diumenge, 31 de juliol de 2011

Història dels jueus manresans

L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294-1392)

Capítol 1. Introducció historiogràfica

Ruben Salomó, jueu manresà del segle XV, tret d'un llibre de l'Arxiu de la Ciutat (Gasol, J.M. "La història de Manresa explicada als infants")

Manresa, com moltes ciutats i viles medievals, tingué dintre els murs de la seva ciutat una comunitat jueva, centrada en el carreró anomenat encara avui Baixada dels Jueus, que del costat dret de la Casa de la Vila arriba fins al carrer Na Bastardes, on residiren, almenys, des de 1294 fins a 1392, encara no un segle, si ens atenim als protocols notarials dedicats exclusivament a extractar les actes notarials que protagonitzaven, i que avui es guarden a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Manresa, a través dels quals es poden refer moltes de les vicissituds del call manresà.

Els jueus manresans han estat negligits pels historiadors forans. Només s'han publicat dins dels estudis manresans dos treballs referents a l'existència de la comunitat jueva de Manresa. El més antic és un opuscle de vuit pàgines titulat: Memoria-Histórica de los judíos de Manresa, sense data, ni autor; però sabem que fou redactat per Josep Maria Mas, que fa unes disquisicions sobre els jueus manresans sense aprofundir-hi gaire, essent la part més interessant la relació dels jueus manresans i d'altres poblacions detectats a les actes notarials esmentades, i menys interès tenen les quatre pàgines dedicades a copiar o extractar algun dels documents que considera més interessants. No diu res, o molt poc, sobre la vida i vicissituds de la comunitat jueva. Una publicació molt més completa sobre aquest tema fou elaborada per l'historiador manresà Joaquim Sarret i Arbós, que el 1917 publicà un treball de 67 pàgines titulat: Jueus a Manresa. Aquí ja ens trobem davant d'un estudi ampli i seriós i, com tot el que generalment publicà, ben documentat. Pocs aspectes deixen de ser analitzats: el call, el cementiri, l'escola, els banys, les activitats econòmiques, els oficis, la vida privada, la sinagoga, les relacions amb la monarquia, les conversions i altres aspectes més o menys interessants. Tot complementant amb la publicació d'un apèndix de cinc documents sobre el tema de les relacions entre l'aljama manresana i la monarquia catalana. És, en resum, un bon treball per conèixer els diversos aspectes d'aquesta comunitat jueva.

Però després de consultar totes aquestes publicacions, ens restaren dos dubtes, que encara no els hem resolt del tot, són com en el títol, l'origen i la desesperació, car una comunitat jueva no apareix el 16 de setembre de 1294 i desapareix l'1 de febrer de 1392, sense saber d'on ve i on va. Aquests dos aspectes no semblen haver preocupat massa els historiadors.

Capítol 2. Els orígens de l'aljama de Manresa

Sobre els orígens dels jueus manresans, Joaquim Sarret fa una explicació de la vinguda dels jueus a Espanya. I sobre l'existència de jueus a Manresa abans d'aparèixer en la documentació diu textualment: "En que el primer llibre comènsi en 1294, no vol dir que aquest any fos el de la vinguda dels jueus a Manresa, dòncs tením datos de fetxa anterior que revèlen havèrni molt avans, prò còm eren pòcs en número y no havíen obtingut gran importáncia, el seu periodo de propsperitat y relatiu benestar no fou fins a primers del sigle XIV, en que es pogueren dedicar tranquilament a la reglametnació de servèys y actes públics de la seva comunitat o Aljama". Però tot i coneixent perfectament l'arxiu manresà del qual era director, no aporta cap prova de l'existència de jueus a Manresa d'època anterior a la segona meitat del segle XIII. Nomes cita un guiatge de 1247, però no cita que es tracti d'un jueu, com ho és el del 1260, si bé no es veu clar que estigui establert a Manresa; en canvi el que apareix el 20 de febrer del 1292 ja correspon a un jueu manresà.

