de més de onze milions de jueus així com d'aquelles races considerades "subhumanes".

La resolució del tractat de la reunió de Wansee es va resumir en els Protocols de la conferència de Wannsee i va donar llum verda perquè els camps de concentració i extermini comencessin a accelerar el treball d'anihilació. Els trens de la mort augmentarien frenèticament els trasllats des dels guetos fins als camps.



PROTOCOL DE LA CONFERÈNCIA DE WANNSEE
20 gener 1942
Geheime Reichssache (Document secret del Reich)

PROTOCOL DE LA CONFERÈNCIA

 I.  Han participat en la conferència sobre la Solució Final (Endlösung) de la qüestió jueva que va tenir lloc el 20 de gener de 1942 a Berlín, Am Grosse Wannsee Núm. 56-58, les següents persones:

Gauleiter Dr. Meyer i el Reichsamtsleiter Dr. Leibbrandt (El director de l'Oficina del Reich)
Reichsministerium fur die Besetzten Ostgebiete (Ministeri del Reich per als Territoris Ocupats de l'Est)

Secretari d'Estat Dr. Stuckart
             Ministeri de l'Interior del Reich

Secretari d'Estat Neumann
Beauftragter fur donin Vierjahresplan (Plenipotenciari per al Pla Quadriennal)

Secretari d'Estat Dr. Freisler
Ministeri de la Justícia del Reich 

Secretari d'Estat Dr. Buhler
Gabinet del Governador General

Subsecretari d'Estat Luther
Ministeri d'Afers Exteriors 

SS Oberführer Klopfer
Partei-Kanzlei (Cancelleria del Partit)

Ministerial direktor Kritzinger (Director Ministerial)
Reichskanzlei (Cancelleria del Reich)

SS Gruppenführer Hofmann
Rasse und Siedlungshauptamt (Oficina Principal per a la Raça i l'Assentament)

SS Gruppenführer Muller i l'SS Obersturmbannführer Eichmann
Reichssicherheitshauptamt (Oficina Principal de la Seguretat del Reich)

SS Oberführer Dr. Schongarth, efehlshaber der Sicherheitspolizei und des SD im Generalgouvernement (Comandant de la Policia de Seguretat i de la SD del Govern General)
Sicherheitspolizei und SD (Policia de Seguretat i del SD)

SS Sturmbannführer Dr. Lange, Kommandeur der Sicherheitspolizei und des SD fur donin Generalbezirk Lettland, ALS Vertreter des Befehlshabers der Sicherheitspolizei und des SD fur des Reichskommissariat Ostland. (Comandant de la Policia de Seguretat i de la SD del Generalbezirk Letònia, com a Representant del Comandant de la Policia de Seguretat i de la SD en el Reichskommissariat de Ostland)
Sicherheitspolizei und SD (Policia de Seguretat i del SD)

