divendres, 30 de setembre de 2011

Curs sobre història del judaisme



El Museu Egipci presenta en el seu programa d'estudis el curs El judaisme. Un repàs a l'origen, l'evolució i els conceptes bàsics de la religió del poble hebreu.

Professor Dr. Manel Forcano i Aparicio
Dimecres, del 19/10 al 09/11/2011, de 19’00 a 20’30h
4 sessions d’ 1,5 hores. Preu: 120€


Jueus manresans: cròniques del call


El call de Manresa: la baixada dels Jueus i el carrer del Balç, els darrers vestigis del call, de Jordi Bonvehí

Història dels jueus manresans: el call medieval de Manresa, d'Albert Benet i Clarà

Llevadures i carns: l'alimentació dels jueus Manresa, de Jordi Bonvehí

Els metges jueus: els primers metges documentats a Manresa, de Jordi Bonvehí

La baixada del jueus: l'aroma del call de Manresa, de Jordi Bonvehí

dimecres, 28 de setembre de 2011

Història de la Catalunya jueva


Ço perdut i ço que perdura dels jueus

Història de la Catalunya jueva. Vida i mort de les comunitats jueves de la Catalunya Medieval, de la historiadora Sílvia Planas i el semitista Manuel Forcano, és la primera gran obra de divulgació de la vida quotidiana del poble d'Israel al Principat. Amb fotografia de Josep Maria Oliveras, és un llibre en dues parts: l'herència de la presència jueva i allò que, un cop expulsats, s'ha perdut. Sílvia Planas remarca que va ser temps de coexistència, més que de convivència. I Manel Forcano, que Catalunya no és Sefarad, per la qual cosa invoca l'insigne hebraista català Eudard Feliu (Sant Feliu de Llobregat, 1938 – Barcelona, 2009), a qui està dedicat el llibre, com es destaca en el colofó.

Manuel Forcano recorda que els personatges d'aquesta història cultural són rabins, pensadors, savis i escriptors, que pertanyien a territoris lligats de forma lingüística, econòmica, política i, sobretot, cultural a Catalunya. Principalment del Principat, però també de la Provença, les Balears i els territoris valencians. En la introducció a la seva part, invoca Eudard Feliu i Mabres: «A l'àmbit dels jueus catalanooccitans no pot associar-se la denominació actual de Sefarad, ja que els nostres autors es referien als sefardites exclusivament quan parlaven o citaven autors jueus de l'Àndalus, ço és, dels dominis musulmans de la península Ibèrica mentre aquests van perdurar fins al 1492.»

Forcano ressalta que el nostre passat no s'escriu només en català: de fet, tal com recorda Planas, els documents sobre els jueus són en hebreu, llatí i català. Hebreu, segons Forcano, «per marcar diferència amb el llatí, la llengua literària per excel·lència de l'Església i de l'elit intel·lectual cristiana, que tothora els empaitava».

Planas desmitifica la idea de la convivència: «Van ser temps difícils, sobretot per a aquella població jueva que vivia sota domini cristià, i que va veure, com amb els anys, la seva pròpia essència quedava amenaçada, fins que s'hagué d'enfrontar al dilema: o la conversió al cristianisme o l'exili.»

Tanmateix, la medievalista fa una precisió: «La magnífica cultura jueva catalana es va forjar, precisament, durant el temps d'esplendor de la cultura catalana medieval. Una i altra són indissociables; el nostre present és fruit d'un passat que era ric perquè era divers i perquè es va bastir i es va enriquir en aquella diversitat.»

El record material guardat de la presència jueva no és «ni rica ni abundant ni notòria». Es concreta en les trames urbanes dels calls, en poquíssims espais, en restes arqueològiques escadusseres, en pocs elements litúrgics i domèstics... Tanmateix, Sílvia Planas destaca que els arxius catalans estan farcits de documentació molt valuosa sobre la vida jueva medieval, fet que permet recuperar aquella història i «integrar-la a la Història». «El nostre passat no és només nostre...»

«Convé que al savi no haja ànsia de ço que ha perdut mas que guard ço que li és romast», de Jafudà Bonsenyor, del segle III, és el lema que marca les dues parts d'aquest llibre.

La historiadora Sílvia Planas, directora del Centre d'Estudis Moixé ben Nahman de Girona, n'escriu la primera, titulada i dedicada a «ço que ha perdut. Manuel Forcano, semitista, escriptor, poeta –dels Imparables–, i membre del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (Conca), escriu la segona part: «Ço que li és romast.» I cada part té set capítols. Fixeu-vos-hi: és un ordre cabalístic! Al lector li interessarà la cronologia per a la història de la Catalunya jueva, entre el segle V, amb la primera menció documental, i el 31 de març del 1492, data del decret d'expulsió dels Reis Catòlics.

[Font: S. G-A, El Punt, 22 de febrer de 2010]

Holocaust i filosofia


El genocidi dels jueus, perpetrat pel nazisme a meitats del segle passat, és una de les més grans atrocitats de la història de la humanitat. La posada en funcionament de tota una maquinària de destrucció va ser possible en un món modern que es presentava a si mateix com el món de la civilització i del progrés. La barbàrie semblava patrimoni de temps passats, però l'extermini dels jueus ens fa plantejar aquesta visió ingènua i ens porta a considerar la possibilitat que només en el context d'aquestes idees modernes, o en la seva combinació amb altres formes més antigues de violència, fos possible tal horror.

Supervivents com Primo Levi o pensadores com Hannah Arendt han coincidit a remarcar la dificultat de comprensió d'aquest esdeveniment històric però, no obstant això, no cal renunciar a intentar comprendre'l. I en aquesta exigència es podria englobar també la necessitat d'ensenyar i educar sobre aquells successos terribles que no han de caure en l'oblit. David Galcerà presenta a Holocausto y filosofía: educar contra la barbarie una introducció a la lectura d'alguns filòsofs i historiadors que han volgut pensar l'extermini dels jueus així com les implicacions filosòfiques i antropològiques d'aquest esdeveniment. Tot això acompanyat d'indicacions pedagògiques per a tots aquells que es dediquen a la tasca docent.

David Galcerà (Barcelona, ​​1962) és professor titular de Filosofia en un institut d'ensenyament secundari. El seu treball, "L'Holocaust: apunts filosòfics i pedagògics", va rebre el XXVIII Premi Arnau de Vilanova de Filosofia ex aequo, convocat pel Col.legi de Llicenciats en Filosofia i Lletres i Ciències de l'Educació de Catalunya. Ha investigat, sota la direcció de Reyes Mate, el tema de la memòria de l'Holocaust en el projecte titulat: «Memòria i oblit: la repercussió de l'Holocaust en la filosofia i la cultura contemporànies» per al Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Actualment està preparant la seva tesi doctoral sobre temes relacionats amb la filosofia i l'Holocaust, alhora que participa en conferències i publica articles sobre aquest tema.

Avui 28 de setembre, a les 19:30, Galcerà presentarà el llibre a Espai Mallorca, en el carrer Carme 55.

