dilluns, 31 d’octubre de 2011

L'Arxiu Diocesà de Barcelona i els documents relatius a jueus


A més dels cursos de caire més divulgatiu que ha dut a terme, l’Institut Món Juïc  va finalitzar el 2008 un dels projectes de recerca previstos, la catalogació dels fons jueus de l’Arxiu Diocesà de Barcelona, amb la col·laboració de la Fundació Caixa Catalunya  i  l’Institut Ramon Muntaner. L’arxiu està composat per diversos fons documentals, encara inèdits per als investigadors del judaisme català, i que han aportat noves dades prou significatives. 

El fons de l’Arxiu Diocesà de Barcelona no se sol consultar per investigar el nostre passat jueu, atesa la manca de l’estudi sistemàtic i aprofundit que és habitual trobar a diferents regesta.  Per bé que, alguns investigadors, com ara la doctora Anna Rich (La comunitat Jueva de Barcelona entre 1348 i 1391 a través de la documentació notarial, Barcelona, 1999), han referenciat documents d'aquest arxiu per a estudiar-ne un tema concret, fins ara ningú no n’ha fet una recerca exhaustiva. És una tasca que que l'Institut Món Juïc va iniciar mitjançant aquest projecte, i els resultats es van publicar en forma de regest:

Valls, E. (dir. i coord); Abella, G.; Gómez, D.; Juanhuix, M.; Rincón, N.; Vives, V.; Regest dels documents de l'Arxiu Diocesà de Barcelona relatius als jueus. Barcelona: Institut Món Juïc; PPU, 2008.

La tragèdia dels jueus de Barcelona
El desembre de 1055 Amat Aldric i la seva dona, Adaledi, obstinar les seves propietats de Santa Eulàlia de Provençana per pagar un deute de 470 mancusos al jueu Iossifia. El document que estableix el contracte de compra en terrenys que avui pertanyen a l'Hospitalet està redactat en llatí, amb un afegit en hebreu, i és el més antic que es conserva sobre la comunitat jueva de Barcelona.

Aquest Regest recull els documents relatius als jueus que es conserven a l'Arxiu Diocesà de Barcelona i que abasten 11 segles. Les vicissituds dels jueus de Barcelona, ​​i dels que aquí es van establir en èpoques de persecució a Europa, queden reflectides mitjançant documents en què no resta cap empremta d'esdeveniments dramàtics.

L'Institut que presideix Tessa Calders es va posar com a objectiu reunir documents dispersos o poc estudiats per reconstruir el passat, els fluxos migratoris i l'estudi de l'antisemitisme. El llibre editat recopila manuscrits de diferent tipologia: hi ha compra-vendes, processos i ordenacions de conversos. Es dóna la circumstància que el Palau Episcopal es va construir al carrer del Bisbe en terrenys del jueu Itskhaq.

Entre els segles XI i XVI els documents tenen un marcat accent comercial, de cessions, deutes o compravenda de terrenys i cases. Al juny de 1066, per exemple, Ponç Guillem va vendre una casa pròxima al castell de Regomir al jueu Xelomó Baró. Al novembre de 1263 Astruc Ascandarani va deixar la seva filla Belladona una fortuna en cases al Call i finques a Magòria. Trenta anys després Belladona donava permís al seu marit, Bonjudà de Porta, per vendre una vinya a Magòria.

Cap a 1303, segons consta, es detecten problemes. El bisbe Ponç de Gualba rep denúncies: els jueus s'apropien de terrenys de l'Església per al seu cementiri, treballen els diumenges i tenen "comportament irregular".

De 1370 data una ordre de captura contra el metge jueu Guillem de Viella per no visitar amb un metge cristià. Comencen les persecucions, les acusacions d'heretgies. En 1371 es descriu un miracle. Després de nou dies de part, una dona jueva dóna a llum un nen que era "negre com el carbó". En rebre les aigües "es va tornar blanc". Els seus pares i 80 jueus més es van convertir en bloc.

De 1391 daten diversos registres sobre la compra de propietats al Call Major, als carrers de Sant Domènec, Sant Honorat i Santa Eulàlia. En 1394 es va obrir la part del Call de la Baixada de Santa Eulàlia. En aquells dies ja no quedaven jueus al Call després de l'abalot o pogrom de 1391, en què van ser assassinats entre 400 i 500 jueus.

Va ser la fi de l'aljama jueva barcelonina. A partir de llavors se succeeixen les cerimònies de tonsura de pagesos, llibreters, coralers, giponers, mercaders, metges, pagesos, teixidors. Tots canvien de nom en abandonar la seva religió. Avram Bandil renega de la seva fe i es converteix en Arnal Badia. Xelomó Fabila serà Antoni Garriga. Xemuel Benvenist serà Joan Bertran. Bonjac Compra't serà Francesc de Casasaies.

Entre els segles XVIII i XX els documents es refereixen a conversions i professions de fe (abjuracions) d'israelians d'Europa, Turquia i el Marroc, alguns amb cognoms d'origen judeo-castellà. Entre ells, s'esmenta a un enginyer i un drapaire. Hi ha també algun document sobre la sinagoga del Call que un grup de conversos van dedicar a la Santíssima Trinitat i que des de 1835 és la parròquia de Sant Jaume.

Les peticions de baptisme s'incrementen a finals dels anys 30, quan a Alemanya refermar la caça del jueu. A Barcelona es van batejar, per exemple, els alemanys Conrado Lontheimer, Sofia Strauss, Max Eoberländer, Roberto Meyer, Máximo Heimam i les seves famílies, la polonesa Esther Trzewick, la búlgara Raquel Assael, el iugoslau Alberto Anavi i Benveniste, el txec José Taussig ... en un degoteig que no cessa fins al 1945, quan acaba la Segona Guerra Mundial.

En les professions s'esmenta al químic alemany Maz Lewkowitz, a l'operador cinematogràfic -natural d'Auschwitz- Isidoro Goldberg, l'economista de Tubingen James Hirschberg o l'apicultor búlgar José Albelda. En alguns casos només tenen documentació de la Creu Roja, són apàtrides a la recerca de refugi. En els registres de les parròquies se'ls esmenta com de "religió israelita" o de "secta hebraica".

L'últim document ressenyat és d'agost de 1953. Informa de la construcció d'una sinagoga al carrer de Porvenir (Avenir) i considera poc adequat que l'ajuntament li canviï el nom pel de Cardenal Gomà. "No estarà molt d'acord el nom del senyor cardenal amb un temple israelita", escriu un rector. El carrer no va canviar de nom.

[Font: Rosario Fontova, El Periódico]

Els jueus i el catalanisme d'esquerres


El 2008 es publicava el llibre resultat de la recerca de doctorat de Joan Pérez i Ventayol: L’exemple dels jueus. El catalanisme d’esquerres i la seva visió del poble jueu, del sionisme i del conflicte a Palestina (1928-1936). La publicació va ser a càrrec de l’Institut d’Estudis Món Juïc i de PPU (Publicacions i Promocions Universitàries).

A Catalunya, l’interès per tot allò relacionat amb el món jueu va experimentar un auge durant la segona meitat del segle XX. Des de determinats sectors de la societat antifranquista del moment es van oferir, a partir de mitjans dels anys quaranta, nombrosos exemples i diferents mostres de l’empatia catalana cap a l’experiència jueva. Però ja abans de la guerra civil, a la Catalunya republicana dels anys trenta, hi va haver una aproximació cap a les qüestions jueves feta també amb relativa complicitat, especialment des de sectors del catalanisme d’esquerres més il·lustrat. L’actitud de simpatia del catalanisme democràtic i republicà cap a la realitat hebrea va aparèixer sobretot a la premsa més representativa d’aquest catalanisme, a capçaleres com La Publicitat, La Humanitat, L’Opinió, La Nau, Mirador o La Rambla i en diferents obres publicades aquells anys. Tot plegat va generar, entre els anys vint i trenta, un peculiar corrent d’aproximació cap a la realitat jueva coetània que es va plasmar i es va divulgar amb una evident càrrega d’implicació, de comprensió i de solidaritat.

La presentació es va celebrar a la sala d’actes del Memorial Democràtic de Barcelona i va ser presentada per la Dra. Tessa Calders i per l’historiador Dr. Joan B. Culla, director de la recerca. La intervenció de Joan Pérez Ventayol es va limitar a una conferència, el text de la qual és el que segueix.