II. Es va obrir la reunió amb la declaració del cap de la Policia de Seguretat i de la SD, l'SS Obergruppenführer Heydrich, que va anunciar el seu nomenament pel Mariscal del Reich com  a plenipotenciari per a la Preparació de la Solució final de l'afer jueu a Europa. Va assenyalar que la conferència va ser convocada per tal d'aclarir certes qüestions de principis. La petició del Mariscal del Reich demanant que es realitzi un projecte de pla relatiu als aspectes pràctics, econòmics i orgànics de la solució final de la qüestió jueva europea, requereix una deliberació prèvia i conjunta de totes les institucions centrals directament involucrades, per coordinar les línies d'acció.
Va declarar que la responsabilitat del tractament de la solució final de la qüestió jueva incumbeix, sense prendre en consideració les fronteres geogràfiques, al Reichsführer SS i cap de la policia alemanya (Cap de la Policia de Seguretat i de la SD). Després, el cap de la Policia de Seguretat i de la SD va passar breument revista a la lluita conduïda fins ara contra aquest enemic. 
Els elements més importants són:
a) Obligar els jueus a sortir de les diferents àrees de la vida del poble alemany. 
b) Obligar els jueus a sortir de l'espai vital (Lebensraum) del poble alemany.
Per assolir aquests objectius, es va donar impuls a l'emigració accelerada dels jueus de la zona del Reich, que es va considerar com a única solució provisional possible. 
El gener de 1939 es va instituir una Oficina Central del Reich per a l'Emigració Jueva, sota les instruccions del Mariscal del Reich, sent confiada la seva direcció al Cap de la Policia de Seguretat i de la SD. Les seves tasques van ser principalment: 
a) Prendre mesures per preparar una emigració incrementada dels jueus. 
b) Canalitzar el flux d'emigració. 
c) Accelerar l'emigració en els casos individuals. 
L'objectiu d'aquesta tasca va ser netejar l'espai vital alemany de jueus, de forma legal.
Els inconvenients ocasionats per aquesta mena d'emigració, intensament accelerada, eren clars per a totes les autoritats. Però al no tenir altres possibilitats de solució, es van acceptar momentàniament. 
Durant el període que va seguir, el tractament de l'emigració no va constituir un problema únicament alemany, sinó que les autoritats dels països de destinació o d'emigració també s'hi van haver d'ocupar. Les dificultats financeres com les alces de les taxes de desembarcament decretades pels diferents governs així com la falta de lliteres en els vaixells i les restriccions cada vegada més rígides o les prohibicions d'immigració, van entorpir considerablement els esforços d'emigració. Malgrat aquestes dificultats, un total d'aproximadament 537.000 jueus van ser obligats a emigrar, des de l'ascens al poder Führer fins el 31 d'octubre de 1941.
Aquest total es desglossa de la següent manera: 
Des del 30 gener 1933
de l'antic Reich
(Alemanya abans 1938)
aproximadament 360.000  
Des del 15 març 1938
d'Àustria
aproximadament 147.000  
Des del 15 març 1939
del Protectorat de Bohèmia i Moràvia
aproximadament 30.000  
Els mateixos jueus o les organitzacions polítiques jueves van assumir el finançament de l'emigració. Per evitar que els jueus proletaris es quedessin enrere, es va prendre com a principi que els jueus rics havien de sufragar l'emigració dels jueus sense mitjans; per a aquest fi, va imposar una cotització especial, o impost d'emigració proporcional a la riquesa per cobrir les obligacions financeres de l'emigració dels jueus indigents. A més dels fons recaptats en marcs alemanys, es van necessitar divises estrangeres per als diners que els emigrants necessitaven mostrar a la seva arribada a l'estranger i per a les taxes de desembarcament. Per tal de conservar els fons en divises estrangeres, les organitzacions jueves d'aquest país van convèncer les institucions financeres jueves de l'estranger que elles mateixes es fessin responsables de la recaptació de les sumes requerides en divises estrangeres. Fins el 30 d'octubre de 1941, els jueus estrangers van regalar un total de 9.500.000 dòlars. 
Mentrestant, donat els perills de l'emigració en temps de guerra i donades les possibilitats de l'Est, el Reichsführer SS i cap de la policia alemanya va prohibir l'emigració dels jueus. 

III. Actualment, amb la prèvia autorització del Führer, l'evacuació dels jueus cap a l'est reemplaça l'emigració, com a possible solució addicional. Aquestes operacions són opcions provisionals, però ja s'apliquen les experiències pràctiques, que tenen una importància significativa per a la pròxima solució final de la qüestió jueva. En aquesta solució final de la qüestió jueva europea es tindran en compte els aproximadament 11 milions de jueus distribuïts en els països següents:



En alguns països estrangers encara falta una definició dels jueus segons els principis racials, i les xifres comunicades només inclouen als jueus de religió. Donades les actituds i conceptes que prevalen en cada país, el tractament d'aquest problema s'enfrontarà amb certes dificultats, especialment a Hongria i a Romania. Per exemple a Romania, el jueu encara pot obtenir amb diners documents que certifiquen oficialment que posseeix una ciutadania estrangera. 
A la Unió Soviètica, la influència dels jueus en totes les esferes de la vida és ben coneguda. Hi ha uns 5 milions de jueus a la Rússia europea per només uns 250.000 a la Rússia asiàtica.
A la zona europea de l'URSS, els jueus es classifiquen segons la seva professió, més o menys de la manera següent:

   Agricultura
 9.1%  
   Treballadors urbans
14.8%  
   Comerç
20.0%  
   Empleats de l'Estat
23.4%  
   Professions liberals (medicina, premsa, teatre, etc.)
32.7%  
   