Fugitius del nazisme a Espanya


"És més difícil honorar la memòria dels éssers anònims que la dels personatges cèlebres. La construcció històrica es consagra a la memòria dels que no tenen nom."
Walter Benjamin

Juny de 1940: els alemanys entren a París i ocupen bona part de França. Les seves víctimes potencials (desterrats pels règims feixistes, personatges de l'esquerra, soldats anglesos, resistents, desertors i jueus) s'oculten o s'escapen cap a l'anomenada "zona lliure", en realitat una ratera administrada pel govern col·laboracionista que s'ha rendit a la imparable maquinària nazi. L'autèntica llibertat espera al nord d'Àfrica o l'altre costat de l'Atlàntic, però per aconseguir-ho cal travessar l'últim obstacle, un país en principi neutral que s'estén a l'altre costat d'una formidable serralada.

Malgrat les moltes dificultats, la desesperació va portar milers de persones a emprendre clandestinament l'atzarós viatge i tot a costa de quedar després atrapades durant mesos o anys a les presons i els camps de concentració franquistes. En aquest llibre es relaten les vicissituds (tràgiques i de vegades còmiques, insòlites o grotesques) de vint-i-tres éssers anònims que per diversos motius van transitar per la gàbia espanyola entre 1940 i 1945. Les seves peripècies, en ocasions aventures dignes d'una novel·la o una pel.lícula, es rescaten a La penúltima frontera, de Rosa Sala Rose, a partir dels registres tant d'arxius com de la memòria dels testimonis. Cada un d'ells recupera en aquest llibre el nom i el relat fins ara segrestats per les implacables lleis de l'oblit.

Rosa Sala presenta el seu llibre avui 28 de setembre, a les 19:30 h, en el Goethe Institut.

Entrevista de Xavier Casals a Rosa Sala: “Durante cuatro años España fue la única vía de escape en la Europa de Hitler”


Rosa Sala Rose (Barcelona, 1969) és filòloga alemanya i doctora en filologia romànica amb la tesi Civilización y barbarie en la tradición del mito de Medea. Els seus treballs i les seves obres li han atorgat una justificada reputació com a germanista i experta en el món alemany contemporani. La seva obra gira al voltant de la comprensió de l'Alemanya contemporània a través de l'estudi dels mites i la simbologia nazi, amb Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo.


A través del llegat literari i cultural alemany, amb El misterioso caso alemán, que s'endinsa en la tràgica confusió entre racionalisme i barbàrie


I amb una obra peculiar, Lli Marleen: canción de amor y muerte, que analitza la cançó que va popularitzar Marlene Dietrich durant la Segona Guerra Mundial. Una cançó que té el seu origen en temps de la Primera Guerra Mundial, que era cantada pels soldats de la Wehrmacht i que va acabar convertint-se en un símbol aliat. Com Lili Marleen va poder preservar la seva innocència i com la seva bellesa va poder compartir espai amb una època de terror és encara un misteri que aquest assaig tracta de il·luminar.

Coberta de la partitura de Lili Marleen (ca. 1940).
Museu d'Història Contemporània de Bonn
(Cliqueu la imatge per sentir la cançó, amb lletra en alemany i castellà)


Els 13 pilars de l'educació sobre l'Holocaust


Després de passar per la Casa Elizalde de Barcelona, aquesta exposició, que explica 13 mites falsos sobre l’Holocaust i explica com s'ha d'educar sobre el genocidi nazi, viatjarà per instituts, universitats i centres cívics de Barcelona i per diverses localitats de Catalunya. El proper lloc serà el Centre de Preinscripció Universitària de Ciutat Vella, en el número 5 de la plaça del Bonsuccés.

L’exposició, organitzada per B'nai B'rith i comissariada per Xavier Torrens, professor de Ciència Política a la Universitat de Barcelona, explica 13 mites falsos que existeixen sobre l’Holocaust i dóna pistes sobre com s’ha d’ensenyar a les escoles.  El comissari oferirà la conferència  "Els 13 mites falsos sobre l’Holocaust, avui”, dimarts, 13 de setembre, a les 19:30 h, a la Sala d’actes de la Casa Elizalde.


Els pilars entorn els quals s’estructura l’exposició són:

L’Holocaust és un genocidi singular i universal
L’Holocaust exterminà dos terços dels jueus europeus
L’Holocaust ocorregué arreu d’Europa
L’Holocaust fou perpetrat per persones normals
A l’Holocaust la gent corrent trià quina actitud tenir
L’Holocaust tingué almenys 10 maneres d’exterminar els jueus
L’Holocaust no és comparable amb guerres ni conflictes
A l’Holocaust, la resistència jueva lluità contra el Tercer Reich
A l’Holocaust, Catalunya va estar involucrada
A l’Holocaust, el món abandonà les víctimes jueves
L’Holocaust va ser causat per l’antisemitisme
A l’Holocaust, 1.500.000 nenes i nens jueus foren assassinats
L’educació sobre l’Holocaust és per avui, per educar ara

dijous, 22 de setembre de 2011

Converses a la Pedrera: David Grossman


L’escriptor israelià David Grossman conversarà el divendres 23 de setembre amb Vicenç Villatoro en la primera sessió del cicle Converses a La Pedrera, en què personalitats de primer ordre de diferents àmbits del saber, reflexionaran sobre l’actualitat social i política, i ens exposaran la seva visió del futur.

Grossman destaca per la seva obra de ficció i el seu compromís amb la pau al conflicte araboisraelià. Ha rebut diversos premis, entre ells el Bernstein Prize o el de la Fira del Llibre de Frankfurt de 2010. Va estudiar filosofia i ha treballat com a periodista, feina que compagina amb la seva dedicació a l'escriptura.

[Reaccions]

"Reporterisme intrèpid des de La Pedrera". Who's there?, 24 setembre 2011

Shalom Tarragona


Shalom Tarragona ens atansa a una realitat oblidada i amagada durant massa segles: la presència dels jueus a casa nostra. Francesc Valls-Calçada rescata de l’amnèsia col·lectiva aquest fet i ens ofereix, amb la curiositat del periodista, la història d’una tragèdia que va marcar la Catalunya medieval i l’inici de la decadència econòmica i cultural del nostre país. Escrit en un llenguatge planer i directe, Valls-Calçada ens revela un seguit de curiositats del passat jueu català: quan van arribar, on vivien, quin idioma parlaven, en què treballaven i quines relacions tenien amb la resta de ciutadans. La història de Catalunya hauria estat ben diferent sense la influència cultural i econòmica dels jueus.

El text va acompanyat per les esplèndides imatges del fotògraf Pep Escoda, que capta amb tendresa la dimensió humana d’un drama col·lectiu del qual no en podem ser aliens per més temps, la desolació i l’absència d’aquells que es van veure obligats a marxar.

Fins ara totes les aproximacions bibliogràfiques sobre els jueus catalans havien estat aportacions tècniques i erudites, bàsicament d’investigació històrica i documental. Shalom Tarragona, en canvi, és un llibre de divulgació per al gran públic d’aquí, però també d’interès per als mateixos jueus d’arreu del món i persones interessades en el tema. L’autor ha parlat amb historiadors, arqueòlegs, hebraistes i representants de les diverses entitats jueves de Catalunya per extreure’n les pròpies conclusions i oferir-ne una visió actual, un reportatge entenedor d’allò que va passar. En aquest sentit Shalom Tarragona no vol pontificar res, però sí que vol obrir una nova via: la de la recuperació de la memòria col·lectiva d’un llegat que a la ciutat de Tarragona està eclipsat pel món romà i reivindicar la ciutat de Tarragona com una ciutat on el passat jueu és important.