"Bon vespre. Moltes gràcies per la vostra assistència en l’acte de presentació d’aquest llibre. Primer de tot, vull donar les gràcies, he de donar personalment i pública les gràcies al Memorial Democràtic per haver permès que la presentació del llibre es pogués fer en aquesta sala i en aquest espai. També vull agrair especialment a l’Institut d’Estudis Món Juïc la voluntat, la predisposició i l’esforç que ha fet per què l’edició d’aquest llibre fos possible, i també per fer possible la seva presentació avui, aquí. Mencionar, per tant, de forma especial i donar el meu agraïment a la Tessa Calders i a l’Esperança Valls per la seva insistència en donar sortida pública al que era, inicialment, una recerca universitària en història contemporània. I en últim lloc, i no per això menys important, també cal que faci menció especial a qui ha estat el director de la recerca, sense el suport del qual no hagués estat possible tot aquest treball, tot aquest esforç. El professor Culla, a través de les seves observacions, anotacions, de les seves referències i dels seus consells va saber traçar i donar sortida a les inquietuds d’un estudiant de doctorat i a un tema de recerca que semblava complicat, difícil i, encara, en aquells moments, poc treballat. També, a ell, moltes gràcies.

Bé, per la seva banda, del llibre no en vull destacar res que ja estigui en el text, no en vull dir res del que trobareu explicat en el treball. Vull que sigui una sorpresa per als possibles lectors i per als interessats en el tema i en llibre. Per tant, el que faré és explicar un fet, una qüestió, una hipòtesi que en el llibre s’insinua però que no queda massa explicat, no es desenvolupa. De fet, no queda explicada aquesta qüestió perquè no és l’objectiu principal de llibre. L’objectiu, la finalitat inicial de la recerca va venir determinada per una qüestió, per una pregunta que ens vam plantejar sense saber, aleshores, què ens trobaríem. Sí que hi havia algunes referències, alguns autors, entre ells el mateix professor Culla, que havien intuït alguna cosa, que sospitaven alguna cosa d’allò que volíem buscar, però no coneixíem ni la magnitud ni la qualitat d’allò que esperàvem trobar.

Així, la pregunta que ens vam plantejar inicialment, la qüestió que volíem investigar, allò que volíem respondre era ¿Què és el que s’havia dit sobre tot allò relacionat amb el món dels jueus durant període de la Segona República? Per tant, ara ja teníem la qüestió a resoldre. La pregunta a fer. Però ens calia trobar un subjecte a qui fer aquesta pregunta, per preguntar-li allò que ens plantejàvem. Havia de ser un subjecte prou definit, prou coherent i que fos representatiu d’un grup ideològic i polític de la Catalunya d’aquells anys. Com es pot veure en el títol del llibre, finalment, ens vam decantar pel catalanisme d’esquerres. I què s’entén, què vam entendre per catalanisme d’esquerres? Doncs vam entendre que era aquell moviment nacionalista catalanista que se situava a l’esquerra del regionalisme conservador i que es presentava com una proposta d’arrel liberal, progressista i republicana. Per tant, en destaquen agrupacions polítiques i partits dels anys trenta com Acció Catalana Republicana, Esquerra Republicana de Catalunya o el Grup de “L’Opinió”.

Ara ja teníem el subjecte sobre el qual fer-li la pregunta que ens havíem plantejat inicialment. Ja teníem el plantejament per iniciar la investigació ¿Què és el que s’havia dit per part del catalanisme d’esquerres sobre tot allò relacionat amb el món dels jueus durant període de la Segona República? Només calia, a partir d’aquí, trobar les fonts, els elements, els instruments que ens permetessin veure i analitzar què és el que s’havia dit des del catalanisme d’esquerres de totes les qüestions jueves durant aquells anys. No només què s’havia dit sinó també com s’havia dit.

La base documental principal, és a dir, la font d’informació principal que vam utilitzar, va ser la recerca exhaustiva, sistemàtica, dia a dia, setmana a setmana, mes a mes, i any a any en els principals diaris del catalanisme d’esquerres. Buscar referències, articles o notícies que fessin esment a qualsevol qüestió jueva a capçaleres tan representatives d’aquest catalanisme com La Publicitat, La Humanitat, L’Opinió, La Nau, el setmanari Mirador i La Rambla. Després, com a font més secundària, també vam buscar referències en algunes obres, alguns llibres publicats aquells anys que també s’haguessin referit a algun aspecte jueu des d’una perspectiva catalana.

El resultat de la recerca d’informació va durar uns quants mesos. I un cop feta ja podíem passar a analitzar totes aquestes referències per veure i entendre quina imatge i quin discurs es va construir aquells anys vint i trenta sobre el món jueu. Però també feta aquesta recerca exhaustiva vam tenir una nova sorpresa. Quina? Ens va sorprendre la gran quantitat de referències que vam trobar dins d’aquella premsa del catalanisme d’esquerres i que parlaven sobre qüestions jueves. Vam trobar una multitud d’articles d’opinió, de notícies, de reportatges, d’entrevistes sobre qüestions relacionades amb el poble jueu. D’aquesta forma, se’ns va generar una nova pregunta. Una nova qüestió que se’ns va plantejar un cop vam veure que havíem trobat tants articles. Quina pregunta se’ns va generar ¿Com és que havíem trobar tantes referències sobre els jueus aquells anys a la premsa del catalanisme d’esquerres? Com és que se’n va parlar tant dels jueus als anys vint i trenta?

La meva hipòtesi de per què es va parlar tant de qüestions relacionades amb la realitat jueva en el llibre només s’anuncia. La hipòtesi és que als anys vint i trenta del segle XX hi va haver a Catalunya la confluència de diferents factors i de diversos elements que van posar de relleu la temàtica jueva, que van posar a primera línia de notícia el tema dels jueus. Una convergència de factors que van impulsar, van posar de relleu i van “posar de moda” els jueus a la Catalunya d’aquells anys. Però quins factors eren. Quins elements eren?

La visió europeista del catalanisme
Primer de tot, hi ha un factor més transversal, més propi del catalanisme, com és el de la tradicional visió europeista que sempre ha tingut el nacionalisme català. Des de les primeres aparicions del catalanisme polític es poden observar referències i al·lusions cap a altres exemples nacionals que en alguns casos eren vistos com un mirall pel nacionalisme català. Per exemple, el cas d’Irlanda o Txecoslovàquia van ser paradigmàtics durant els anys 20 i 30. Van ser vistos com a possibles exemples per a Catalunya. Per tant, si es van contemplar altres nacionalismes o altres experiències de reivindicació nacionals, ¿per què no podia ser probable que també es contemplés la causa el sionisme, la causa del nacionalisme jueu? Per què n’havia de ser una excepció?

L’interès històric pel passat jueu a Catalunya
Un altre dels factors de confluència aquells anys va ser el manifest interès històric que des d’inicis del segle XX hi va haver a Catalunya sobre el passat medieval dels jueus catalans. Era un nou interès històric, historiogràfic que es va centrar sobretot a fer una interpretació de la relació amb les comunitats jueves a la Catalunya medieval. Diferents autors, diferents historiadors van oferir en general un discurs històric positiu de la presència jueva a la Catalunya medieval. Una interpretació positiva que deia que eren unes comunitats que van aportar, influència, riquesa, prosperitat i coneixement a l’expansió de la societat catalana medieval. I també, en aquest sentit, es va reconèixer i es va presentar com a negativa per al desenvolupament de Catalunya l’expulsió definitiva d’aquestes comunitats al segle XV.

La presència de catalans de viatge a Palestina i al Pròxim Orient
Un altre dels factors que va coincidir aquells anys, els anys 20 i 30, va ser la important presència de catalans a Palestina i a la zona del Pròxim Orient. Aquests catalans van anar a Terra Santa, alguns per fer-hi turisme, altres negocis, uns altres hi van anar per estudi, o en missió diplomàtica o també en un viatge de perspectiva religiosa per anar a visitar els Llocs Sants... Un viatge d’aquella mena era com una aventura, i molts d’aquests viatgers van generar una mena de literatura de viatge o memòries de viatge sobre la seva experiència en aquells territoris. Molts d’aquests viatgers van escriure i van publicar llibres i memòries sobre la seva experiència a Palestina. I què plasmaven en aquests llibres? En bona part dels casos, van explicar allò que es van trobar a la zona: Van explicar la presència de jueus sefardites, d’origen espanyol, a diferents països del Pròxim Orient. Per una altra, també van escriure sobre la realitat de la immigració jueva sionista a Palestina. I, per descomptat, també van explicar les topades i els aldarulls entre jueus i àrabs que aleshores ja afectaven Palestina.