Durant la solució final, s'haurà de conduir els jueus al servei de treball de l'est. En grans columnes de treball i separats per sexe, es traslladaran a aquestes zones els jueus capaços de treballar perquè construeixin carreteres. No hi ha cap dubte que es perdrà una gran proporció d'ells com a conseqüència d'una selecció natural.
Els que quedin, necessitaran un tractament adequat perquè sens dubte representen la part (físicament) més resistent i amb el seu alliberament,es podrien transformar en el germen d'una resurrecció jueva (proves d'això les dóna la història).
Durant l'execució de la solució final, Europa serà revisada a fons, des de l'oest fins a l'est. A causa del problema d'allotjament i de les altres necessitats sociopolítiques, es tractarà en primer lloc la zona del Reich, incloent-hi els protectorats de Bohèmia i Moràvia. 
Primerament, els jueus evacuats seran traslladats amb trens cap als anomenats guetos de trànsit, per tal de transportar-los després a l'est. 
L'SS Obergruppenführer Heydrich va assenyalar, a més, que una important condició prèvia per realitzar l'evacuació general és la determinació precisa dels grups de persones involucrades. 
No s'intentarà evacuar els jueus de més de 65 anys d'edat, sinó que se'ls col·locarà en un gueto de gent gran, Theresienstadt.
A més d'aquests grups de persones grans, un 30% dels 280.000 jueus que es troben a Altreich i a Ostmark a 31 d'octubre de 1941, té més de 65 anys d'edat. En el gueto de jueus ancians, s'admetrà els jueus esguerrats de guerra, així com els jueus amb condecoracions de guerra (EK I) (La creu de ferro de primera classe). Aquesta solució  eliminarà d'una vegada nombroses sol·licituds d'excepcions.
L'inici de les majors operacions d'evacuació individual i grupal dependrà, en gran part, dels desenvolupaments militars. Pel que fa a la manera de tractar la solució final a les zones europees ocupades per nosaltres o sota la nostra influència, hem proposat que els funcionaris que s'ocupen d'aquests assumptes en el Ministeri d'Afers Exteriors, consultin amb els experts adequats de la Policia de Seguretat i de la SD.
A Eslovàquia i a Croàcia, l'assumpte ja no és tan difícil, ja que allà els problemes  més essencials ja han estat solucionats. A Romania  el govern ha nomenat també un plenipotenciari per als assumptes jueus. A Hongria s'haurà d'imposar en un futur proper un conseller per a les qüestions jueves.
Segons l'SS Obergruppenführer Heydrich, s'haurà d'establir contactes amb el cap de la policia d'Itàlia sobre aquests assumptes, per posar en marxa els preparatius per plantejar el problema.
A la França ocupada i a la França no ocupada, la concentració dels jueus que hauran de ser evacuats es realitzarà sense grans dificultats.
Sobre aquest punt, el subsecretari d'Estat Luther va declarar que en diversos països, com els països nòrdics, el tracte a gran escala d'aquest problema ensopegarà amb dificultats, i que per tant, en aquells països seria encertat postergar l'acció de moment. Atès el petit nombre de jueus allà involucrats, aquesta postergació en cap cas serà un obstacle significatiu. 
D'altra banda, el Ministeri d'Afers Exteriors no preveu cap dificultat important en el sud-est i oest d'Europa.
L'SS Gruppenführer Hofmann opina que s'ha d'enviar a Hongria un especialista de l'Oficina Central per a la Raça i l'Assentament perquè els doni una orientació general quan el cap de la Seguretat i de la SD se'n faci càrrec del cas. Es va decidir que un especialista de l'Oficina Central per a la Raça i l'Assentament, que no tindrà un paper actiu, serà designat oficialment com a assistent temporal agregat de la policia.