Tant en el text com en les imatges hi transcendeix el reconeixement per aquells tarragonins de fe hebraica que foren expulsats injustament després de segles de vida comuna. El llibre ens explica la història dels principals Calls jueus de Tarragona, Tortosa, Falset, l’Aleixar, Valls, Montblanc i Santa Coloma de Queralt.

dimecres, 21 de setembre de 2011

L'antijudaisme i els estatuts de puresa de sang

El jueu errant, de Gustave Doré

Algú podria pensar que no deixa de ser una paradoxa que a Espanya hagi imperat un antijudaisme (el terme s'ajusta més al sentiment de la gent, més que no pas el d'antisemitisme) popular i tan arrelat fins els nostres dies (molts recordem encara quan a les processons de Setmana Santa es "mataven jueus" fent sonar les matraques) tenint en compte que la presència de jueus a la Península després del decret d'expulsió de 1492 va ser residual i no va ser fins el segle XIX que algunes famílies d'industrials es van instal·lar a ciutats com Barcelona i Madrid al voltant de petites comunitats.

Matraca per "matar jueus" instal·lada
al campanar d'una església

Es pot entendre que la rivalitat, el menyspreu o l'odi cap un grup humà concret provingui de la convivència: l'ésser humà accepta malament la diferència. Però entre nosaltres aquest odi al jueu s'ha mantingut entre una població que durant generacions no va veure mai un jueu.

Els tòpics medievals s'han mantingut vius i tots els tenim en el cap. Des de l'acusació de deïcides fins a la creença de la pràctica de ritus sagnants i sacrílegs ens han arribat a les nostres oïdes, a vegades amb la mateixa intensitat d'un conte infantil que busca dibuixar la frontera entre el bé i el mal: robatoris d'hòsties consagrades, enverinament de pous d'aigua, transmissió de malalties, assassinats de nadons... L'estigma, com si d'una estrella de David cosida al pit es tractés, marca el front d'un fantasma, el jueu errant, que recorre el món rebutjat per tothom.

Si no es té un mínim coneixement de com ha evolucionat la religió, el catolicisme, dels Reis Catòlics ençà; de com l'Església es va fer forta a la Península i va tancar el pas a reformistes, humanistes i erasmistes (nodrits de conversos, com els germans Valdés i Lluís Vives); de com la Inquisició -més enllà d'alimentar fogueres amb bruixes i perseguir heretges, i sense oblidar que no va ser abolida fins 1834- va posar fre a l'entrada de qualsevol idea lliberal política i cultural, sumint el poble en la ignorància... Si no es té en compte com va fracassar la Il·lustració i tot intent revolucionari i modernitzador en benefici de l'obscurantisme i de l'absolutisme, i si oblidem les lluites intestines i fratricides del XIX, que culminen amb la Guerra Civil de 1936, no entendrem la mentalitat d'aquest país. Un país on la meitat dels ciutadans han estat (i estan!) enfrontats a l'altra meitat, com es demostra en els discursos polítics que diàriament ens arriben des de la dreta i des de grups que, sense ser exactament de dretes, s'enroquen en discursos identitaris que menyspreen la diversitat cultural de l'Estat.

Però tot plegat no s'explicaria si no hi hagués alguna idea, algun fet, que donés carta de naturalesa al rebuig sistemàtic del jueu. Ja no un tòpic que alimentés l'error i la mala fe, sinó una llei que ajudés a consolidar la bondat del pensament.

No n'hi va haver prou amb expulsar els jueus de la Península. Ni amb la conversió a la fe catòlica dels qui van decidir quedar-se. Durant segles, els jueus conversos i els seus descendents van ser sistemàticament assenyalats, acusats de pràctiques criptojueves. No queda molt clar quines van ser les causes que van dur a les altes esferes polítiques i religioses a prendre la decisió d'expulsar-los. A l'antijudaisme d'arrel popular (alimentat per l'Església), segurament s'hi van afegir altres raons: una noblesa que es veia amenaçada per una incipient burgesia d'origen jueu (no oblidem que els jueus eren "patrimoni" dels reis, i reialesa i noblesa s'enfrontaven per les cotes de poder); una Església i una Inquisició que lluitaven contra les heretgies que suposadament naixien de les relacions socials entre jueus i cristians; la recerca de la cohesió social a través de la unitat en la fe; els guanys que s'obtenien confiscant les propietats de les famílies jueves expulsades.

La qüestió és que aquesta marcada diferència entre la majoria cristiana i la minoria jueva es va veure ampliada en el moment en què la diferència no es va establir per la religió, sinó per la sang. En una societat ja sense jueus (aparentment), el classisme, la distinció, es va establir entre cristians vells i cristians nous. Els cristians nous, amb ascendència jueva o morisca, eren identificats, assenyalats i menyspreats. Només cal que recordem l'exemple ben conegut dels atacs que Góngora, descendent de conversos, va rebre de Quevedo, cristià vell.

Góngora, per Velázquez

En què se sustentava aquest estat de coses? En els estatuts de puresa de sang, que restringien l'accés a les institucions només a aquelles persones que pugessin demostrar la seva ascendència purament cristiana. El primer estatut (Sentencia-Estatuto, Toledo 1449) és fins i tot anterior a l'expulsió. Si mai ningú va prendre la raó als qui acusaven als jueus d'indesitjable, ara, a sobre, unes lleis els emparaven.

Si el tòpic no era suficient, ara la llei empenyia els cristians vells, o a aquells cristians que tenien la necessitat de demostrar que la seva sang no estava contaminada, a pràctiques per "desemmascarar" els heretges i els traïdors. La delació es convertia en un costum. S'espiava el veí per descobrir si consumia més espelmes de les habituals, si es tancava a casa en dissabte, si no consumia carn porc, si parlava en veu baixa... I quan el rastre del jueu va desaparèixer, sense ningú a qui assenyalar, l'atac es va convertir en insult cap a els cristians comuns a qui calia acusar de blasfem. La sang "pura" s'assimilava a la sang "espanyola".

No podem oblidar, tampoc, que aquest estat de coses s'ha vist agreujat pel conflicte que Israel manté amb els seus veïns des de l'establiment de l'estat d'Israel el 1948. Un conflicte del qual ens arriba una informació molt parcial i perquè la gent identifica Israel amb el fort i els palestins amb el dèbil. I si a això hi afegim que la ignorància converteix el gentilici "israelià" en sinònim de "jueu", la confusió està servida.

Família xueta mallorquina (Felanitx, dècada de 1930)

Una excepció a aquest "jueu desconegut" es manté fins els nostres dies: els xuetes mallorquins, descendents dels jueus conversos del segle XVI. Estigmatitzats, segregats i discriminats fins a mitjans del segle XX, han mantingut una relació endogàmica entre ells i es calcula que al voltant d'uns 20.000 mallorquins conserven els seus cognoms conversos. Precisament, aquest passat juliol un tribunal rabínic els va reconèixer la seva pertinença al poble d'Israel.