Així, doncs, quan vingueren els jueus a Manresa? Ja hi eren? Vingueren amb els repobladors? Més tard? Quan? L'existència de jueus en època visigoda està ben documentada per les disposicions que es prengueren contra ells en els Concilis de Toledo. Amb l'arribada dels musulmans, els jueus milloraven la seva situació, fins i tot, posteriorment, se'ls titllà de col·laboracionistes amb els invasors. A Catalunya, en la primera etapa de la repoblació, només es coneixien les comunitats jueves, en els segles X-XI a la ciutat de Girona i Barcelona, que són les dues úniques ciutats romano-visigodes que no havien sofert una despoblació total. Tarragona romandrà desperta durant molt temps, mentre que Tortosa i Lleida van romandre en poder dels sarraïns fins al 1148 i 1149 respectivament, quan passaren a formar part del patrimoni del comte barceloní Ramon Berenguer III. Ambdues ciutats conservaren la seva aljama jueva que s'havia mantingut durant el domini sarraí.

Les possibles dates per la vinguda de jueus a Manresa, ja que ni en el segle X, ni el segle XI, ni el XII els trobem documentats, podrien ser, en primer lloc en el moment en què els almoràvits fan la seva aparició a al-Andalús el 1086, i arriben a les fronteres catalanes l'any 1098. Aquests musulmans feien ostentació d'un fanatisme religiós que no admetia la tolerància que els musulmans de l'al-Andalus tenien amb els mossàrabs i els jueus, fet que pogué produir l'emigració de comunitats jueves cap a Catalunya a establir-se en ciutats que començaven a expansionar-se econòmicament. Però ens trobem amb el cas de la persistència de les aljames de Tortosa i Lleida malgrat sofrir el domini almoràvit durant mig segle. No sabem exactament com actuaren els almohades que vingueren a substituir els almoràvits en el domini de l'al-Andalus, penetrant pel sud de la Península el 1145 i el 1186 arribaren a les fronteres catalanes, respecte dels jueus. Finalment queda la possibilitat que l'expansió per la costa valenciana en temps de Jaume I, que durà del 1229 fins al 1245, fes que els jueus valencians poguessin traslladar-se a ciutats catalanes.

L'entrellat del nostre problema l'hem d'anar a buscar a fora de Manresa, en altres poblacions on l'aljama jueva tingui la seva activitat documentada d'anys abans que la de Manresa. Així en els protocols notarials dels jueus de Vic que comencen el 4 de gener de 1266 ha sortit la solució a la llum que ens ha permès veure l'origen de l'aljama manresana.

Es tracta de l'activitat que desenvolupà una família jueva manresana a Vic, car els jueus, encara que residents a una població determinada, practicaven una activitat itinerant, acudint a poblacions veïnes, i fins i tot llunyanes. Així com a Manresa s'hi troben jueus procedents de Barcelona, Berga, Cardona, Granollers, Vic, Ripoll, Vilafranca, Camprodon, Besalú o Montpeller, a Vic hi actua una família anomenada Issac de Manresa, que tingué una intensa activitat econòmica a la capital de l'Osona des del 1266. Encara que actuï a Vic, Isaac havia de residir a Manresa, ja que se l'anomena així, també un fill seu se'l coneixerà com a Astruc de Manresa. La família, segons les dades, era així:

Aquesta família estava composta per l'avi, Maimó d'Yspania, que no realitza cap activitat, i no sabem si se'l cita com a difunt, el pare Isaac de Manresa, a principis de 1266 ja se'l cita com a difunt, la mare Astruga que apareix com a vivent el 1266, i dos fills: Astruc de Manresa, que actua com a cap de la família des de la mort del pare, i Maimó que morí vers el 1278 i estava casat amb una tal Regina que apareix el 1278. No estem en condicions per assegurar-ho, però és possible que el continuador d'aquesta família fos un fill d'Astruc de Manresa anomenat Vidal Astruc que tingué una intensa activitat econòmica a Manresa a partir del 1294, juntament amb un possible germà anomenat Maimó Astruc.

Per tant tenim una família jueva que abans de 1266 ja habitava a Manresa però que el seu origen no era manresà ni de cap altra població catalana, ja que l'avi havia vingut d'Espanya. No sabem si en aquest cas es pot incloure el regne de València dintre del territori que hom generalment anomenava Espanya (Yspania), referint-se a les terres dominades pels musulmans. Sigui d'on sigui la seva procedència és forana, i l'arribada a Catalunya es pot circumscriure abans del 1250, que concorda amb l'expansió valenciana del rei Jaume I (1229-1245). Per tant creiem que l'aljama manresana es formà arran d'una immigració de jueus procedents de València i es distribuïen per les poblacions més importants de Catalunya.