IV. Les lleis de Nuremberg han de constituir una base per a la realització del procés de la solució final, però com a condició prèvia a una eliminació total del problema es necessitaran també solucions a les qüestions dels casaments mixtos o Mischlinge.
Després, el cap de la Policia de Seguretat i dels SD va discutir de forma teòrica els següents punts relacionats amb una carta del cap de la Cancelleria del Reich:  
1) Tractament dels Mischlinge de primer grau
Els Mischlinge de primer grau es troben en la mateixa posició que els jueus respecte de la solució final de la qüestió jueva.
Quedaran exempts d'aquest tractament les persones següents:
a) Els Mischlinge de primer grau que estiguin casats amb persones de sang alemanya, i que dels casaments n'hagin nascut fills (Mischlinge de segon grau). Aquests Mischlinge de segon grau es troben bàsicament en la mateixa posició que els alemanys. 
 b) Els Mischlinge de primer grau que van obtenir fins a la data excepcions en certes àrees vitals per part de les més altes autoritats del Partit i de l'Estat. S'haurà d'examinar de nou cada cas individual, i no es pot excloure que la nova decisió empitjori la situació dels Mischlinge.
Com a qüestió de principi, les bases per concedir una excepció seran sempre els mèrits dels propis Mischlinge (i no els mèrits dels pares o cònjuges de sang alemanya).
Els Mischlinge de primer grau, que quedaran apartats de l'evacuació, seran esterilitzats per impedir tota reproducció i acabar definitivament amb el problema dels Mischlinge. L'esterilització serà voluntària, però constituirà una condició per romandre en el Reich. El Mischling esterilitzat quedarà lliure de tots els reglaments restrictius a què es veia sotmès anteriorment.
2) Tractament dels Mischlinge de segon grau
En principi, es classificarà els Mischlinge de segon grau com a persones de sang alemanya, exceptuant els casos següents, en què es considera els Mischlinge de segon grau de la mateixa manera que als jueus:
a) Descendent d'Mischling de segon grau nascut d'un casament bord (sent Mischlinge ambdós cònjuges).
 b) Aparença racial particularment desfavorable del Mischling de segon grau, que el classifica com a jueu, només sota criteris únicament externs.
 c) Negatius informes polítics o de la policia sobre el Mischling de segon grau, que indiquin que aquest se sent i comporta com un jueu.
Fins i tot en aquests casos, no es faran excepcions quan el Mischling de segon grau estigui casat amb una persona de sang alemanya.
3) Casaments entre jueus plens i persones de sang alemanya
Aquí es decidirà, cas per cas, si s'ha de evacuar el cònjuge jueu o si  se l'enviarà a un gueto per a gent gran, prenent en consideració els efectes que aquesta mesura podria tenir sobre els parents alemanys de la parella mixta.
4) Casament entre Mischlinge de primer grau i persones de sang alemanya
a) Sense fills.
Si no van néixer fills del casament, s'evacuarà el Mischling de primer grau, o se l'enviarà a un gueto per a gent gran. (El tractament és el mateix que per als casaments entre jueus plens i persones de sang alemanya (vegeu apartat 3).
b) Amb fills.
Si hi ha fills nascuts d'aquest casament (Mischlinge de segon grau), i si se'ls considera equivalents a jueus, se'ls ha d'evacuar o se'ls enviarà a un gueto, juntament amb els Mischlinge de primer grau. Quan es consideri a aquests fills persones de sang alemanya (com és la norma), igualment es dispensarà de l'evacuació tant a ells com els Mischlinge de primer grau.
5) Casament entre un Mischling de primer grau i un Mischling de primer grau o un jueu
En aquests casaments s'haurà de tractar a totes les parts (fins i tot els fills) com a jueus, i per tant se'ls evacuarà i se'ls enviarà un gueto per a gent gran.
6) Casament entre un Mischling de primer grau i un Mischling de segon grau
S'evacuarà i enviarà a un gueto d'ancians a ambdós cònjuges, tinguin fills o no, ja que es considera habitualment que els fills van rebre una inoculació de sang jueva més forta que els Mischlinge de segon grau.
L'SS Gruppenführer Hofmann pensa que s'haurà de fer un ampli ús de l'esterilització, ja que quan els Mischlinge tinguin la possibilitat d'escollir entre l'evacuació o l'esterilització, preferiran triar l'esterilització.
El secretari d'Estat, Dr. Stuckart, va observar que, d'aquesta manera, els aspectes pràctics de les possibles solucions proposades per resoldre els problemes de casaments mixtos i de Mischlinge ocasionaran un treball administratiu sense fi. El secretari d'Estat, Dr. Stuckart, proposa per això una esterilització obligatòria, de manera que consideri les realitats biològiques.
Per simplificar el problema dels Mischlinge s'han de tenir en compte possibilitats addicionals, amb l'objectiu que el legislador pugui decidir una cosa així com: "aquests casaments queden dissolts".
A la qüestió relativa als efectes que l'evacuació dels jueus pot tenir sobre l'economia el secretari d'Estat Neumann va declarar que de moment, i mentre no es disposi de substituts, no es pot evacuar els jueus que estiguin empleats en les indústries de guerra essencials.
L'SS Obergruppenführer Heydrich va assenyalar que, d'acord amb les directives aprovades per ell relatives a l'execució de l'evacuació corrent, no s'evacuarà a aquests jueus.
El secretari d'Estat, Dr. Buhler, va observar que, si s'inicia la solució final d'aquest problema en el Govern General, aquest ho acolliran bé, perquè allí la qüestió del transport no té un paper important, i les consideracions de permanència en el treball no van impedir el curs d'aquesta operació. Com més aviat millor s'ha de traslladar els jueus fora del Govern General, ja que és allà en particular on el jueu constitueix un important perill com a portador d'epidèmies i també on, alhora, és causa  de desordres constants en l'estructura econòmica del país per la seva contínua activitat en el mercat negre. És més, la majoria dels 2,5 milions de jueus considerats és en tots els casos inepta per al treball .
El secretari d'Estat, Dr. Buhler, va declarar a més que el cap de la Policia de Seguretat i de la SD és el responsable de la solució a la qüestió jueva i que el seu treball té el suport de les autoritats del Govern General. Ell només demana que es resolgui com més aviat millor la qüestió jueva d'aquesta zona.
Com a conclusió, va tenir lloc una discussió sobre les diferents formes que podria prendre la solució, i sobre aquest particular tant el Gauleiter, Dr. Meyer, com el secretari d'Estat, Dr. Buhler, van opinar que localment, a la zona involucrada, s'hauria de realitzar cert treball preparatori de la solució final, però que en fer-ho s'haurà d'evitar alarmar la població.
La Conferència va finalitzar amb una petició del cap de la Policia de Seguretat i de la SD als participants en la Conferència, del suport necessari per realitzar les tasques de la solució (final).

divendres, 20 de gener de 2012

Dia internacional en record de les víctimes de l’Holocaust (2012)


Dia internacional de commemoració en record de les víctimes de l’Holocaust

La Generalitat, a través del Memorial Democràtic, commemora, el 25 de gener, el Dia Internacional en memòria de les víctimes de l’Holocaust. En aquesta diada s’escau l’aniversari de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau, el 27 de gener de 1945.