No són molts els estudis que ens aproximen a la història i a les causes que han fet que els ciutadans espanyols hagin mantingut aquesta bel·ligerància  i aquest odi cap a la figura del jueu. I si hi són, no tenen els canals divulgatius que permetin acostar la informació als ciutadans. I com que no hi ha cultura del món jueu hispànic, el judaisme tampoc forma part dels estudis escolars, com no sigui la típica menció a la Toledo de les tres cultures i la imatge romàntica d'aquell paradís intel·lectual que permetia la convivència de jueus, musulmans i cristians.

Amb tot, de tant en tant s'editen estudis molt interessants. L'any passat es va publicar Vidas infames. Herejes y criptojudíos ante la Inquisición, de Richard L. Kagan i Abigail Dyer (Donostia: Editorial Nerea, 2010). Una anàlisi de les confessions que de forma forçada van realitzar sis presoners davant del Sant Ofici. Cadascuna il·lustra una particular perspectiva social i planteja qüestions íntimes al voltant de la identitat religiosa, sexual, política o nacional dels reus. Entre ells hi ha un profeta incendiari, un pretès hermafrodita acusat de profanar el sagrament del matrimoni, una catòlica apòstata que actua com rabina al Nou Món i un morisc que denuncia haver estat circumcidat contra la seva voluntat. Unes autobiografies forçades que suposen una mirada fascinant i poc habitual a la societat i la cultura del Siglo de Oro. Unes intimitats que ens permeten dibuixar i posar veu a personatges marginats i intuir quin eren el límits dels comportaments que es consideraven acceptables en aquella societat.



I directament relacionat amb els estatuts de puresa de que hem estat parlant, el febrer passat Juan Hernández Franco, catedràtic d'Història Moderna de la Universitat de Múrcia, publicava Sangre limpia, sangre española: la limpieza de sangre (Madrid: Cátedra, 2011). En paraules de Xavier Casals, en aquest estudi Juan Hernández "exposa l'evolució de la 'neteja de sang' des dels seus orígens en el segle XV fins a la seva eradicació en el segle XIX. Mostra com van sorgir els seus estatuts i l'intens debat que van generar en el segle XVI i la seva llarga continuïtat en l'Espanya contemporània, que ha passat molt desapercebuda malgrat el seu important impacte en l'àmbit de les mentalitats". I precisament és aquest "àmbit de les mentalitats" el que resulta més interessant perquè és el que ha perdurat fins avui. Ha perdurat en les consciències i en els hàbits, en la historiografia, en el cànon i en la interpretació acadèmica de la literatura i, com ja hem dit, en el discurs polític. Sobre aquests temes n'ha parlat extensament al llarg de la seva vida professional Juan Goytisolo. N'és una bona aproximació l'article "La historiografía española y la herencia de Sefarad" (Letras libres [en línia], juliol, 2002).



El fet és especialment dramàtic. D'una banda, pel que fa als jueus, perquè sent ciutadans amb els mateixos drets (o més, si ens acollim a l'antiguitat hispana, entenguem el que entenguem amb aquest adjectiu) que la resta de ciutadans dels regnes peninsulars, van ser expulsats de casa seva, de la Sefarad que no han oblidat mai. De l'altra, pel que fa als ciutadans actuals, perquè continua havent-hi una part de la societat que s'atribueix el concepte de ciutadania basant-se en uns drets adquirits a través de Déu i d'un ranci privilegi biològic ancestral. Xavier Casals, doctor en Història per la Universitat de Barcelona, a qui conec i segueixo des dels nostres temps d'estudiants a la universitat, va entrevistar Juan Hernández en el seu bloc, arran de la publicació del seu llibre. I per acabar d'il·lustrar aquest apunt, publiquem aquesta entrevista, que molt amablement ha cedit a Bereshit (les fotos són les mateixes utilitzades a l'entrevista original).

"¿Qué era la llamada “limpieza de sangre” y cuándo se estableció?
No es fácil responder exactamente qué es la limpieza de sangre, pues el concepto evoluciona a lo largo de su existencia. Comienza siendo un medio para excluir de instituciones políticas, religiosas, universitarias, laborales… a los descendientes de judíos convertidos al cristianismo –los cristianos nuevos o conversos– y de los que se dudaba de su sincera conversión. Pero conforme avanza la edad moderna, especialmente a partir del siglo XVIII, los estatutos lo que hacen es establecer una barrera para diferenciar a los cristianos con más honor y distinción social, de los que no la tienen –es decir, aquellos que desempeñan oficios viles o bajos.

 
El arquebisbe de Toledo, Juan Martínez Siliceo,
defensor dels estatuts

Sí sabemos cuándo se establece por vez primera.  Fue el año 1449 en Toledo. Pedro Sarmiento, alcaide de su alcázar,  y una parte mayoritaria del concejo, asesorados ideológicamente por el bachiller Marcos García de la Mora, promulgan una Sentencia-Estatuto, conforme a la cual “todos los dichos conversos descendientes del perverso linaje de los judíos, en cualquier guisa que sea (…) sean habidos e tenidos como el derecho los ha e tiene por infames, inhábiles, incapaces e indignos para haber todo oficio e beneficio público y privado en la dicha cibdad de Toledo”. Alcanzaron su momento cenital otra vez en la ciudad de Toledo, el año 1547, cuando el arzobispo de Toledo, Juan Martínez Siliceo y una parte de su cabildo catedralicio lo establecieron. Desde estas fechas, se puede decir que ésta es una de las cuestiones claves dentro de la historia de España y uno de los temas más vinculados a su “leyenda negra”.
 
¿Por qué se intentó erradicar en el siglo XVII y no se logró?
Por los reparos y críticas a los excesos que suponía la aplicación de los estatutos, pues un único y lejano pariente manchado impedía a quien se le descubría –sin tener para nada en cuenta su virtud o preparación profesional– acceder a instituciones que habían establecido estatuto, es anterior al siglo XVII.
“Los estatutos de limpieza de sangre alcanzan su momento de apogeo en 1547 y serán uno de los temas más vinculados a la “leyenda negra” de España”. 
Fue desde la segunda mitad del siglo anterior y especialmente en los cuarenta primeros años del seiscientos cuando con mas ahínco y esfuerzo intelectual se intentó minimizar los efectos negativos de los estatutos, reformándolos según una opinión extendida entre la intelectualidad y una parte importante de los gobernantes, especialmente los que servían durante el valimiento del Conde Duque de Olivares, o incluso suprimiéndolos.

 
Bateig de jueus conversos

Las razones para hacerlo de intelectuales y políticos eran que los estatutos, además de ser contrarios al derecho natural y al verdadero espíritu de la religión católica, eran una de las causas que venía agravando la crisis política, económica y de valores que afectaba especialmente a la sociedad castellana. Si fracasó el impulso de religiosos, arbitristas, pensadores y políticos en este propósito  fue porque otra parte importante de  los mismos, como por ejemplo Francisco de Quevedo o el doctor y religioso Juan Espino, estuvieron en contra de la revisión de los estatutos y en su empeño se vieron favorecidos por un grupo social mayoritario, los cristianos viejos. Estos encontraron en el honor de su antigua limpieza, uno de los principales medios para poder situarse socialmente y hacer frente a un etapa de dificultades y crisis.
“Un único y lejano pariente manchado impedía a quien se le descubría –sin tener  en cuenta su virtud o preparación profesional- acceder a instituciones que habían establecido estatuto de limpieza de sangre”.
¿Por qué en las Cortes de Cádiz la “limpieza de sangre” aún tuvo defensores?
El antijudaísmo, o antijudería (como la ha llamado José Jiménez Lozano), convertida tras la expulsión de los judíos que no recibieron las aguas bautismales en fobia y discriminación de una parte mayoritaria de la sociedad hacia el cristiano nuevo o converso, era una ideología tan arraigada que su disolución no era fácil. No obstante escritos tan esclarecedores y divulgativos, como los del Padre Feijoo sobre la condición de auténtico cristiano del converso, o las medidas políticas tomadas por los gobiernos reformistas de Carlos III a favor de los descendientes de judíos, como es el caso de los chuetas mallorquines, fueron insuficientes para dar por concluido la discriminación de aquellos que remotamente procedían de judíos –la semilla u origen de su mala sangre siempre pervivía en opinión de sus detractores–, como para poder afirmar que a finales del siglo XVIII y comienzos del XIX, los estatutos de limpieza de sangre hubieran desaparecido.