Capítol 3. La desaparició de l'aljama de Manresa

L'activitat creditícia a què es dedicaven els jueus, els feia ser malvistos pels cristians que, o estaven endeutats amb ells, o tenien l'angoixa de veure's obligats a acudir-hi un dia o un altre. Tot això cobert amb la qüestió religiosa, d'ésser "enemics de Déu" com consta en un dels protocols notarials de Manresa (Tertius Liber Iudeorum Dei inimicorum). Aquest odi podia produir accions individuals que culminaven amb l'assassinat d'uns jueus determinats. Així el 1334 dos jueus foren assassinats en el camí de Barcelona, al lloc anomenat na Molela. El 1337 els germans Francesc, Jaume i Bernat Desplà de Castellnou de Bages foren inculpats d'haver donat mort a Vidal Maimó, jueu. O bé les condicions socials sofrien una crisi important que desembocava en una persecució i matança de jueus de forma generalitzada i de forma tumultuària, són els anomenats pogroms, que podien en alguns casos produir la desaparició d'aljames (calls) senceres tant per la mort dels seus components com per la conversió forçosa al cristianisme. ¿Fou aquesta la causa de la desaparició dels jueus a Manresa?

Analitzarem els dos grans pogroms que es donaren a Catalunya. El de 1348 motivat per l'aparició de la Pesta Negra i el de 1391, sense una causa concreta, sinó que sembla que fou una exaltació religiosa amb el seu origen a Sevilla, mentre que a Barcelona tingué cert caire de lluita social.


Mostra un mapa més gran

Baixada dels Jueus, de la Plaça Major fins al carrer Na Bastardas

Del pogrom del 1348 no en sabem res que faci pensar que l'aljama de Manresa es veiés afectada per algun aldarull antijueu. El mes de maig fou assaltat el call de Barcelona i passà l'onada antisemita als calls de Cervera i Tàrrega, i amb menys intensitat a Lleida i Girona, mentre que a finals d'aquest mes el rei Pere III ordenava als seus veguers i batlles de Montblanc, Tàrrega, Vilafranca del Penedès i Cervera que defensessin els respectius calls en previsió que no es produïssin desordres com els de Barcelona. Ni l'historiador Joaquim Sarret no detectà cap incidència d'aquest pogrom a Manresa, que sens dubte no hauria deixat passar de llarg. De fet l'aljama manresana continuà.

Respecte a la segona d'aquestes revoltes antisemites, la del 1391, tampoc no en sabem res que faci referencia a Manresa. Aquest pogrom començà a Sevilla el 6 de juny de 1391, el 9 de juliol el call de València fou assaltat. El barri jueu barceloní, davant de les noticies procedents de València, fou protegit per gent armada, però quan semblava que els ànims s'havien apaivagat, el 5 d'agost es produí l'assalt al call barceloní, en el qual moriren un centenar de jueus. Els supervivents es refugiaren al Castell Nou, fins que es rendiren i foren batejats, o morts si refusaven la conversió, hom cita la xifra de 300 morts per aquesta causa.

De Barcelona el pogrom s'estén a Girona on el dia 10 d'agost el call és assaltat, i segueix cap a Besalú i Camprodon i, finalment, el 13 el call de Lleida, el darrer que sofreix la devastació en què els habitants que no pogueren refugiar-se en el castell foren morts.

Entre tota aquesta febre antisemita sembla que l'aljama de Manresa sigui un oasi de pau; segueix amb les seves activitats econòmiques, però l'1 de febrer del 1392 s'acaba l'activitat sense coneixen els motius. ¿Què passà que al cap de mig any del pogrom del 1391 desaparegui l'activitat de l'aljama manresana? ¿Hi hagué un pogrom retardat? ¿Foren obligats a convertir-se? Fugiren de Manresa?

No creiem que es produís una persecució violenta contra els jueus manresans al cap de sis mesos del pogrom general, el qual fou seguit d'una forta repressió que no incitava a noves accions violentes contra els jueus. Tampoc creiem que l'aljama manresana continués després del 1392; encara que Joaquim Sarret opina el contrari no hi aporta cap dada fefaent, només una invitació general als jueus de Manresa feta pels de Cervera a fi de participar en els funerals celebrats en aquella població per la mort del rei Joan II el 1479, i posa la desaparició dels jueus manresans en l'expulsió decretada per Ferran el Catòlic.