La publicació del llibre El Sionisme de Pere Voltas
A més a més, en aquells anys, hi va haver un altre element important. Es va publicar l’any 1928 un llibre, un llibre en dos volums, del religiós Pere Voltas i Montserrat. Un llibre amb un títol tan explícit com El Sionisme o la qüestió nacional hebraica. És una obra que fa una explicació i un recorregut històric exhaustiu del què és el sionisme i quina importància tenia en aquells moments en el context europeu. I tot plegat l’autor, malgrat ser un catòlic, malgrat ser un cristià, ho va explicar amb una visió de complicitat evident. La publicació d’aquest llibre va tenir cert impacte ja que va ser un motiu perquè diversos autors, com per exemple Antoni Rovira i Virgili o Lluís Nicolau d’Olwer, entre d’altres, llegissin el llibre i parlessin del nacionalisme jueu. El llibre d’en Pere Voltas va ser, en definitiva, un catalitzador, un revulsiu perquè altres autors parlessin i opinessin sobre el nacionalisme jueu a Catalunya.

La immigració hebrea a Barcelona i Catalunya
Encara un altre dels factors que van facilitar el tractament del tema jueu va ser un realitat més tangible, més palpable i més evident durant aquells anys.Des dels anys vint, però sobretot els trenta es començava a notar a Catalunya i a Barcelona especialment una increment notable de persones d’ascendència jueva. És a dir, comença a haver-hi jueus altra vegada a Barcelona. Durant la Primera Guerra Mundial es va intensificar un corrent d’immigració de jueus que arribaven a Catalunya. Venien provinents de l’Europa oriental i balcànica i eren, sobretot, sefardites. I molts es van instal·lar a Barcelona. Pocs anys després, amb l’ascens dels nazis a poder d’Alemanya, es va viure una segona tongada d’immigració jueva cap a Catalunya. La majoria fugien de l’antisemitisme i de la persecució que es produïa a l’Europa central. El 1925 es calcula que a Barcelona hi havia uns 1.000 jueus. L’any 1936 ja s’arribava pràcticament als 5.000. Això va provocar que la premsa catalana de seguida es fixés en aquesta presència de jueus, i comencés a generar articles i reportatges per la curiositat que despertava l’arribada d’aquests nous jueus a Catalunya després de més de quatre-cents cinquanta anys de teòrica absència de jueus al país.

La importància que la qüestió jueva a l’Europa d’entreguerres
No cal dir que aleshores, en el context internacional, també era un moment en el qual la qüestió jueva prenia molta importància. Sobretot per l’increment de l’antisemitisme arreu d’Europa. El període d’entreguerres, després de l’eufòria de la Primera Guerra Mundial, Europa va experimentar un ascens de la ideologia antijueva tant des d’un punt de vista pamfletari i d’agitació, com també en el nombre cada vegada més elevat d’accions de violència sobre persones o propietats jueves. Aquesta circumstància va posar en primera línia informativa la qüestió hebrea a la premsa, ja que les mostres d’antisemitisme eren recollides a les pàgines internacionals del diferents diaris. I, per tant, les notícies cada vegada més freqüents sobre incidents i violència contra els jueus a la premsa, va fer que molts autors des de Catalunya generessin un fort corrent d’opinió al voltant d’aquest fet.

El conflicte de Palestina
Finalment, un últim factor de confluència aquells anys, fruit també del context internacional del moment, va ser el conflicte a Palestina. Recordem que aleshores Palestina era un mandat de l’Imperi britànic. Serà a partir de 1928-1929 quan els aldarulls entre les dues comunitats, especialment entre àrabs palestins i comunitats jueves sionistes a Palestina van prendre gran importància i van començar a ser plasmats com a grans notícies a les pàgines dels diferents diaris. Ja aleshores, el conflicte a Palestina va ser un tema tant o més mediàtic com ho és avui en dia. I això també va fer que es generés al seu voltant, per part dels autors catalans, una gran diversitat d’opinions i reflexions sobre les causes del conflicte.

A més a més, tots aquests elements o factors, recordem: la visió europeista del catalanisme; l’interès històric pel passat jueu a Catalunya; la presència de catalans de viatge a Palestina i al Pròxim Orient; la publicació del llibre El Sionisme de Pere Voltas; la immigració hebrea a Barcelona i Catalunya durant aquells anys; la importància que la qüestió jueva va adquirir a l’Europa d’entreguerres; i el conflicte de Palestina van ser factors que van coincidir en un espai de temps determinat. En un context que no podem deixar de banda. En quin moment coincideixen aquest factors? Coincideixen en el context de la Segona República, un context de llibertats civils, socials, polítiques i culturals molt important. Llibertat d’opinió, de premsa, d’expressió...

En aquest sentit, aquesta coincidència de factors sobre els temes jueus es va produir en un moment propici en què la premsa catalana i catalanista i en general tot el periodisme escrit va expandir-se, va créixer i va assolir una gran qualitat en informació i com a instrument per generar opinió. Així, aquest context, aquesta gran plataforma intel·lectual que era la premsa i el periodisme català en aquells moments es va convertir en el principal canal de sortida per a tots aquest factors amb temàtica jueva que hem explicat. És a dir, aquesta premsa va ser el mitjà per transmetre i divulgar les inquietuds i les opinions que sobre la temàtica jueva van afavorir aquest conjunt de factors.
Per tant, i en definitiva, aquesta premsa del catalanisme d’esquerres va elaborar i va construir, conscient o inconscientment, un determinat discurs i una determinada imatge dels jueus als anys vint i trenta.

Quina imatge es va construir, quin discurs es va fer, què es va dir, com es va dir... Doncs saber i conèixer què és va dir, com es va dir i quin discurs es va generar, és el que vam fer, és el que he volgut explicar i plasmar en el llibre que avui presentem.

Reyes Mate i la lluita per la memòria


El filòsof espanyol Reyes Mate ha dedicat bona part de la seva vida intel·lectual a la defensa de la memòria i a pensar la filosofia després d'Auschwitz. El 21 d'octubre de 2009 el Ministeri de Cultura d'Espanya li va concedir el Premi Nacional de Literatura en la modalitat d'Assaig per la seva obra La herencia del olvido, editada per Errata Naturae (Madrid, 2008). Reyes Mate és autor de més d'una vintena de treballs, entre els quals destaquen Memoria de Auschwitz (Trotta, 2003) i Medianoche en la historia (Trotta, 2006), comentaris a les tesis de Walter Benjamin "Sobre el concepte d'història". Dirigeix ​​el projecte de recerca "La filosofía después del Holocausto", que ha obert el camp de reflexió sobre l'actualitat moral i política d'Auschwitz. Reproduïm aquí el pròleg de La herencia del olvido.



També de Reyes Mate és interessant la edició, conjuntament amb Ricardo Foster, pel que té de treball de síntesi, El judaísmo en Iberoamérica (Trotta, 2007). Aquest llibre recull les col·laboracions d'importants estudiosos de diferents aspectes del desenvolupament del pensament jueu en les comunitats iberoamericanes i la seva influència en la resta de la societat.

Si Occident és impensable sense el judaisme, aquest volum indaga els passos i temes jueus que han deixat el seu rastre en el context iberoamericà: l'emigració jueva a terres americanes, no exempta d'episodis antisemites, la literatura que el judaisme ha generat a Amèrica Llatina, l'antisemitisme espanyol, el marrà com a clau de la Modernitat, o la diàspora i el sionisme com a resposta als interrogants lligats amb la identitat jueva. També s'aborden qüestions com el misticisme jueu en la seva relació amb l'escriptura, la filosofia jueva medieval hispana, la qüestió de l'existència d'un pensament jueu o la filosofia iberoamericana després d'Auschwitz.


[Pròleg a La herencia del olvido]

["Literatura del Holocausto: la escritura de la barbarie", Reyes Mate, El País, 22 gener 2005]

["Reyes Mate gana el Premio Nacional de Ensayo", Javier Rodríguez Marcos, El País, 20 octubre 2009]

[Entrevista: Revista de Letras, Berta Ares, 21 julio 2011]

diumenge, 30 d’octubre de 2011

Vigència i singularitat d'Auschwitz


Sota el títol Vigencia y singularidad de Auschwitz la revista Anthropos (núm 203, Barcelona, 2004) presenta l'esdeveniment històric des de diverses perspectives però, sempre, com a memòria activa i conscient. Des d'una visió filosòfica ens podem preguntar avui: pot Europa fer filosofia d'esquena a Auschwitz? N'existeixen dues visions, d'Auschwitz: modernitat o totalitarisme?