Dia internacional de commemoració en record de les víctimes de l’Holocaust
L’objectiu és recuperar la memòria històrica de la Shoà (el genocidi contra el poble jueu, que va comportar l’extermini de 6 milions de jueus), el Porrajmos (genocidi contra el poble gitano, amb més de 250.000 víctimes) i la persecució i assassinat de republicans catalans i espanyols deportats als camps nazis, opositors, homosexuals, malalts mentals, Testimonis de Jehovà, etc.

Aquesta commemoració l’organitzen conjuntament el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona.

Dimecres, 25 de gener

18.30 h Auditori del Palau de la GeneralitatActe institucional i lectura d’una conferència sobre la memòria de l’Holocaust a càrrec del filòsof Reyes Mate, Premi Nacional d’Asssaig l’any 2009 per la seva obra La herencia del olvido. Ensayos en torno a la razón compasiva. Doctor en Filosofía per la Universidad Autónoma de Madrid i la Wilhelms-Universität de Münster, també ha publicat Medianoche de la historia i Memoria de Auschwitz.
A la contigua Sala Clavé es podrà veure una exposició fotogràfica coorganitzada per l’Amical de Mauthausen i altres camps i el Memorial Democràtic en ocasió del cinquantè aniversari de la creació, en la clandestinitat, d’aquesta entitat (per assistir-hi cal presentar la invitació corresponent).

19.45 h Plaça de Sant JaumeActe públic de commemoració amb l’encesa d’espelmes en memòria de les víctimes del genocidi nazi contra el poble jueu i el poble gitano, i de la persecució i assassinat dels deportats republicans espanyols, homosexuals, adversaris polítics, malalts mentals, Testimonis de Jehovà, etc. (acte obert).

dimecres, 18 de gener de 2012


Pensadores judíos. De Filón de Alejandría a Walter Benjamin (Palma de Mallorca: Objeto perdido Ediciones: 2011. Colecció Juadaica, 3) recull les conferències de cinc cicles organitzats per l'Institut de Relacions Culturals Balears-Israel, en col·laboració amb la UNED. En elles, destacats investigadors (Sánchez Meca, Diego; López Férez, Juan Antonio; Díaz Hernández, Ana; Martínez Lorca, Andrés) ens apropen a la realitat de pensadors jueus de tots els temps, des del món clàssic (Filó d'Alexandria, Flavi Josep) fins als nostres dies (Hermann Cohen, Martin Buber, Walter Benjamin, Emmanuel Lévinas), passant per l'època medieval (Ibn Gabirol, Ibn Ezra) i per les grans figures del segle XX (Sigmund Freud, Th. W. Adorno, Hannah Arendt i Franz Kafka). A més a més, un dels capítols d'aquest volum analitza les aportacions de les dones en el judaisme des de diferents camps: la filosofia, la literatura i les ciències.

dilluns, 9 de gener de 2012

Bibliografia de judaica (1940-2008)


Casa Sefarad-Israel i la Red de Juderías d'Espanya va celebrar el Dia del Llibre 2010 oferint a la xarxa Bibliografía española judaica. Selección de libros (1940-2008), una bibliografia especialitzada en judaica. Un llibre en format PDF útil per a investigadors, universitaris, escolars i en general per a qui vulgui conèixer què s'ha editat en el darrers 70 anys sobre el judaisme a Sefarad. La informació recollida en aquest llibre i actualitzada el 2010, ha estat elaborada per un dels especialistes més importants en bibliografia judaica, Uriel Macías.

dijous, 5 de gener de 2012

L'estrella de Betlem


The star of Bethlehem (1912), dirigida per Lawrence Marston i produïda sota la supervisió d'Edwin Thanhouser. Guió: Lloyd F. Lonergan.

La longitud original era de 45', però només es conserva aquesta versió de 15' 20", en el British Film Institute i el National Film and Television Archive.

Repartiment: Florence LaBadie (Maria), James Cruze (Miquees, Josep), William Russell (Herodes), Harry Benham (àngel Gabriel), Justus D. Barnes (Gaspar), Charles Horan (Melcior), Riley Chamberlin (Baltasar), Harry Marks (escriva), N. S. Woods (escriva), Lawrence Merton (escriva), David H. Thompson (rabí fariseu), Lew Woods (escriva fariseu), Joseph Graybill (missatger romà), Carl LeViness (pastor), Frank Grimmer (pastor), Ethyle Cooke.

La dreta espanyola i els jueus: 1898-1945


El treball de Rohr a La derecha española y los judíos, 1898-1945 (València: PUV, 2010), especialment en l'anàlisi de la política i la ideologia, és d'allò més original, en particular la seva anàlisi de la influència exercida pel nou imperialisme espanyol al nord del Marroc. Que la extramadreta espanyola era en general antijueva no és, per descomptat, una troballa, encara que aquesta orientació va ser impugnada en part, a principis del segle XX amb la nova tendència filosefardita (només incloïa els jueus sefardites perquè seguien parlant castellà, no els altres) per part d'alguns nacionalistes espanyols, que va sostenir que els jueus sefardites van ser superiors a altres jueus per haver estat "purificats" per la cultura espanyola.