El nostre parer és que els jueus manresans, encara que no van sofrir cap acció violenta, no es van poder sostreure d'una pressió ambiental que els féu convertir o emigrar a altres calls. Per donar suport a la nostra opinió tenim un document del 1414, citat pel mateix Joaquim Sarret, en el qual els Consellers de la ciutat de Manresa admeten Bernat de Santjoan, en altre temps, jueu, com a ciutadà segons un acord pres l'any passat pel qual acordaren que per augmentar la població de la ciutat tots els que no en siguin naturals i vinguin a viure-hi, fent-los exempts d'algunes prestacions. Només falta saber si aquest Bernat de Santjoan era un antic jueu manresà, el més probable, o bé era un nouvingut. També tenim coneixement que un antic jueu manresà que el 1391 vivia al call de Tàrrega es convertí, i prengué el nom de Lluís de Manresa i se n'anà a viure a Lleida, però allí reincidí en la pràctica judaica i el 1409 fou absolt pel bisbe de Barcelona de les seves disculpes.

Així, doncs, encara que pendent de noves dates, creiem que la desaparició del call jueu de Manresa fou causat per la conversió o emigració dels seus habitants. De la mateixa manera que desaparegueren aljames tan importants com la de Barcelona o la de Lleida, la de Manresa, molt més reduïda, també desaparegué, encara que això no obsta que romangués alguna família jueva sense cap tipus d'organització ni de protecció, si bé no és molt probable.

[Text: Albert Benet i Clarà, Dovella (1983), n. 10, pp. 29-30]

[Font: Històries manresanes]

dijous, 28 de juliol de 2011

Paisatges de la Història: Sefarad

 

Vídeo del programa de RTVE Paisajes de la Historia: Sefarad, judíos en España

dilluns, 25 de juliol de 2011

Mor l’arabista Joan Vernet Ginés

De les Notícies UB:

L’arabista Joan Vernet Ginés (Barcelona, 1923), catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona i traductor de l’Alcorà al castellà i dels contes de Les mil i una nits, va morir el dissabte 23 de juliol, segons ha informat l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) en un comunicat. Era expert en l’estudi del món àrab i en l’evolució de la ciència medieval i renaixentista, però el seu interès per totes les àrees de la ciència el va convertir en «mestre de tota una generació d’estudiosos», tal com ha destacat Antoni Roca, membre de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, filial de l’IEC.

El professor Vernet era doctor en Filosofia i Lletres i catedràtic emèrit de Llengua i Literatura Àrab de la UB, membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC des de 1978, i membre de la Reial Acadèmia de la Història i de l’Acadèmia Internacional d’Història de les Ciències de París. [Notícia completa].
[Font: Bloc de Lletres]

divendres, 15 de juliol de 2011

Sinagogues de Toledo


Aquest passat hivern vaig anar a Toledo. Viatge llargament ajornat sense excusa. Capital visigoda (magnífic l'edifici dels concilis), de les tres cultures, la d'Alfons X, la de l'Escola de Traductors, la de les sinagogues de Santa María la Blanca i el Tránsito, els banys, el museu sefardita... Restes d'una cultura esborrada, que es va rescatant a engrunes entre les ruïnes. Tot i així, la imaginació et deixa portar pels carrerons estrets, com seguint el traç de les paraules dels escriptoris medievals i ensumar l'olor del massapà.

I si calia buscar raons (que no) per tornar-hi, dos equips d'arqueòlegs han localitzat grans murs de dues més de les deu sinagogues que hi va haver a la ciutat de Toledo en els segles XIII i XIV, destruïdes durant l'anomenada 'revolta antijueva' de 1391, i que han estat batejades com la sinagoga de Los Golondrinos i de Sofer.

Sinagoga Sofer. Foto: Víctor Ballesteros

Set segles després de la destrucció d'aquestes sinagogues toledanes, l'arqueòleg Rafael Caballero explica, després d'una de les seves ponències en la XXI edició del curs La cultura Hispanojudía i Sefardí, celebrat els passat dies 4-6 de juliol, que el seu equip ha trobat "una cantonada" d'una sinagoga durant una intervenció en una propietat privada.


En concret, han trobat un mur de sis metres d'ample per vuit d'alt amb tipologia mudèjar al carrer de las Bulas, al casc antic, que es correspon amb la sinagoga de Los Golondrinos.