Pensar Auschwitz implica revelar l'arrel i la manera estructural i dinàmica de la invenció de la condició de la inhumanitat social.

Sumari:


  • pàgs. 42-48
  • pàgs. 49-68
  • De memoria judía a memoria universal: el holocausto y la globalización el recuerdo
    pàgs. 76-94
  • La filosofía ante el Holocausto: orientaciones categoriales y bibliográficas
    pàgs. 95-109
  • Equívocas sombras: la obstinada actualodad de Auschwitz
    pàgs. 110-124
  • Los campos en la literatura: reflexiones y ejemplos de la narrativa concentracionaria
    pàgs. 125-138
  • Enseñar Auschwitz: el aprendizaje de una decepción
    pàgs. 139-160
  • pàgs. 161-166
  • Etty Hillesum: el corazón pensante de los barracones
    pàgs. 167-174
  • Kertész: lecciones positivas sobre la negatividad
    pàgs. 175-179
  • Steiner: la cultura tras el Holocausto
    pàgs. 180-184
  • pàgs. 185-190
  • pàgs. 191-197
  • pàgs. 198-203
  • Laberintos: transcurso por las señas del sentido

  • Per què cal ensenyar l’Holocaust?



    Per què cal ensenyar l’Holocaust? I quin paper pot tenir l’escola en la memòria de la Shoah?

    Aquesta és l'experiència que l'escola Arc Iris va posar en marxa per sensibilitzar els seus alumnes davant de l'Holocaust . Us deixo amb ells:

    "L’objectiu d’ensenyar és activar la curiositat intel·lectual de l’alumnat per inspirar un pensament crític i un creixement personal.

    Ensenyar és mostrar i indicar. Qualsevol ensenyament implica un acte de transmissió i un acte personal, crític i alhora creatiu, una forma de reelaboració personal de la informació.
    Les vides de les persones i de les comunitats es fan més entenedores quan s’escolten a través de les històries que parlen d’elles. La memòria moderna té com a finalitat vincular el passat, el present i el futur.

    No podem oblidar que la Shoah és l’únic cas de la història de la humanitat en què es va construir expressament una indústria d’extermini amb l’objectiu d’assassinar sistemàticament els nens, les nenes, els homes i les dones d’un poble: el poble jueu. Hannah Arendt afirmava: «[Els nazis van intentar] decidir qui ha de viure i qui no ha de viure en aquest planeta». Cap altre sistema, per més criminal que sigui, no ha actuat d’aquesta manera. No es pot comprendre tot allò que va passar; encara més, potser no s’ha de comprendre, perquè comprendre quasi és justificar. Així ho expressa Primo Levi en un dels relats d’un supervivent narrats al llibre Si això és un home. S’explica la imatge d’un deportat que va gravar al fons de l’escudella metàl·lica en al qual li servien el menjar «No intentaràs comprendre», de manera que, quan acabava de beure’s la miserable sopa i abans d’aixecar els ulls per mirar de nou l’univers que l’envoltava, llegia cada cop aquest advertiment inoblidable. Cal tenir present que Auschwitz i els altres camps no van constituir tan sols camps d’extermini, sinó també un tall, una fractura en la continuïtat de la història occidental, i una ruptura en el procés de la civilització.

    Les veus del passat depenen de nosaltres, són cosa nostra, ens afecten, i també són cosa dels qui les escoltaran en el futur. La memòria és així, un «passat present» al qual s’incorporen els fets perquè puguin ser recordats. La memòria és, doncs, una manera de fer experiència en el present. Es tracta no d’oblidar els crims passats, sinó d’aprendre a viure el present amb els conflictes de la història.

    Exposició sobre l'Holocaust
    Exposició sobre l'Holocaust

    Estudiar l’Holocaust ajuda els alumnes a pensar sobre l’ús i l’abús del poder i sobre el paper i les responsabilitats dels individus, les organitzacions i les nacions.

    Estudiar l’Holocaust ajuda els alumnes a desenvolupar una consciència del valor del pluralisme.

    En estudiar l’Holocaust podem explorar els perills del silenci, de l’apatia i de la indiferència davant l’opressió dels altres.

    En estudiar l’Holocaust els alumnes arriben a entendre quina és la responsabilitat dels ciutadans en una democràcia, i aprenen a identificar els senyals de perill i a estar alerta per tal de reaccionar quan calgui.

    No es tracta simplement que els nois i les noies tinguin memòria dels fets, sinó que adquireixin una memòria activa, que s’ha d’arrelar a la seva consciència de manera que pugui generar les condicions perquè fets com aquests no es repeteixin. La memòria activa, la memòria que recupera, és la memòria que té a veure amb la recuperació de la identitat.

    Cal crear un clima de convivència, ensenyar en el respecte a l’altre. És important educar els nois i les noies en l’esperit crític perquè esdevinguin transformadors de la humanitat i mai més no torni a passar res semblant.

    Com a educadors, hem de ser capaços de transmetre les veus del passat, que depenen de nosaltres, ens afecten. Per tant, no podem callar ni quedar indiferents, ens cal recordar i aprendre de la història, cal ensenyar el que va ser l’Holocaust perquè no es repeteixi.
    Tenim una obligació respecte de nosaltres i respecte de les generacions futures; no únicament hem de recordar, sinó que hem d’aprendre de la història i ensenyar.

    L’Holocaust és una part de la identitat i una part de la memòria col·lectiva. Tenim la necessitat d’explicar i la necessitat d’escoltar, i també l’obligació d’explicar i l’obligació d’escoltar.

    Al novembre del 2005, les Nacions Unides van decidir que el dia 27 de gener fos el Dia Internacional de Commemoració de les Víctimes de l’Holocaust, i es va demanar que els estats membres desenvolupessin programes educatius per transmetre la memòria d’aquesta tragèdia a les generacions futures.

    exposicio_5Com a docents, és important tenir present el que significa ensenyar l’Holocaust i de quina manera es pot fer: des de la sensibilitat, des del respecte a les víctimes i des del reconeixement del que va ser l’Holocaust. La manera de treballar el tema dependrà de l’edat dels alumnes, i caldrà adaptar el material educatiu a les necessitats dels infants i els joves.

    Treballar aquest tema requereix una formació, a més d’haver llegit un ampli ventall de llibres. Per a mi va ser molt útil, interessant i gratificant poder assistir fa anys a un curs de 100 hores d’estudi sobre l’Holocaust a l’Escola Internacional per l’Estudi de l’Holocaust a Yad Vashem, Jerusalem (Israel). Però també hi ha altres vies que podem utilitzar com a educadors. Per exemple, seguir els cursos que organitza Yad Vashem en línia; o bé consultar i utilitzar els recursos didàctics que proposen; també trobem materials al museu del kibbutz Lojamei Haghettaot i al Museu Federal de Washington, a més d’altres materials editats:

    1: “Enseñar Auschwitz. El aprendizaje de una decepción”, article publicat a la Revista Anthropos nº 203

    2: “Shoah”, una pedagogia de la memòria. Carles Torner . 


    A l’escola Arc Iris hem fet un treball interdisciplinari sobre l’Holocaust amb els alumnes de 6è de primària

    Hem treballat l’Holocaust a partir de textos, dibuixos, històries, poemes i fotografies dels nens i les nenes jueus que van plasmar les seves impressions del que va ser la vida abans i, sobretot, durant l’Holocaust, i també dels supervivents. A través d’aquestes històries es desgranen els períodes, els canvis que hi va haver a la societat jueva a Europa i les vivències dels nens i les nenes i les seves famílies. Hem analitzat i reflexionat sobre el que sentien, sobre com vivien aquests infants jueus durant l’Holocaust, però també hem anat desgranant el que sentim nosaltres en apropar-nos a les seves històries.

    Exposició sobre l'holocaust
    Exposició sobre l'holocaust

    Finalment, hem muntat l’exposició «Els nens i les nenes donen testimoni de l’Holocaust». La documentació s’ha extret del Museu de Yad Vashem, Jerusalem. També s’han exposat els treballs que han fet els nostres alumnes, «Amb la nostra mirada. Homenatge als nens i les nenes jueus», un homenatge al milió i mig de nens i nenes assassinats que van veure truncades les seves vides quan amb prou feines les començaven. S’ha treballat bàsicament des de l’àrea de socials, però també amb la intervenció d’altres àrees: llengua, plàstica, música i audiovisuals. Els alumnes han dut a terme tot un recull d’activitats, creacions de textos, poemes escrits i poemes visuals plens de sentiment i d’esperança. Hem parlat i tractat dels valors de la vida, de l’amistat, del respecte, de la família, de l’amor, de la llibertat. Tots aquests valors els hem trobat a les veus dels nens i les nenes jueus que van patir l’Holocaust. També hem parlat de la felicitat, de la por, de la solitud, de la companyia, de la voluntat, de l’esforç, de l’estudi, del treball, de l’esperança, de les emocions, de la identitat personal i de la identitat com a poble.