 
Francisco de Quevedo es va oposar a la revisió
dels estatuts de puresa de sang

Por el contrario, vemos como su auge crece en territorios en los que no habían tenido tanta influencia, como son los de la Corona de Aragón, aunque aplicados fundamentalmente en la exclusión de quienes ejercen oficios viles –relacionados con los trabajos que podían practicar los judíos o sus descendientes.
“Las Cortes de Cádiz no pudieron acabar con los estatutos por la oposición de un conjunto de diputados que se identificaban con el Antiguo Régimen”.
Por todo ello no es extraño que aunque hubo una corriente “liberal” que en las Cortes de Cádiz intentó suprimir una de las “taras” del pasado, otros diputados participantes en ellas, integrados dentro del sector más tradicional y rigorista (como es el caso del padre Hermida, Iguanzo, Ostaloza, Terrero…) se mostraran contrarios a la “destrucción de los estatutos de limpieza de sangre”. Ello se debía a que aún en el seno de la sociedad  había quienes eran cristianos viejos, seguros y fieles a un programa próximo a valores de las elites del antiguo régimen, y en cambio, otros eran poco fiables –relacionados con la axiología burguesa–, como los “manchados con la sospecha de raza judaica”.

¿Cuándo se acabó jurídicamente con estos estatutos?
Los estatutos nunca fueron una norma en vigor para toda una Monarquía primero y el Estado después. Fueron adoptados por instituciones y en cada caso, dependiendo de su jurisdicción, pidieron y obtuvieron su aprobación definitiva por parte de la Monarquía o el Papado. En consecuencia, desde el Estado, ya en el siglo XIX, no se pudo dictar una ley que los suprimiera totalmente. Ello no fue un impedimento para que  en las instituciones que dependían del mismo, fuera imponiendo su supresión. Por poner algunos ejemplos significativos, el año 1835 la reina gobernadora Maria Cristina  decretó la supresión de las pruebas de limpieza para acceder a seminarios de nobles, o bien -a propuesta de la Sociedad Económica Matritense– también los suprimió en diversas carreras y profesiones. Podríamos seguir citando otros ejemplos que afectan al propio Estado, que toma sus últimas medidas el año 1865, cuando los declara nulos para poder acceder a algunas carreras en las que aún se seguían exigiendo probar que se tenía sangre limpia.
  
Portada de Sangre limpia, sangre española, 
de Juan Hernández Franco

Pero lo importante es la nueva ideología que comenzó a reinar a partir de 1840 aproximadamente, pues frente a la antijudería, ahora primó y venció que el origen, el pasado, la sangre y los ancestros no pueden ser un “castigo” para las generaciones presentes y que los estatutos eran un inútil obstáculo, que lo único que hacía era privar a la sociedad de hombres capacitados, relevantes, bien formados y necesarios para el desarrollo de la misma y que no se atrevían a acceder a una institución de estatuto por si en el proceso de averiguación de su limpieza apareciera un remoto antepasado que arruinase su honor, su prestigio y el de toda su familia.
“En 1865 el Estado toma sus últimas medidas sobre los estatutos, cuando los declara nulos para poder acceder a algunas carreras en las que aún seguían exigiendo probar que se tenía sangre limpia”.
Al final, tras cuatro siglos de ideología antijudía, se desvaneció el principio tan largamente arraigado de que la sangre manchada no se borraba y que bastaba una partícula o átomo para conducir a la anomia social –en una sociedad organizada y dirigida por quienes tenían su máximo honor en considerarse cristianos viejos–  a quien la portase.  

¿Dejaron un legado que tuviera continuidad?
Venimos relacionando la antijudería con los estatutos de limpieza de sangre, aunque hay que decir que esa antijudería en Europa y en los Reinos Hispánicos es anterior al establecimiento de los estatutos. Pero la ideología antijudía y en concreto los estatutos lo que hicieron, indudablemente mal y negativo, fue la exclusión social del que fuera tenido o fuese por descendencia judío dentro de una sociedad regulada por valores hidalgo-cristianos viejos. Hasta ahí la repercusión, volvemos a decir negativa, de los estatutos. Hechos posteriores, como el antisemitismo de naturaleza estrictamente racial y sus fatales consecuencias en el siglo XX, pueden tener algún lejano origen o influjo en las actitudes contrarias al judío, según algunos historiadores.

 
Ángel Pulido, que va afavorir una campanya 
d'aproximació als sefardites

Sin embargo y paradójicamente, en esos momentos que la persecución contra el judío en su forma más cruel tomó cuerpo en Europa, en España, una parte de su sociedad, movilizada por personas como Ángel Pulido (anteriormente lo habían hecho Adolfo de Castro, Amador de los Ríos, Pedro José Pidal, Juan de la Puerta…) desde comienzos del siglo XX y con respaldo de destacados intelectuales (como Cajal y Galdós), se mostró a favor del estrechamiento de relaciones entre España y los sefardíes dispersos por el mundo. Las consecuencias más inminentes de esta campaña fueron, en 1924, la concesión de pasaportes a sefarditas que lo solicitaron –fundamentalmente por motivos culturales y económicos-; y en el momento más álgido del holocausto judío, la eficaz acción de la diplomacia española salvando la vida de bastantes sefardíes –se calcula que sobre unos 15.000– en los Balcanes, Italia y Francia.

Vicens Villatoro, els jueus i Catalunya


Com tots els països d'Europa, Catalunya ha tingut al llarg de la seva història, i té també en el present, una relació destacada amb el món jueu. El llegat del poble jueu forma part de les nostres arrels culturals, tant per la via religiosa com per altres vies rellevants que inclouen ciència, literatura, els costums i la visió del món.

Paradoxalment, aquesta relació és molt sovint ignorada. Figures com Nahmànides, Selomó ben Adret, Cresques Abraham i molts altres savis, filòsofs, metges, cartògrafs i poetes que tenen un paper important en la història judaica, parlaven català, van néixer a Catalunya i hi van viure bona part de la seva vida.