La part més important del llibre tracta del paper al Marroc espanyol, que conté la major proporció de noves dades. Com subratlla Rohr, hi ha hagut una quantitat considerable de la literatura recent a Espanya i en la política espanyola i les seves accions en el Protectorat, que s'ha centrat gairebé exclusivament en les relacions amb la població marroquina, encara que generalment ignora el lloc de la població jueva significativa al nord del Marroc.

Retalls de premsa:

"En el último y más sugerente de los cinco capítulos del libro, Rohr investiga como el gobierno de España renuncia a repatriar a sus ciudadanos judíos de la Europa ocupada. El hecho de que un número significativo de judíos fueron capaces de escapar a través de España, no significa que la actitud de los funcionarios del régimen franquista fuera benevolente hacia judíos (en realidad, aquí judíos cuando termina la guerra había pocos, unos 6000, y en cierto momento son bautizados ante la presión, y los que eran extranjeros se les expulsó en 1939, como pasó con los asquenazís de Mallorca). Rohr explica que mientras que el régimen franquista se estableció después de la guerra como el salvador de los judíos sefardíes de Europa del Este, como apoyo a la salvación llevada por las iniciativas personales de los diplomáticos españoles, no lo fue por respuesta a las directivas oficiales (y el que lea el libro vera los delirios con los pocos de Salónica, Grecia y Hungría). Asimismo, Rohr señala que durante el mismo período Franco había desarrollado políticas pronazis y una retórica antisemita antiestadounidense, y que la coalición de antiliberales y fascistas que apoyaron su régimen utiliza la propaganda antisemita en muchas ocasiones. Esto tuvo lugar incluso después de 1943, cuando la política exterior española se estaba desplazando más hacia la neutralidad, ya que la fortuna en la guerra mundial había cambiado. Es cierto que Franco estaba convencido de que los judíos controlaban la política y la economía de los Estados Unidos y Gran Bretaña. Pero como desde 1943 estuvo cada vez más convencido de que Hitler perdería la guerra, se hizo consciente de la necesidad de mejorar sus relaciones con grupos judíos. En consecuencia, la propaganda antisemita disminuyó considerablemente. La sección de la policía política especializada en la persecución de los judíos fue disuelto (Por cierto, el libro no hace referencia a la creación de esta unidad en 1938 ni de sus funciones; sabemos que había un listado de los judíos españoles para Hitler. En realidad hubo varios listados: en 1939 el gobernador de Barcelona, González Oliveros, censó los 500 que no se habían ido y pasó la lista a la Gestapo ). El tratamiento de los refugiados judíos mejoró, y se buscaron relaciones más estrechas con el poder anglosajón. Y, como demuestra Rohr, el Gobierno español aceptó los contactos con el Congreso Judío Mundial y, posteriormente, colaboró con esta organización. Esta mejora en las relaciones es un primer paso hacia la creación del mito del rescate de refugiados judíos en España. Pero la verdad es que, si bien las medidas encaminadas a la persecución de los judíos españoles dejaron de tener efecto la política fundamental hacia los refugiados judíos se mantuvo sin cambios. De hecho, como los documentos muestran, el régimen franquista se negó a dar refugio a los judíos perseguidos de la Alemania nazi y la Italia fascista, incluso cuando tenían nacionalidad española. A los refugiados judíos se les permitió pasar a través de España, pero no se les permitía instalarse. Por lo tanto, concluye Rohr, la política española hacia los judíos fue similar a la seguida por otros países tales como Brasil, Japón e Italia.

[...] En definitiva, se trata de un estudio a fondo que se agrega a nuestro conocimiento, tanto por el antisemitismo en España como por la actitud de la derecha antiliberal que provocó el golpe de estado de julio de 1936 y desde entonces el apoyo al liderazgo de Franco. Lo que hay que destacar, sobre todo, es el análisis del tratamiento de los refugiados judíos durante la Segunda Guerra Mundial y la relación entre la política exterior y la cultura política (los mitos políticos de la Edad Moderna, el de la Edad de Oro, el de la conspiración, el mito del salvador y el de la unidad).”

Revista de Historia Moderna

--------------------

"Una contribución original a la literatura histórica, ya que combina un análisis lúcido de las fuentes españolas del antisemitismo en el largo plazo, con una valoración de penetración de la mezcla específica de ideológica y estratégica (de hecho francamente oportunistas), los motivos de la conducción de las políticas contradictorias adoptadas por los franquistas hacia los diferentes grupos de judíos europeos en el período comprendido entre 1936 y 1945. El punto fuerte del trabajo de la Dra. Rohr es su comprensión de la interacción constante entre la mitología política del antisemitismo español y los intereses geopolíticos de España y de las aspiraciones coloniales. Y es la forma en que su análisis de “longue durée” informa la disección inteligente de los años de la guerra (1939-45) que hace del libro una pieza de análisis impresionante."