    Exposició sobre l'Holocaust

    Així doncs, a través de les històries personals els nostres alumnes han pogut entreveure les petites proeses personals i les accions quotidianes que buscaven dignificar la vida davant l’horror de l’Holocaust.

    L’estudi de l’Holocaust no és mostrar la mort, sinó rescatar els valors de la vida.

    Núria Guasch
    Escola Arc Iris Escola Arc Iris 27/03/2011

    Alumnes de 6è de l’escola Arc Iris. Nom dels grups i components.

    1. Sentiments.

    Ernest Granollers (Coordinador), Alex Milián, Ferran Vila i Vicenç Vila.
    2. Resistència.
    Daniel Duran (Coordinador), Àlex Gracia, Ivan Semanoukian i Adrià Garcia.
    3. La maleta de l’amistat.
    Marc Milián (Coordinador), Roger González, Leonardo Rodríguez i Kevin Chiquito.
    4. Amics dels nens del gueto de Terezín.
    Elsa Alonso (Coordinadora), Jana Delgado, Mireia Soto i Francina Vila.
    5. L’amistat.
    Carla Sayos (Coordinadora), Carolina Luque, Anna Vives i Silvia Ruiz.
    6. Amics d’Anna Frank.
    Mar Pie (Coordinadora), Ainhoa Muñoz, Marina Saro, Andrea Macián i Paula Rebollo.

    Shoah: una pedagogia de la memòria


    Shoah: una pedagogia de la memòria (Barcelona: Proa, 2003), de Carles Torner, ens parla sobre quin paper hem de jugar perquè no s'esborri de la memòria el crim més gran de la humanitat. S'acosta el temps en què s'apagarà la veu de l'últim testimoni del genocidi dels jueus d'Europa pels nazis. Què se'n farà llavors, de la memòria d'aquesta catàstrofe inèdita en la història? Qui farà eco a les veus dels que van veure el crim? És possible transmetre la memòria de la Shoà, la destrucció dels jueus? No valdria més, potser, deixar el lloc a l'oblit per tal que cicatritzin les ferides?

    Davant d'aquestes greus preguntes, Carles Torner proposa aquí una pedagogia de la memòria centrada en la pel·lícula Shoah, una obra mestra del cinema, coneguda arreu del món i poc coneguda a Catalunya i a Espanya. La pel·lícula de Claude Lanzmann, que fa el prefaci d'aquest llibre, crea una cadena de transmissió de la memòria que, partint dels jueus assassinats i del testimoni que parla a la pantalla, arriba a l'espectador i es projecta més enllà. Perquè a Shoah s'hi entra espectador però se'n surt testimoni.

    Aquest llibre explora la tensió entre la paraula i el silenci del testimoni, entre la necessitat de saber què va passar als camps d'extermini i l'imperatiu de preservar l'opacitat del crim. Ningú no en surt indemne, hi ha sempre un abans i un després de veure la pel·lícula. Hi ha transmissió: escoltar les veus, fer memòria dels rostres de Shoah per, al nostre torn, poder narrar l'indicible.

    dimecres, 26 d’octubre de 2011

    La filosofia després de l'Holocaust


    No hi ha en el nostre àmbit cultural una cultura de l'Holocaust. El que aquest número d'Isegoría (núm. 23, Instituto de Filosofía (CSIC), Madrid, 2000) pretén és explicitar l'entramat polític, moral, estètic i religiós d'un esdeveniment d'època, com Auschwitz, que obliga a pensar de nou. Els autors que aquí col·laboren conformen un col·lectiu internacional, ubicat a Espanya, Argentina i Mèxic, que des de fa anys treballen en un projecte de recerca precisament sobre "La filosofía después del Holocausto".


    Ni a Espanya ni a Catalunya existeix una cultura de l'Holocaust i no se sap si és perquè la gent no se sent concernida o no se'n sent perquè no hi ha cultura de l'Holocaust. La veritat és que, independentment del nivell cultural, s'han acostat a l'horror dels camps de extermini organitzats pel nacionalsocialisme durant la Segona Guerra Mundial pel camí dels sentiments, és a dir, de sèries televisives com Holocaust o pel·lícules com La Llista de Schindler. Ara bé, aquestes aproximacions sentimentals, mancades d'uns fonaments crítics, prou format o informat, corren el perill de donar per solucionats els greus interrogants que aquest esdeveniment planteja a la consciència moral, a la política, l'estètica i fins a l'epistemologia, abans fins i tot de haver-los plantejat. L'emoció compassiva que provoca un film eficaç, com el d'Spielberg, corre el risc d'amagar definitivament les provocacions que ens planteja a nosaltres, els que vam néixer i vivim després d'Auschwitz. El que aquest número monogràfic de Isegoría pretén és contribuir a la resistència cultural contra les simplificacions, l'oblit o el record resignat.

    Podeu trobar els resums i els arxius en PDF dels articles a la pàgina web d'Isegoría.

    dimarts, 25 d’octubre de 2011

    L'origen de la Septuaginta

    1 Esdres 2:1-8, Còdex Vaticanus, Biblioteca Vaticana 
    (reproducció fotogràfica)

    La Septuaginta (LXX)

    Durant el segle III a.e.c., uns dos segles després que es va concloure la redacció inspirada de la Bíblia Hebrea o Tanakh (és a dir, el que se sol conèixer com Antic Testament), es va començar a traduir de l'hebreu al grec la Torà o el Pentateuc (els primers 5 llibres de la Bíblia), i durant el següent segle es van traduir la resta dels llibres. Una llegenda que té l'origen en la Carta d'Arísteas, escrit apòcrif del segle II a.e.c., narra com Demetri de Falèron, bibliotecari del faraó Ptolomeo II Filadelfo (308-246 a.e.c.), desitjava una còpia de la Torà per a la biblioteca d'Alexandria. Per això va sol·licitar al gran sacerdot de Jerusalem que enviés 72 ancians (sis per cadascuna de les dotze tribus) perquè fessin la traducció al grec. El nom de Septuaginta o Versió dels LXX prové precisament de l'arrodoniment del nombre de traductors que esmenta aquest escrit. I aquest és el nom amb el que ha passat a la història la primera traducció de la Bíblia Hebrea. L'origen és incert, a part de la llegenda de l'escrit apòcrif esmentat. Segurament responia a la necessitat de posseir els jueus de la diàspora un text intel·ligible, després d'oblidar majoritàriament la llengua hebrea.

    L'opinió més estesa, fins a l'actualitat, és el rebuig per part del judaisme rabínic de la LXX, a finals del s. I, a causa, sobretot, de la seva utilització i predilecció per part del cristianisme. Els estudis actuals realitzats a la Universitat de Cambridge, partint de fragments d'aquesta versió descoberts, a finals del s. XIX, en una antiga sinagoga d'Egipte, qüestionen aquest rebuig, almenys d'una forma majoritària, per part del judaisme. De manera que la Septuaginta va seguir influint en un sector important del judaisme de la diàspora. Es pot accedir a l'article de la notícia a la pàgina web de la Universitat de Cambridge.

    Han arribat fins a nosaltres molts manuscrits, dels quals els tres més significatius són el Còdex Sinaític (web), el Còdex Vaticà i el Còdex Alexandrí.

    Quan es van escriure les escriptures gregues cristianes, el Nou Testament, es va citar una i altra vegada Septuaginta, de manera que en ser el pont entre les dues parts de la Bíblia cristiana és de gran interès per al seu estudi. Cal afegir, a més, que els escrits o fragments de l'Antic Testament coneguts com a deuterocanònics ens han arribat, també, a través de la Bíblia dels LXX.

    Va ser la primera traducció de la Bíblia. Posteriorment també hi va haver altres versions de les escriptures hebrees al grec realitzades per Áquila, Símmac i Teodoción, totes del segle II.

    La Septuaginta grega va servir, també, per a altres traduccions antigues de la Bíblia a idiomes com el copte, armeni, etíop, llatí (Vetus Llatina), gòtic o eslau.