Els jueus i Catalunya, de Vicenç Villatoro (Barcelona: Barcanova, 2005), tracta de les relacions entre el món jueu i el món català, en el passat llunyà i en el passat recent, que es confon ja amb el present. En el decurs de la història, el món jueu i el món català no tan sols han estat en contacte, sinó que han generat espais comuns, zones compartides. La història de la relació entre Catalunya i els jueus és, d'una banda, com s'ha dit, una història brillant, amb valuoses aportacions en l'àmbit intel·lectual, però és també una història de tensions. És, en definitiva, una història amb episodis de tots colors, que inclou uns anys esplendorosos i fecunds, però també persecucions, exterminis i conversions forçoses. Després, a partir de l'expulsió, al segle XV, hi ha un llarg període de silenci, fins arribar a una nova presència, especialment a partir dels primers anys del segle XX.

Durant molts anys, gairebé vuit-cents,van viure jueus a Catalunya. Jueus catalans o catalans jueus, se'n podria dir. La minoria jueva, potser no gaire nombrosa, però força activa, va tenir en algunes fases de la seva història un paper cultural, polític i econòmic molt important i va participar des de la seva religió i la seva tradició en la vida catalana medieval.


Del call a la sinagoga, de Vicenç Villatoro (Barcelona: Barcanova, 1992), és una aproximació a la vida d'aquests jueus catalans de l'Edat Mitjana i a la seva relació amb la resta de la població del país. Una relació que en alguns moments va ser de convivència i en altres de persecució, gairebé sempre de discriminació, com passava en altres societats medievals. La història dels jueus a Catalunya es va tancar el 1492, amb la seva expulsió, i només s'ha tornat a obrir molt recentment, amb l'existència de noves comunitats jueves a Catalunya.

Novel·les de Vicenç Villatoro de temàtica jueva:

La derrota de l'àngel. Barcelona: Columna, 2004
Memòria del traïdor. Barcelona: Edicions 62, 1996
Evangeli gris. Barcelona: Proa, 1981

diumenge, 18 de setembre de 2011

Col·lecció "Girona Judaica"


El Patronat Call de Girona edita una obra anualment, des de l'any 2004. Aquesta està relacionada amb qualsevol àmbit de la cultura jueva. Aquestes obres conformen la Col·lecció "Girona Judaica" que de moment compta amb quatre volums. Els volums es poden adquirir a la botiga del Museu, que també disposa de venda en línia, a través de Red de Juderías.

 

Temps i espais de la Girona jueva

L'estructura espaial i temporal del call de la Girona medieval.

 

Poemes de Meixul·lam de Piera. Girona s. XIII

Recull de poemes del deixeble de Mossé ben Nahman, conegut col·loquialment com en Vides de Girona, que al mateix temps fou un dels principals dirigents de la comunitat jueva de la ciutat. Versos traduïts i editats pel desaparegut doctor Josep Ribera Florit, que ens brinden un dels més alts exponents pel que fa a la poesia hebrea de la Catalunya medieval. Meixul·lam de Piera ofereix en aquest compendi la seva poesia críptica, d'alt nivell intel·lectual, que el va fer mereixedor en el seu temps d'un important reconeixement.

Informació de l'edició Ribera Florit, Josep; Jiménez, Esther. Poemes de Meixul·lam de Piera. Girona s. XIII. Col·lecció Girona Judaica 4. Ed. Patronat Call de Girona. Girona, 2008.

 

Els poders públics i les sinagogues segles XIII-XV

Extens estudi de documentació relativa a les desaparegudes sinagogues medievals de la Corona d'Aragó. En primer lloc hom troba un estudi sobre les relacions que els poders públics mantingueren amb les sinagogues. En segon lloc, trobem la col·lecció documental, és a dir; una sèrie de textos d'arreu dels territoris de la Corona d'Aragó, transcrits en ordre cronològic.

Informació de l'edició Riera i Sans, Jaume. Els poders públics i les sinagogues segles XIII-XV. Col·lecció Girona Judaica 3. Ed. Patronat Call de Girona. Girona, 2006.

Ressenya bibliogràfica: Javier Castaño, "Una ventana a las sinagogas de una sociedad mediterránea: concepciones y prácticas de un micro-espacio" [en línia], Sefarad (Sef ), vol. 70:1, enero-junio 2010, p. 241-250 <http://sefarad.revistas.csic.es/index.php/sefarad/article/view/615/715> [ISSN: 0037-0894, DOI: 10.3989/sefarad.010.008] [Consulta: 18/09/2011]

 

Les Nits Jueves. Llegendes de la tradició d'Israel

Recull de tradicions i llegendes que tenen origen en la literatura hebraica i que mostren quina era la visió jueva del món i de l'home. Obra que conté una bona mostra d'alguns dels textos que conformaven la cultura jueva medieval.

Informació de l'edició Ferrer, Joan; Martínez, Assumpta; Boix, Marc (il·lustracions). Les Nits Jueves. Llegendes de la tradició d'Israel. Col·lecció Girona Judaica 2. Ed. Patronat Call de Girona. Girona, 2005.

 

Documents hebraics de la Catalunya medieval 1117-1316

Treball guanyador de la II Beca Mossé ben Nahman (1999) que comprèn un extensiu anàlisi de documents escrits en hebreu per jueus catalans de Girona i Barcelona, entre els segles XII i XIV.

Informació de l'edició Klein, Elka. Documents hebraics de la Catalunya medieval. Hebrew Deeds of Catalan Jews 1117-1316. Col·lecció Girona Judaica 1. Ed. Patronat Call de Girona i Societat Catalana d'Estudis Hebraics. Barcelona, 2004.

divendres, 16 de setembre de 2011

Anne Frank, il·lustrada



Sid Jacobson i Ernie Colón donen en aquesta història gràfica un altre punt de vista sobre una de les històries més commovedores de la Segona Guerra Mundial. Treballant amb cartes, fotos i altres documents cedits pel museu d'Anne Frank a Amsterdam, ens ofereixen una versió que va més enllà de la que surt del diari d'aquesta noia que va viure en primera persona el terrible drama de l'Holocaust nazi. Ana Frank: la biografia gràfica desenvolupa i explica tota la vida de la família Frank, des del naixement del seu pare Otto el 1889, fins a la tràgica mort de la protagonista el 1945 en el camp de concentració de Bergen-Belsen, a l'edat de 15 anys.


Parramón Ediciones, dins la col·lecció "Em dic...", té una altra versió il·lustrada del diari d'Anne Frank dirigida a nens i nenes a partir de 9 anys: "A la casa del darrere vaig escriure un diari que s'ha fet famós al món sencer... i que s'ha convertit en el símbol de l'Holocaust. La meva veu parla ara en nom dels sis milions d'innocents assassinats en la Segona Guerra Mundial. Espero que les meves paraules serveixin, sobretot, per fer reflexionar sobre la bogeria i la barbàrie de la guerra". El text i l'adaptació d'Em dic... Anna Frank és de Carmen Gil i les il·lustracions, de Mercè Galí.

dijous, 15 de setembre de 2011

Els jueus catalans


Els jueus constituïen una minoria ètnica que va estar al centre del desenvolupament de la política, l’economia, la societat, la ciència i les lletres catalanes durant tota l’edat mitjana. Aquest llibre és el primer que posa nom i cognoms a aquestes persones concretes que van ser la mà dreta de comtes i reis. Els jueus habitaven aquests territoris ja des de l’època romana i van esdevenir una part molt significativa en la formació del país durant l’alta edat mitjana, aportació que en opinió de la professora Estanyol ha estat força menystinguda fins avui.