Segons l'arqueòleg, "probablement l'edifici continuï pel subsòl" i "per les cases veïnes", però "nosaltres no podem seguir amb la investigació" perquè la intervenció ja ha acabat i "no tenim competència per continuar".

Una dada més que corrobora que aquest mur és una part d'una sinagoga és que a més té una façana semblant a la d'edificis com el Taller del Moro. Aquesta informació s'ha creuat amb els arxius analitzats per historiadors i documentalistes, que afirmen que al lloc hi havia una sinagoga.

Pel que fa al nom de Los Golondrinos, "no és que la sinagoga es digués així", explica Caballero, sinó que, al segle XVI, "es va assentar en aquest solar -on hi havia la sinagoga destruïda- una família que s'anomenaven Los Golondrinos". Aquesta dada se sap perquè aquesta família va decorar la casa i els sostres amb dibuixos d'orenetes i amb el seu escut, que té els mateixos motius, representacions que l'equip d'arqueologia va trobar durant la investigació i "com era el que es coneixia, li hem donat aquest nom", ha assenyalat.

Caballero ha explicat que aquest descobriment es va realitzar l'any 2007 i estava lligat a un projecte d'obra en què el propietari de la casa havia de rehabilitar l'edifici, perquè, "si vols fer obres en una zona sensible, per llei necessiten una intervenció arqueològica ".

Segons Caballero, l'arqueòleg Carlos Barrio, d'altra banda, ha descobert la localització d'una altra sinagoga de les deu destruïdes al segle XIV. En aquesta ocasió, el temple jueu era a la confluència del carrer de l'Ángel amb Reyes Católicos.

[Font: Agència EFE via CanalPatrimonio]

diumenge, 10 de juliol de 2011

Els hispanojueus del Marroc


Perdut i recobrat, el món de la diàspora sefardita cap al nord d’Àfrica brilla per la singularitat dels seus antecedents històrics, la seva identitat forjada de múltiples influències i el seu caliu en comunitats de tot el món. Durant segles de llunyania amb l’Espanya peninsular, les comunitats sefardites del Marroc van enriquir la seva arrel hispana i la seva devoció jueva amb el poderós context local. D’aquest gresol va emergir una cultura fascinant amb expressions en la litúrgia, en la llengua, en el folklore, en la gastronomia.

Amb aquesta exposició, que ofereix el Museu dels Jueus de Girona fins el mes de novembre, Casa Sefarad-Israel desitja retre homenatge a tots aquells que durant segles van conservar la memòria i l’afecte envers Sefarad. Sans i bons, rics i vàlids, justos i complits.

Espanya i el Marroc

La primera vinculació entre ambdues bandes de l’estret de Gibraltar va tenir lloc l’any 68, quan Roma va unificar la Mauritània Tingitana (el Marroc) i la Bètica (sud d’Hispània) i va anomenar al conjunt Hispània Transfretana.

Un altre exemple de vinculació va tenir lloc el 931, quan Abderraman III va incorporar el nord del Marroc al Califat de Còrdova.

L’any 1069 els almoràvits comandats per Yusuf ben Taxfin van conquerir Fes i van continuar l’avanç cap al nord fins a creuar l’estret l’any 1086; això també va passar un segle després amb l’expansió almohade. Una mateixa autoritat controlava de nou ambdues bandes de l’estret, però en aquesta ocasió el poder provenia del sud.

A partir del segle XV la història del Marroc esdevé l’escenari de les ambicions de les grans potències atlàntiques i mediterrànies de l’època: Portugal i Espanya en la zona occidental i Turquia en l’oriental.

Entre 1859 i 1860 va tenir lloc la guerra hispanomarroquina, en què els espanyols conqueriren temporalment Tetuan. Aquest conflicte va escenificar el retrobament entre Espanya i els hispanojueus del Marroc.

Els forasters

Al Marroc hi havia una població jueva autòctona, coneguda com toixabim, a la qual els hispanojueus anomenaren els forasters. La seva implantació al país era alguns segles anterior a l’arribada dels àrabs i, per descomptat, a la dels jueus espanyols.

Un dels possibles orígens dels toixabim serien les tribus perdudes després de la destrucció del regne d’Israel pels assiris l’any 721 a.C.