    Manuscrits de l'Antic Testament, segons l'Encyclopaedia Biblica X [aleph] = Còdex Sinaític
    A = Còdex Alexandrí B = Còdex Vaticà Q = Còdex Marchalianus MT = Text Masorètic

    D'acord amb Jeroni, hi va haver almenys tres recenciones de LXX: la d'Orígens (Hexapla), la de Luciano (Luciano o Antioquena) i la de Hesiquio (aquesta recensió no està indentificada en l'actualitat, però potser podria tenir alguna relació amb un grup de manuscrits alexandrins amb característiques poc diferenciades com per considerar-la una recensió diferent.

    Edicions impreses

    La primera edició impresa (editio princeps) que es va realitzar de la LXX va ser al segle XVI per Cisneros a Alcalá: la Políglota Complutense. En aquest mateix segle van aparèixer dues edicions més, la Aldina i la Sixtina, que prenia com a base el Còdex Vaticà. El text d'aquesta última va ser reeditat en el Vetus Testamentum graecum compliment variis lectionibus de Robertus Holmes i James Parsonsde. Aquesta obra de 5 volums destaca per la gran quantitat de lectures variants del seu aparell crític (veure Volum 1 de 1798 i Volum 3 de 1823 ). El text de la Sixtina també va ser publicat per altres autors com Leander van Ess i J. N. Jager.

    A través del temps van aparèixer diferents edicions impreses de la Septuaginta, algunes exposant el text segons un únic manuscrit, altres d'acord amb la comparació de diversos. De totes, la més important és la de la Universitat de Gottinga, la Vetus Testamentum graecum. Auctoritate Academiae Scientiarum Gottingensis Editum, un gegantí i exhaustiu treball que encara no està complet. No hi ha una versió bilingüe al català, però us referencio versions en d'altres llengües:


      En castellà només hi ha una versió completa de la LXX, la de Guillermo Jünemann, que no ha tingut bones crítiques. Però en l'actualitat s'està duent a terme una excel·lent traducció al castellà a l'editorial Sígueme. Estan disponibles els volum 1 (que conté el Pentateuc) i el 2 (amb els Llibres Històrics).
       

      La Biblia griega - Septuaginta
      Per Natalio Fernández i María Victoria Spottorno.


    El doctor Antonio Piñero, de Cristianismo e historia, llicenciat en Filosofia Pura, Filologia Clàssica i Filologia Bíblica Trilingüe, doctor en Filologia Clàssica, Catedràtic de Filologia Grega, especialitat Llengua i Literatura del cristianisme primitiu, ens ofereix una clara i extensa exposició sobre la Septuaginta, que podeu llegir aquí.

    diumenge, 23 d’octubre de 2011

    Els nazis i la banalitat del mal, per Ana Rubio

    Ana Rubio Serrano. Los nazis y el mal. La destrucción del ser humano. Barcelona: Editorial UOC, 2009

    Després de més de seixanta anys de la derrota de Hitler i del seu règim, per què abordar avui la qüestió del nazisme? Què té de singular aquest règim? La seva singularitat és única, i no s'ha de buscar en el nombre de víctimes ni en la crueltat de la seva violència, sinó en la voluntat de fer desaparèixer l'humà en tot home i dona, ja fossin víctimes o botxins. El nazisme és l'artífex d'una nova antropologia, en la qual l'home és considerat la peça prescindible d'una gran maquinària i en què el Mal es converteix en banal, la qual cosa permet justificar qualsevol dany greu causat voluntàriament i gratuïtament per un ésser humà a un altre com una cosa natural i consubstancial a la vida, perquè la vida és l'espai de l'acció mecànica en què el pensament crític queda suprimit. Es tracta d'un Mal global que abasta la persona en tota la seva complexitat i a la societat en tota la seva estructura. Nazisme i Mal ens porten a plantejar de nou l'eterna pregunta: "Què és l'home, un ésser humà o simplement una massa amorfa?"


    Ana Rubio Serrano. La banalidad del mal. La contraimagen de Dios en la lógica nazi. Publicació parcial de la tesi doctoral. Barcelona, 2006 [Edició en PDF]

    La cultura judeocatalana a Reus i les comarques meridionals


    La Regidoria de Cultura i Joventut de l'Ajuntament de Reus, en col·laboració amb l'Associació de Relacions Culturals Catalunya-Israel, posa en marxa un cicle de conferències sobre cultura judeocatalana. Començaran el dia 25 d’octubre i s’allargaran fins el 22 de maig de l’any vinent. Les xerrades es duran a terme a la Biblioteca Central Xavier Amorós i abordaran la importància, característiques i influència de les comunitats hebrees instal·lades a Reus i a les comarques meridionals, tant en l’època antiga, com en la medieval i, fins i tot, en la d’avui en dia.

    Consulteu l'agenda de la pàgina web de l'Ajuntament de Reus.

    dimecres, 19 d’octubre de 2011

    Els carrers d'Herodes, sota el Temple de Jerusalem


    El Mur de les Lamentacions, un dels llocs sagrats, emblemàtics, és el fragment visible d'un dels grans secrets arqueològiques que guarda la ciutat santa per excel·lència. Espai central de pregària del judaisme, testimoni present del bíblic Temple de Salomó, emergeix com un iceberg i la part subterrània és un impressionant jaciment històric en què treballa sense descans la millor arqueologia internacional.

    Sota els peus dels visitants de la plaça del Mur i dels seus carrerons adjacents, a més de 20 metres sota terra, discorren altres carrers per les quals un dia transitar Jesús de Natzaret. És un altre món.  Un univers secret que dia a dia sorprèn fins i tot als propis excavadors i que tanca el colossal i, no obstant això, desconegut Mur occidental del Temple.

    Els arqueòlegs, treballant en el subsòl de Jerusalem sota llums que suggereixen una fantàstica escena de pel·lícula d'aventures, han aconseguit arribar al terra original de la muntanya Mòria, on Abraham va preparar el sacrifici del seu fill Isaac i que va comprar el rei David per construir un temple que aixecaria el seu fill Salomó fa 3.000 anys aproximadament.  I, uns metres per sobre d'aquest sòl original, han trobat els carrers d'Herodes.

    El Mur de les Lamentacions atreu anualment a milers de persones, moltes a la recerca d'una experiència espiritual, gairebé sobrenatural.  Entre els visitants es troben turistes de tot el planeta, religiosos de tot tipus i també dos grups humans molt especials: els visitants que més tard es veuran afectats per la síndrome de Jerusalem i els arqueòlegs.
    La síndrome de Jerusalem és una psicosi que afecta a certs individus que visiten la ciutat i segons la qual qui la pateix s'identifica amb un personatge de l'Antic o del Nou Testament. Per sort, no és greu. Té cura. No obstant això, la passió i dedicació d'aquells que treballen com a arqueòlegs en el Mur de les Lamentacions no sembla tenir-la. És més, la dedicació és plena, 24 hores al dia. Aquest segona síndrome de Jerusalem, la passió per l'arqueologia, es va apoderar de Avi Salomon, arqueòleg en cap de les excavacions en el Mur, a la zona que en anglès es coneix com Western wall, mur occidental. "Excavar aquí és una tasca que no té fi, tan sols depèn del pressupost", va assegurar a La Vanguardia el professor Avi Salomon. I sap bé de què parla.

    Lloc sagrat per a jueus i musulmans per la seva situació geogràfica, el Mur de les Lamentacions que coneixem i que es pot veure avui en dia és de fet "només part del mur occidental, una de les quatre muralles que protegien l'anomenat Segon Temple, construït sota mandat del rei Herodes, una mica més de dos mil anys enrere ", explica Salomon.
    Va ser l'any 70 de l'era cristiana quan els romans es van encarregar de destruir-lo, no així la part inferior, que segueix dempeus. Aquestes muralles van ser restaurades ja en el segle VII pels musulmans, tot i que en l'actualitat només són visibles unes desenes de metres de la part occidental. Es tracta de la part sud del mur occidental que protegia el temple, un temple maleït que sempre ha patit destrucció. I és que temple i muralla han estat, al llarg de la història, testimonis de batalles, guerres i de sang, molta sang. És pur Antic Testament. Per al judaisme el Temple de Jerusalem va ser el santuari del poble d'Israel que va substituir el Tabernacle que guardava les Taules de la Llei de Déu, la vara d'Aaron i un pa de mannà dins de l'Arca de l'Aliança. El seu mur ha estat objecte de lluites i desitjos per posseir-lo, causant de la divisió entre dos mons, de dues maneres d'entendre la vida. I és que el mur és molt més del que s'observa a simple vista.