La professora Estanyol, amb Els jueus catalans (Barcelona: PPU, 2009), trenca alguns tòpics historiogràfics, com ara la que fa referència al mite de Sepharad. "Sepharad era el nom amb què els jueus que vivien sota dominació musulmana designaven Al-Andalus, explica Estanyol. Més tard, quan Castella conquereix Al-Andalus, aquesta denominació s’aplica a tots els territoris de la corona castellana. Els jueus catalans mai no van anomenar Sepharad els seus territoris d’origen. Ells eren súbdits de Catalunya, o dels regnes d’Aragó, València o Mallorca". En aquest sentit, la professora Estanyol precisa que la denominació Corona d’Aragó també és incorrecta històricament: "És una invenció de la historiografia espanyola del segle XVIII. Existia el Regne d’Aragó i els regnes catalans, res més", afirma categòricament. "De la mateixa manera, la denominació Arxiu de la Corona d’Aragó és incorrecta; el seu nom original és Arxiu Reial de Barcelona".

"Després de l’expulsió", continua la professora Estanyol, "els jueus provinents de la Península van fundar comunitats separades per llengua i cultura. Els que parlaven català van crear comunitats pròpies, sense barrejar-se amb les comunitats que parlaven castellà". Hi va haver comunitats de jueus catalans a Salònica, Constantinoble, Roma, etc.

Sobre les supervivències, Estanyol opina que hi ha restes de català en el sefardita, i en l’aspecte arqueològic posa com a exemple la Piazza delle Cinque Scole (no scuole, com seria correcte en italià), al call de Roma. Escola era el mot amb què els jueus catalans anomenaven la sinagoga. Precisament els banquers jueus catalans de Roma van donar suport financer als papes durant el segle XVI i van poder gaudir de la protecció davant els sovintejats pogroms.

Judaisme a Catalunya, avui


Després de l'expulsió dels jueus dels regnes de Castella i Aragó (1492), els primers que van tornar a establir-se a Catalunya -sobretot famílies dedicades al comerç- ho van fer a finals del segle XIX. Actualment la comunitat jueva a Catalunya té uns 8.000 membres. En les seves festes i celebracions reprenen la tradició mil·lenària que expressa el judaisme en tots els seus vessants, des del més ortodox al més reformista. Judaisme a Catalunya, avui, de M. Josep Estanyol i Fuentes, descriu aquestes festes i celebracions, analitza costums i tradicions, inclou una sintètica visió de la història de la comunitat jueva i ofereix un recull de significatives biografies de famílies i persones que la integren.

L'aigua en les cultures cananea i hebrea

Suposats bans jueus de Barcelona

CaixaForum organitza entre el 20 de setembre i el 29 de novembre el cicle L'aigua i les cultures, un  cicle que mostrarà les diferents percepcions culturals de l'aigua corresponents a èpoques i civilitzacions diverses. La de la nostra societat n'és només una, així que repassar-les ens ha de sensibilitzar sobre la nostra valoració d'aquest recurs natural i tots els elements que s'hi relacionen.

Miqvé de Besalú

El dia 11 d'octubre està prevista la conferència L'aigua en les cultures cananea i hebrea, una aproximació conjunta a les dues cultures degut al fet que ambdues estan íntimament lligades per raons geogràfiques i temporals. Si bé la primera prové d'un poble urbà i la segona d'un poble nòmada, ambdues comparteixen una relació amb l'aigua que va més enllà de l'enginyeria hidràulica desenvolupada per a l'aprofitament dels aqüífers i les aigües subterrànies.

La conferència és a càrrec de Maria Josep Estanyol i Fuentes, llicenciada en Arqueologia del Pròxim Orient i doctora en Filologia Semítica i especialista en cultura hebrea, autora dels llibres Els jueus catalans (Barcelona: PPU, 2009) i Judaisme a Catalunya, avui (Barcelona: Pòrtic, 2002).

dissabte, 10 de setembre de 2011

Els catalans jueus


A Catalunya i arreu les majories se solen confondre amb el tot, però la no presència de les minories de qualsevol mena falseja la realitat i dificulta la comprensió d’allò que s’esdevingué. Aquest llibre, Els catalans jueus, de Maria Teresa Massons, s’ha escrit per tal d’esmenar una absència i combatre una visió estereotipada de la història jueva a Catalunya, tot afirmant que no existeixen ni han existit catalans i jueus com dues entitats diferents; hi ha, hi ha hagut i hi haurà catalans jueus i catalans no jueus. Existeixen al nostre país diverses obres que tracten dels jueus i el judaisme, però no hi ha un llibre breu que posi a l’abast d’una manera senzilla una història continuada des de fa prop de 2.000 anys fins a l’actualitat, un llibre que ajudi a entendre el perquè i el com dels catalans jueus. Aquesta obra s’ha concebut, doncs, com a eina per ajudar a desenvolupar arrels i identitat a catalans jueus i no jueus i trencar estereotips. El llibre té una primera part dedicada a la narració històrica i una segona dedicada a certs documents i esdeveniments. L’exposició és senzilla i àgil i la seva lectura pot ser útil tant per a professors d’ensenyament secundari, com per al públic en general.

dimarts, 6 de setembre de 2011

A fil d'espasa. Les croades vistes pels jueus


Un dels punts culminants de les tribulacions i torts que ha viscut el poble jueu al llarg del temps es troba entre els segles XI i XIII, quan les croades que es dirigien vers Terra Santa s'acarnissaren amb les comunitats jueves dels països europeus abans d'embarcar-se a Orient. Manuel Forcano reprèn al llibre que teniu a les mans el camí obert per Amin Maalouf a la gran obra Les croades vistes pels àrabs i ens n'ofereix ara la versió jueva a partir de les cròniques d'autors contemporanis als fets, com Salomó bar Simson, Eliezer bar Natan, l'Anònim de Mainz i Efraïm de Bonn, i de posteriors com Josep ha-Cohen i Salomó ben Verga. Potser el discurs plorallós dels cronistes s'allunya de la desitjable objectivitat històrica, però el que recull l'autor és el to en què ells mateixos es van explicar els esdeveniments i els van voler recordar. Aquest relat, però, no és l'única troballa d'A fil d'espasa. Obligats a defensar-se de la violència amb les úniques armes que tenien a l'abast, les paraules, els jueus produïren i distribuïren també els anomenats Antievangelis, uns textos en què ridiculitzaven els fonaments del cristianisme tot escarnint sense pietat els personatges dels Evangelis. Forcano ens brinda la traducció d'alguns d'aquests escrits de contraatac que han romàs desconeguts del gran públic fins ara.

[Més informació a Ucronies]

diumenge, 4 de setembre de 2011

BANDUE Revista de la Sociedad Española de Ciencias de las Religiones

BANDUE
Revista de la Sociedad Española de Ciencias de las Religiones

La revista Bandue, editada per Trotta Editorial, és, a partir de l'any 2007, la publicació periòdica de la Sociedad Española de Ciencias de las Religiones, associació que uneix un col.lectiu especialitzat i de caràcter multidisciplinari format per professors i investigadors que busquen, a l'Estat espanyol, "promoure l'estudi de la història de les religions i del fenomen religiós en els centres universitaris i de recerca".