Professora Helen Graham, Departament d'Història, Royal Holloway, Universitat de Londres

-------------------

“Esta atractiva, estimulante y original obra da firmeza a la cuestión de la raza en la España contemporánea y le da la importancia historiográfica que merece. Al igual que la expulsión de los moriscos, “los otros”, ha sido reconocida como un período significativo de referencia de la identidad española, este libro muestra cómo la construcción del "judío" juega un papel similar".

Dr. Michael Richards, de la Universitat de l'Oeste d'Anglaterra

------------------

L’origine des juifs d’Afrique du Nord

Jueus del Marroc

Les habitants de l’Afrique du Nord sont tous à l’origine des Berbères. La conquête arabo-musulmane n’a laissé sur place que peu de soldats venus de l’Arabie et de l’Orient arabisé. Néanmoins, la civilisation arabe et la religion musulmane réussirent à s’implanter dans les villes, à les arabiser, et à les islamiser. Par contre, de grandes franges de la population autochtone sont restées berbérophones jusqu’à ce jour. Il va sans dire que la scolarisation et les media tendent à propager de plus en plus l’arabisation officielle, qui souvent s’affronte à un mouvement de renouveau berbériste. Je n’utilise le terme de berbère, que pour plus de commodité, à la place du terme plus précis, des Imazighen.

Quand à l’origine des Juifs d’Afrique du Nord, il est impératif d’élucider un mythe assez répandu dans les medias actuels. Est-il nécessaire de préciser qu’une présence juive en Afrique du Nord ne peut être possible avant l’époque romaine, pour la bonne raison qu’un judaïsme, dans le sens propre du terme, n’existait point avant cette époque ? La présence de Sidoniens, de Phéniciens ou de Puniques sur les côtes méditerranéennes n’a rien avoir avec la religion monothéiste juive. Il en est de même pour les colonies Israelites ou  Judéennes à Yeb (Éléphantine) ou en Basse Égypte qui ne sont qu’un reflet du culte monolâtrique israélite de l’époque monarchique pré deutéronomiste. Par contre, avant même la destruction de Jérusalem et de son temple en l’an 70 par les Romains, et la perte de l’indépendance, une diaspora judéenne florissait déjà en Afrique du Nord, surtout à Alexandrie où fut traduite la Bible trois cent ans environ avant n. e. et en Cyrénaïque. En plus de ces Judéens, il faut prendre en compte l’attrait qu’avaient les gentils, ou les païens, pour l’antique culte judéen, ses traditions ancestrales, sa longue histoire et ses fêtes. Cet attrait engendra un vaste mouvement de conversion à la religion juive, qui fut aussi renforcé par de nombreux païens, dessebomenoï, ou des « craignant Dieu », à la marge de ces convertis, qui avaient une grande admiration pour le Judaïsme, mais qui ne s’étaient pas convertis.

L’accroissement progressif des adhérant à la secte des « partisans de Jésus », devenus plus tard, les Chrétiens, terme qui n’existe quasiment pas dans les textes du Nouveau Testament, est due entre autres au passage de la plupart de ces nouveau Juifs et des « craignant Dieu », sous les règnes des empereurs Constantin et Justinien, du Judaïsme au Christianisme, qui était moins exigeant dans ses pratiques rituelles. Il ne fait plus de doute, comme le précise Maurice Sartre, qu’un grand mouvement de conversions au judaïsme traversait tout le monde romain. Plus de 10% de la population de ce monde, surtout en Afrique du Nord et en Orient, sont Juifs, sans compter les sympathisants de cette religion. Néanmoins on ne peut parler du Judaïsme de l’époque comme d’une religion prônant un prosélytisme actif, ceci, malgré quelques judaïsations forcées en Galilée et en Judée, sous les rois hasmonéens. Mais contrairement à l’avis de l’historien Shlomo Sand et du linguiste Paul Wexler, rien ne prouve que tous ces nouveaux convertis réussirent à surmonter les pressions de l’empereur Justinien au VIe siècle, et encore plus de la conquête militaire musulmane, et restèrent juifs. Les seuls qui pouvaient, à la rigueur, s’accrocher à leur religion ne pouvaient être que les Juifs qui l’étaient par ascendance familiale, kata sarka et non par adoption tardive.