    De fet, a la muntanya on hi havia el Temple ara s'hi troba la Cúpula de la Roca i la mesquita d'Al Aqsa, sagrades per als musulmans que neguen l'existència del Temple de Salomó.

    Explica Avi Salomon que "el primer que va iniciar les excavacions a la zona del mur va ser un jove anglès de només 27 anys, Charles Warren, entre els anys 1867 i 1871. La seva finalitat era excavar a la muntanya del Temple, però no va rebre permís (musulmà)". Amb el transcurs dels anys res ha canviat en aquest sentit. Ningú ha rebut l'autorització àrab per excavar a la zona de les actuals mesquites. Únicament és possible en els voltants, que és on han aparegut carrers del temps d'Herodes.  "El més interessant és que els àrabs neguen l'existència del Temple i jo els dic: excavem i vegem. I diuen: no. Crec que si es neguen és que tenen alguna cosa a amagar", dedueix Salomon, que, tot i ser una persona religiosa, s'autodefineix per sobre de tot com un home de ciència.

    Charles Warren, juntament amb un altre britànic, Charles Wilson, va deixar constància del seu treball en textos i il lustracions que avui dia segueixen utilitzant els arqueòlegs. "Després d'aquests primers anys gairebé ningú es va interessar per aquest lloc. Però al 1967, després de la Guerra dels Sis Dies, va canviar", argumenta l'arqueòleg en cap.

    Després d'aquell conflicte, Israel va annexionar Jerusalem i l'objectiu va passar a ser aleshores descobrir el Mur en tota la seva extensió cap al nord, aproximadament mig quilòmetre de construcció.

    "El que passa és que amb cada pedra que s'aixeca surten a la llum anys d'història i aquest objectiu inicial es va transformant en anar trobant altra multitud d'antics estances, arcades, ponts. Per això vam decidir obrir al públic els treballs d'excavació. El nostre objectiu ara és arribar a deixar al descobert tot el nivell de l'època del Segon Temple. Amb aquesta finalitat treballem ", explica l'arqueòleg Avi Salomon.

    Per a valorar correctament l'impacte emocional que suposen aquestes excavacions cal saber que per al judaisme tot té els seus orígens a la muntanya Mòria. Allà és on se situa, d'acord amb la tradició i la història jueva, la Pedra Fundacional i l'inici del món. És en l'esmentada muntanya on, 3.000 anys enrere, el rei Salomó, seguint els passos del seu pare David, erigeix el Primer Temple com una llar per a Déu. Històricament aquest primer temple és gairebé una incògnita, en tant que "pràcticament no en tenim informació en l'actualitat", explica Michael, guia de les excavacions.

    El que sí se sap és que el Temple va ser destruït pel poble babiloni 400 anys més tard. Després d'això Herodes va començar el seu gran projecte: elevar un segon temple, notablement més ostentós i ambiciós. Per a això va anivellar la muntanya, aconseguint-ho gràcies a 10.000 treballadors al llarg de 10 anys i va construir les quatre muralles (entre elles el mur occidental) com a murs de contenció. Les seves restes són el que avui poden visitar a la vessant oest. Caracteritza l'arquitectura d'Herodes el fet que cada fila de roques estava situada uns dos centímetres enrere de la inferior, amb la finalitat d'obtenir una sensació vertiginosa quan s'alça la vista.

    Ara, a l'esplanada on suposadament va existir el germen i la pedra fundacional, s'alcen dos importants edificacions musulmanes: la mesquita d'Al Aqsa i la cúpula de la Roca, ambdues del segle VII. Als arqueòlegs els fascinaria tenir la possibilitat de conèixer què s'hi amaga sota elles. Però aquesta ja és una altra complexa història. "Amb cada pedra que s'aixeca surten a la llum anys d'història".

    [Font: E. Martín de Pozuelo i Mia men Stilman, "Halladas bajo Jerusalén las calles de Herodes por las que Jesús transitó", La Vanguardia, 3 gener 2010. Traducció i il·lustració: Perquè la confusió no duri eternament]

    Jerusalem, centre del món


    Madaba és una antiga ciutat de l'altiplà de Jordània, repoblada per tribus cristianes àrabs procedents de la regió de Karak, l'any 1880. Ara és habitada per cristians i musulmans per parts igual. Les restes d'un mosaic amb un mapa encara serveixen avui com a sòl de l'església grega ortodoxa de Sant Jordi. És el mapa conegut més antic en què es descriu el món bíblic: s'hi poden localitzar 157 inscripcions gregues que indiquen topònims de la Bíblia. Jerusalem és el centre del món.

    El fragment reproduït sobre un mapa real

    L'edifici situat al nord-oest del centre de la ciutat, va ser construït, en realitat, l'any 1896 sobre les restes d'una església bizantina, datada, probablement, entre finals del 600 i principis del 700. L'església va ser dividida en tres naus de tres per dos files de columnes, una distribució que correspon només parcialment amb l'actual. El mosaic que conté el mapa feia originalment 15,60 per 6 metres, és a dir, prop de 94 metres quadrats, dels quals se'n conserven 25, que corresponen només a una quarta part del total.


    El mapa original abastava el món que anava des de Tir i Sidó, al nord, fins al delta del Nil, al sud, i des de la Mediterrània fins al desert de Síria. Al cor del mapa està Jerusalem. La ciutat apareix tancada en les seves muralles i amb edificis al voltant dels seus dos carrers principals, flanquejades per columnes i dominades pel complex del Sant Sepulcre.

    Cliqueu per fer un viatge virtual pel mosaic

    Jerusalem en el cor del mapa. La ciutat tres vegades santa. Centre del món. L'únic centre del món de l'antiguitat que ha perviscut fins avui, amb tota la seva essència, des de que el rei David la va conquerir abans de l'any 1000 a.e.c. al jebusites, el poble cananeu que suposadament la va fundar en el tercer mil·leni a.e.c. David la va fer capital d'Israel, i d'aleshores ençà, Jerusalem s'ha convertit en l'única ciutat amb dret a tenir una biografia.

    S'acaba de publicar Jerusalem. La biografía (Barcelona: Crítica, 2011), de l'historiador Simon Sebag Montefiore. Totes les ciutats tenen història i una veu que la narra des d'un punt d'aquesta història. Moltes ciutats europees ens parlen des del segle XIX, el segle de les gran transformacions urbanístiques: el París del Segon Imperi, la Barcelona modernista; d'altres ens parlen des d'una antiguitat morta: Roma, Atenes; des de l'esplendor de les catedrals gòtiques franceses, alemanyes; del Renaixement, com Florència; la Viena imperial; el Madrid dels Àustria; o ciutats que parlen amb la veu d'un escriptor, com el Londres de Dickens, el Dublín de Joyce, el Sant Petersburg de Dostoievski. Fora d'Europa, les grans ciutats colonials del continent americà; Nova York com a gran plató cinematogràfic; Buenos Aires a ritme de tango; les ciutats imperials asiàtiques; l'Àfrica sense veu o l'algaravia de la plaça Djemà-el-Fna, a Marràqueix, patrimoni oral de la humanitat. Però la de Jerusalem és una veu coral, que ve d'arreu i conflueix entre les seves pedres vives.


    La història de Jerusalem és el relat d'un somni, de la fantasia, de la llegenda, però també d'un martiri fruit de la seva pròpia significació espiritual. Com cap altra ciutat ha suscitat tants fanatismes i odis, cap ha patit tantes destruccions, invasions, conquestes i matances, ressorgint una i altra vegada de la sang i les ruïnes, reconstruint murs i esglésies, atraient incessants pelegrins. Jueus, àrabs i cristians de mil i un ritus hi adoren el rastre diví dels seus profetes, i la veuen com el lloc de la terra triat per Déu per a la creació i per al final dels dies. La ciutat de l'etern retorn, el far mític referència de la salutació le-shanà ha-bah be-yerushalayim: l'any que ve, a Jerusalem.

    Simon Sebag Montefiore és un apassionat de la història de Jerusalem perquè la porta a les venes: Moses Montefiore, milionari avantpassat seu de l'Anglaterra victoriana va pagar la reconstrucció de la ciutat. És per això que l'autor afirma que aquest és també "el llibre de la seva vida".