La Sociedad Española de Ciencias de las Religiones forma part, des de 1995, de la International Association for the History of Religions, el col.lectiu que, a escala mundial, defensa els interessos de promoció i desenvolupament de l'estudi de la religió i les religions des d'una òptica interdisciplinar, acadèmica i no confessional.

  • BANDUE  Nº 1 (2007)
  • BANDUE  Nº 2 (2008) Tolerancia e intolerancia religiosa en el Mediterráneo antiguo: temas y problemas 
  • BANDUE  Nº 3 (2009)
  • BANDUE  Nº 4 (2010) Lex Sacra. Religión y derecho a lo largo de la historia
  • BANDUE  Nº 5 (2011) 

Els jueus a Catalunya


Els jueus a Catalunya, de Carles Rahola (Cadaqués, 1881-Girona, 1939), va ser editat el 1929. L'any 2009, 70 anys després del l'afusellament a mans de les tropes franquistes del periodista, historiador i ministre republicà, Riopiedras Ediciones va publicar una edició facsímil d'aquesta obra. El pròleg va ser escrit per Joaquim Nadal, catedràtic d'història contemporània de la Universitat de Girona, alcalde de Girona (1979-2002) i conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat (2003-2010). El reproduïm.


En l’escaiença dels setanta anys de l’afusellament de Carles Rahola he escrit, en diverses ocasions, que la ciutat de Girona i el conjunt de la societat catalana havien tractat d’expiar l’oprobi d’una mort injusta. Avui més que mai, Carles Rahola és un exemple i un referent reivindicat des de diversos camps de les ciències humanes i des de l’activisme cívic.

La vigència dels seu testimoni de vida es completa amb la vigència de la seva obra permanentment citada i reiteradament reeditada.

A aquestes edicions caldria encara afegir-hi els nous testimonis de caire documental que la generositat de la família ha permès aflorar de nou recentment com és el cas dels seus epistolaris o també el cas dels seus papers de presó.

Els anys més recents han permès l’aparició de treballs biogràfics molt complets, com en els llibres de Lluís M. de Puig o Xavier Carmaniu, i aportacions de caire més monogràfic entorn de les circumstàncies de la mort de Rahola, com és el cas del llibre de Josep Benet.

Però el gruix més important com ja he assenyalat i explicat [1] consisteix, sobretot, en les diverses reedicions dels seus treballs més notables que han vist la llum en noves edicions molt acurades i sovint acompanyades de treballs i estudis introductoris que completen el sentit de la reedició.

He escrit també que del conjunt de les aportacions de Rahola, ja pràcticament no quedava res per reeditar, tret dels seus treballs més miscel·lanis o sobretot les seves Vides heroiques, i gosava dir que era fins i tot imminent la reedició del llibre Els jueus a Catalunya, publicat en la col·lecció “La sageta”, dins de les publicacions “Arnau de Vilanova”.

Ara confirmo i prologo aquesta reedició, que ens arriba de la mà dels bons amics de Certeza de Saragossa,  a través de Riopiedras, que és un nou segell que han adquirit en una tasca constant de recuperació de la memòria i del testimoniatge de les aportacions de tots els temps.

Em sembla un encert aquesta reedició. Ho és fins i tot si és molt evident que els estudis de judaica han experimentat a Catalunya en els darrers decennis una evolució i transformació radical. L’univers de coneixements que manejava Rahola ens ha estat ara ampliat i multiplicat, amb aportacions molt valuoses generalment sempre en el terreny de la recerca local i concreta. No només això, sinó que els treballs de David Romano, d’Eduard Feliu, de Jaume Riera, de Josep Ramon Magdalena, de Manel Forcano, de Sílvia Planas, de Jordi Casanovas han obert uns horitzons i unes pautes d’interpretació totalment noves. És el que posen de manifest els treballs que conformen el llibre sobre La Catalunya jueva (2002), de caràcter generalista però amb capacitat d’actualització i de fer la posada al dia i l’estat de la qüestió, o les aportacions més recents de Jaume Riera i Sans al llibre Els poders públics i les sinagogues,segles xiii-xv (2006), la bibliografia d’Eduard Feliu recollida en el volum publicat per la Universitat de Barcelona en ocasió de la seva investidura com a doctor honoris causa (2007)  o les recentíssimes aportacions dels equips d’arqueologia urbana de la Universitat de Girona, per exemple, al llibret sobre La forma urbana del call de Girona (2006), d’Eduard Canal, Josep Canal, Josep M. Nolla i Jordi Sagrera que dóna llum nova sobre l’estructura del Call de Girona, les tres sinagogues i la peripècia urbana i demogràfica de la nostra comunitat jueva local.

Rahola, evidentment, va escriure el seu Els jueus a Catalunya molt abans d’aquesta florida d’estudis. Ara, segurament, podria fer una altra síntesi. Però la seva té tot el valor d’una síntesis, com no n’hi ha cap altra després, mostra la saviesa i la capacitat de sintetitzar l’estat dels coneixements en aquell moment i té una força d’evocació i de transmissió d’emocions singulars que no hem sabut trobar en la literatura posterior.

Aquest és, segurament, el mèrit principal de Rahola. Saber transmetre coneixement i emocions, destil·lar sentiments, generar veneració i respecte, transmetre valors, comunicar la vibració especial d’una literatura escrita amb el cor i amb el cap.

Per això, aquest nou testimoni de respecte i homenatge. Reconeixement intel·lectual i cívic, i repte per a futures generacions cridades a intentar reprendre l’esforç de les síntesis on Rahola les va deixar ara que tenim ja una literatura especialitzada que ens permetria de superar-lo. La superació, però, requereix el coratge necessari per abordar la necessària síntesi que encara no tenim.

El repte és gran i la interpel·lació als més crítics, als hipercrítics o als que voldrien filar massa prim és de primer nivell: sortir dels cercles tancats de l’alta recerca i saber comunicar i transmetre els nous nivells de coneixement en noves síntesis que signifiquen l’actualització de les que han perdut actualitat sense haver perdut ni un gram del seu valor.

Rahola, Carles. Els jueus a Catalunya. Zaragoza: Riopiedras Ediciones, 2009 [edició facsímil d'Els jueus a Catalunya. Barcelona: Publicacions Arnau de Vilanova, 1929]


dissabte, 3 de setembre de 2011

Història i tragèdia. A propòsit dels jueus catalans


Història i tragèdia. A propòsit dels catalans jueus no conté noves aportacions a la història d'aquest col·lectiu del nostre passat. De la macrohistòria a la microhistòria, en una mena de zoom vertiginós, aquest llibre és una reflexió sobre els conceptes que manegen els historiadors quan escriuen història. I quan aquests conceptes s'examinen amb detall les certeses es dissolen. Avui tendim a considerar la història com una narrativa que estructura els indicis del passat per explicar el present, però també pot conjuminar-se a partir dels elements d'una tragèdia, com en aquest cas, i llavors això traeix encara més la retrospectivitat de la realitat històrica. Perquè l'única certesa són les persones reals que van viure aquests fets i la potència tossuda de la seva configuració mental i cultural, en forma d'idees religioses, morals i consuetudinàries, que les van abocar als seus diferents destins individuals i col·lectius.

Mestres, Albert. Història i tragèdia. A propòsit dels catalans jueus. Catarroja: Editorial Afers, 2007.