Boda jueva al Marroc

Avec l’avènement de l’Islam au VIIe siècle, la majeure partie des habitants autochtones de l’Afrique du Nord, les Imazighen, convertis d’abord au Judaïsme, puis au Christianisme, furent pratiquement tous contrains à s’islamiser. Ce qui rend très probable, à mon avis, la constatation que les seuls nord-africains qui sont restés juifs ne devaient être que ceux qui, à l’origine, avaient émigrés de la Judée et de la Galilée. Aussi, la thèse défendue par l’historien tunisien Ibn Khaldoun (1332-1406) dans son livre l’Histoire des Berbères et des dynasties musulmanes de l’Afrique septentrionale, selon laquelle les Berbères seraient des descendants de Cananéens ou que le personnage de Dihya el Kahina serait d’origine juive a été largement réfutée par les historiens Abdelmajid Hannoum et Gabriel Camps. Malgré le mouvement berbériste qui cherche à s’affranchir du joug de la culture arabo-musulmane, en mettant en avant les origines juives des Berbères ou l’origine berbère des Juifs nord-africains, il faut se rendre à l’évidence et ne pas prendre des mythes pour des vérités historiques.Malgré la sympathie que ressentent actuellement les Juifs d’Afrique du Nord pour certains de ces mouvements représentés dans le Web, les Juifs nord africains, dans leur grande majorité, ne seraient donc pas des Berbères convertis mais principalement des anciens Israelites et Judéens émigrés de leur pays, avant et surtout après la révolte contre les Romains.

Dernièrement, Shlomo Sand dans un livre pamphlétaire prôna l’inexistence d’un peuple juif qui à son avis fut inventé de toute pièce par le mouvement sioniste. Ce qui assez dissimulé dans son livre c’est  le fait qu’il ne fait que répéter ce qu’avaient déjà dit quasiment tous les historiens du peuple juif  bien avant lui. En outre, aucun historien sioniste n’a jamais prétendu que les origines des Juifs étaient ethniquement, biologiquement  ou génétiquement exclusives ou que tous les Juifs devaient obligatoirement avoir des ascendants remontant aux populations des royaumes d’Israël et de Juda.Les brassages constants de populations à travers les siècles ont effacé toute possibilité d’évoquer une définition à base ethnique du peuple juif et de quasiment toutes les populations des états-nations actuelles. Il serait aussi ridicule, comme essaient de le faire certains généticiens peu scrupuleux de la rigueur scientifique,  de vouloir prouver à tout prix l’existence d’un dominateur génétique commun à tous les Juifs du monde actuel.

Durant tout le Moyen âge, l’Afrique du Nord et l’Espagne ne formaient qu’un seul domaine culturel et les lettrés juifs à l’époque voyageaient  facilement d’une communauté à l’autre. Ce brassage de population ne permet plus de distinction ethnique entre les Juifs d’Espagne et ceux de l’Afrique du Nord. Cependant, avec l’expulsion des Juifs d’Espagne et du Portugal, après 1492, les Juifs de la péninsule ibérique, devenue chrétienne, émigrèrent en partie en Afrique du Nord et composèrent une communauté distincte par ses origines et son particularisme. On les appelle les megorashim, les expulsés, par rapport aux toshabim, les autochtones, termes que l’on retrouve principalement dans les actes de mariages, les ketubot. Grace à ces nouveaux venus qui constituèrent une aristocratie locale, le dialecte judéo-arabe marocain, dans toute sa diversité, est encore truffé d’espagnol dans le domaine lexical. Jusqu’au XIXe siècle, on continua même de traduire à Meknès dans des textes du droit juif, dans les responsa (les she’elot u-teshubot), certains termes de l’hébreu en espagnol, pour qu’ils soient mieux compris par le lecteur.

Professeur Yigal Bin-Nun

Bibliografia
Camps Gabriel, Berbères, mémoire et identité, Actes Sud, Paris 2007, publié précédemment aux éditions Errance, 1987.

Hannoum Abdelmajid, « Historiographie et légende au Maghreb : la Kâhina ou la production d’une mémoire », in L’invention historiographiqueAnnales. Histoire, Sciences Sociales, 54e année, n° 3, mai, juin 1999, p. 667-686.

Le Bohec Yann, « Bilan des recherches sur le judaïsme au Maghreb dans l’Antiquité », Espacio, Tiempoy Forma, Série II, H. Antigua, t.6, 1993, p. 551-566.

Oufkir Raouf, Kahena la princesse sauvage, Tome I, L’impératrice des songes, Flammarion, Paris 2010.

Sand Shlomo, Comment le peuple juif fut inventé, Fayard, Paris 2008.

Sartre Maurice, L’Orient romain. Provinces et sociétés provinciales en Méditerranée orientale d’Auguste aux Sévères (31 avant J.-C. – 235 après J.-C.), éd. Le Seuil, Paris 1991.

Schroeter J. Daniel, La découverte des Juifs berbères, in Relations Judéo-Musulmanes au Maroc : perceptions et réalités, edited by Michel Abitbol, Éditions Stavit, Paris 1997, p. 169-187.

Wexler Paul,The Non-Jewish Origins of the Sephardic Jews,  State Universityof New York, Albany1996

Text d’una conferència feta a Marsella el dimecres 5 maig de 2010, en el Centre Culturel Edmond Fleg et Judaïcité. 4 Impasse Dragon, 13006 Marseille, difós a Radio JM.

dimarts, 3 de gener de 2012