    Des del punt de vista històric, doncs, repassa tots els esdeveniments fruit del domini de cananeus, israelites, assiris, perses, macedonis, seléucidas, romans, bizantins, omeies, abàssides, fatimites, selèucides, croats, sarraïns, tàrtars, mamelucs, otomans, britànics, jordans i israelians. Però no és només història. Tots hi han deixat rastre i aquest rastre sobreviu entre els carrerons de la Ciutat Vella, entre esglésies, mesquites i sinagogues antigues. Ressonen les veus de tots els que van dibuixar el mapa personal i espiritual del seu Jerusalem. En aquest sentit és una biografia, perquè són moltes ànimes que parlen a través de la ploma de l'autor. Des dels relats de la Bíblia hebrea, de les cròniques i dels seus profetes fins l'Israel d'avui, passant per Nabucodonosor, Cir, Herodes, Tito, Constantí, Alexandre, Saladí, Ricard Cor de Lleó o Moshe Dayan.

    Però on es veu que aquesta és una obra molt personal i que l'autor ha reeixit en el seu objectiu, sense oblidar mai el rigor històric, és en l'estil viu que ha utilitzat, en el dramatisme de les descripcions, en la construcció dels personatges... Ha fet una biografia on el relat és en boca dels seus protagonistes.

    I l'any que ve... a Jerusalem!

    diumenge, 16 d’octubre de 2011

    Història del gueto de Varsòvia


    El passat 6 d'octubre assistíem a la presentació de Gueto, la pel·lícula perduda de la propaganda nazi, documental sobre el gueto de Varsòvia, de la directora Yael Hersonski. Avui, tot i que ja fa dos anys que es va editar (mai està de més recordar) per ampliar el coneixement sobre el tema us presento l'assaig La vida a oscuras. El gueto de Varsovia, 1940-1943 (Madrid: Sefarad Editores, 2009), de Beatriz Martínez de Murguía. L'autora s'acosta a la situació que van viure els jueus dels gueto de Varsòvia amb tot el realisme que és possible a través dels testimonis dels seus propis habitants. S'ha documentat extensament a través dels diaris privats, de cartes i amb el testimoni directe i impagable dels supervivents, que relaten de manera vívida i descarnada situacions que reflecteixen fins a quin punt pot arribar la desesperació humana.

    L'obra està estructurada de forma cronològica des de la creació del gueto fins el seu desmantellament definitiu el 16 de maig de 1943, quan un cop aniquilada la resistència que es va enfrontar a les tropes nazis, Jürgen Stroop va fer esclatar la sinagoga Tlomacki (que estava fora del gueto) com a signe de la fi de l'existència del gueto de Varsòvia.

    Fins aleshores, l'autora ens narra el desconcert inicial d'una comunitat, la jueva, que no podia imaginar-se que la invasió alemanya de Polònia seria tan terrible, però que comença a viure en les seves carns aquell deliri malaltís nazi. Pallisses, vexacions de tota mena, assassinats en plena via pública, es narren amb tot detall, extrets dels testimonis dels que van viure aquell horror en primera persona. A mesura que avancem en la lectura anem descobrint que allò que ens semblava increïble és superat a la pàgina següent. Segons el cens de 1931, la població de Varsòvia arribava a 325.659 individus, una mica més del 30% de la població. Avui hi viuen uns 5.000; qui no va trobar la mort dins, la va trobar en els camps d'extermini, com el de Treblinka.

    Ruïnes del gueto de Varsòvia (1945), després de la destrucció alemanya. Autor: Zbyszko Siemaszko, fotògraf de la Central Photographic Agency (CAF) a Varsòvia, del llibre Warszawa 1945-1970. Varsòvia: Wydawnictwo Sport i Turystyka, 1970, p. 76-77

    Holocaust i feixisme: l'extermini de la memòria a l'Argentina


    La modernitat occidental està íntimament relacionada amb l'Holocaust, no només com a punt d'arribada dels feixismes, sinó també com a procés. Per Enzo Traverso, l'Holocaust no pot ser entès sense l'imperialisme europeu, el racisme i la lògica totalitària, per la política de violència inaugurada per la guillotina i per la voluntat vigilant dels estats nacionals, que amb el nazisme i l'estalinisme toca sostre. És a l'Argentina, per exemple, on a Sarmiento es pot llegir que els indis han de ser exterminats. Més propers a nosaltres, els nacionalistes de la dècada dels trenta proposaven exterminar als enemics ideològics i "racials" de l'estat: una música que ens sona perquè el decret d'expulsió dels Reis Catòlics i els estatuts de sang contenen el mateix pensament. L'última dictadura argentina (1976-1983) el va portar a terme: el jueu no era l'objectiu principal, però el rerefons, l'argument, era molt semblant. Els nazis van fracassar perquè van perdre la guerra, mentre que "nosaltres la guanyarem", li diu un torturador al presoner Jacobo Timerman. Per a Timerman, a l'Argentina es van donar processos similars a aquells de l'Holocaust. Ara bé, hi ha molt de hipèrbole en l'argument: les diferències entre ambdues polítiques d'extermini són enormes en termes ideològics i també d'escala. Però sí que hi podem trobar un punt de contacte que resulta esfereïdor: tant a l'Argentina com a l'Holocaust no es va tractar únicament d'un extermini físic, sinó també d'una massacre activa de la memòria.

    En aquest sentit, el llibre de Federico Finchelstein, El canon del Holocausto (Buenos Aires: Prometeo Editorial, 2009) ens porta pel camí d'aquestes coincidències partint dels pressupòsits que van moure la política exterminadora del nazisme.

    dissabte, 15 d’octubre de 2011

    La sinagoga medieval d'Uncastiello


    Són poques les sinagogues que es conserven tant a Sefarad com a les Terres d'Edom (Catalunya, Corona d'Aragó, Occitània), per aquesta raó sempre és motiu d'alegria cada cop que se'n descobreixen vestigis arqueològics. Aquest és el cas de la sinagoga d'Uncastiello (Uncastillo en castellà; província de Saragossa, comarca de Cinco Villas), descoberta en la zona de la xuderia, informació que podeu ampliar en el bloc Uncastillo turismo.


    L'agost passat es van celebrar les VIII Jornadas sobre la Herencia Judía de Uncastillo, i aquest proper dilluns 17 d'octubre es farà la inauguració de la rehabilitació de les restes de la sinagoga.

    Segons explica la Fundación Uncastillo, el call d'Uncastiello és un dels més ben conservats d'Aragó, i així es va poder constatar quan fa uns anys la Fundació, l'ajuntament de la localitat i la Diputació Provincial de Saragossa va iniciar el projecte de recuperació de la història i el patrimoni jueus de la localitat. Durant aquest temps s'ha senyalitzat la xuderia, s'ha netejat i condicionat part de la necròpolis jueva i s'han celebrat les jornades abans esmentades.

    En el transcurs de les intervencions van anar apareixent algunes restes d'estructures arquitectòniques i altres objectes mobles que van confirmar el que la tradició oral d'Uncastiello ja venia afirmant des de segles enrere: ens trobem davant d'una part de la sinagoga medieval d'Uncastiello.

    Aquesta afirmació se sustenta en tres arguments que, aïllats, no són concloents, però que junts es consideren definitius:

    1. La Tradició Oral: des de finals del segle XVIII es té constància que a aquest edifici se li deia "la sinoga" o "la sinagoga".
    2. Les restes materials: l'aparició d'alguns objectes durant l'excavació arqueològica, i en especial una ceràmica amb l'estrella de David en un estrat medieval, confirma la presència d'una comunitat jueva a l'immoble.
    3. Les estructures arquitectòniques medievals, especialment les imponents columnes alineades conservades in situ, les restes d'altres columnes, les dues portes simètriques col·locades a la planta baixa i primera, en un edifici que no va poder ser d'ús privat, situat en un lloc que els textos medievals descriuen com apropiat perquè s'ubiqui la sinagoga.



    El tractament que s'ha donat a les restes trobades ha estat del més absolut rigor. Tot es troba en el lloc exacte en què va aparèixer, sense cap alteració. Les columnes estan tal i com ens les trobem, com un gran recipient de pedra d'una sola peça, que s'està estudiant en aquests moments. La decisió sobre com musealitzar l'espai ha estat precisament la de no musealitzar, i només s'han col·locar un parell de cartells i una vitrina amb els objectes trobats en aquest edifici (estrella de David i altres), i no afegir cap altra peça, encara que fos de altres ubicacions dins d'Uncastiello.

    Més informació sobre la xuderia d'Uncastiello i del seu llegad jueu a "Legado judío en Uncastillo".

    [Fonts: Fundación Uncastillo i Heraldo de Aragón]