Es té notícia de regnes berbers judaïtzats com el de la tribu Djeraua, els reis de la qual, Qoceila i la Cahena, van aturar l’avanç inicial dels àrabs a la zona a finals del segle VII. Al llarg d’aquest segle, la intolerància dels reis visigots va fer que molts hebreus creuessin l’estret i s’establissin al Marroc.

Idris I, de la dinastia idríssida, va aprofitar el suport de les tribus berbers jueves per derrotar els abbàssides l’any 788; després les va trair en obligar-les a convertir-se a l’islam i, en no aconseguir-ho, les va sotmetre a l’estatut de la dhimma que consagrava la inferioritat legal dels jueus.

L’avanç dels almohades a mitjan segle XII va ser nefast per als jueus del Marroc i de la Península. Maimònides n’és el millor exemple, ja que va haver d’abandonar la seva Còrdova natal; el periple de la seva família i el de moltes altres els va portar a establir-se temporalment a Fes.

Després de les matances a les jueries espanyoles iniciades el 1391, molts jueus van emigrar al nord d’Àfrica, fet que hi va generar una protopoblació hispanojueva.

Després de l’arribada dels hispanojueus, molts forasters van ser assimilats. En qualsevol cas, es va mantenir una població jueva rural toixabim que va habitar en diferents cabiles fins ben entrat el segle XX. Així, el 1940 al protectorat espanyol hi vivien entorn de mil forasters.

Història dels hispanojueus del Marroc

Els jueus expulsats d’Espanya i Portugal —anomenats megoraixim— van desenvolupar al Marroc una cultura pròpia a partir de la seva herència. En són exemples la khaketia —llengua judeohispànica amb préstecs locals— el folklore, el dret de família i els costums dels jueus de l’Espanya medieval.

Altres sefardites van anar arribant al Marroc abans de l’expulsió: el 1479 amb l’establiment de la Inquisició a Sevilla, el 1487 amb la conquesta de Màlaga i el 1490 després de la conquesta d’Almeria.

Encara que els primers contingents arribaren a partir de 1479, les onades principals de l’expulsió d’Espanya i Portugal, conseqüència de l’edicte de 31 de març de 1492, van ser quatre:

- 1492: expulsats procedents d’Espanya
- 1493: jueus espanyols procedents de Portugal
- 1496-7: jueus de Portugal
- 1498: jueus de Navarra

En el trasllat van patir nombrosos abusos per part de cristians i musulmans. Molts van morir enmig de terribles patiments i d’altres, que no ho van poder resistir, optaren per tornar a la Península i fer-se cristians.

En els segles XVI i XVII els hispanojueus van viure principalment en zones rurals i en ciutats sota control musulmà com Tetuan, Xauen i Alcazarquivir. Des de finals del segle XVII es van instal·lar també en ciutats com Tànger, Larraix i Arcila, que els musulmans van recuperar d’Espanya i Portugal.

En els primers anys del segle XIX els hispanojueus van intentar alliberar-se de la dhimma i, en no aconseguir-ho, van tenir dues alternatives: l’emigració o l’apropament a les potències occidentals.

La guerra hispanomarroquina va suposar un redescobriment mutu entre Espanya i els hispanojueus del Marroc.

El protectorat espanyol

La Conferència Internacional d’Algesires, celebrada el 1906 per tal de resoldre l’anomenada “primera crisi marroquina”, va assignar a Espanya la responsabilitat d’exercir un protectorat a la zona nord del Marroc. Aquest protectorat es va iniciar oficialment el novembre de 1912 i va finalitzar l’abril de 1956.

En aquell temps, la situació dels jueus va millorar de manera ostensible, sobretot la de la burgesia que va constituir l’estament industrial i comercial de les ciutats del protectorat. A diferència de la zona francesa, durant la Segona Guerra Mundial al protectorat espanyol no es van promulgar lleis antisemites.

El cens de jueus al principi del protectorat era de 8.515 i a la seva fi les xifres eren molt similars (7.872). Malgrat tot, hi va haver una punta poblacional màxima de 14.734 l’any 1940.

Tetuan

La ciutat de Tetuan, recentment creada, es va consolidar gràcies a l’aportació poblacional dels expulsats d’Espanya i Portugal. Va estar sota control espanyol en dos moments històrics: entre 1860 i 1862 arran de la guerra hispanomarroquina i en el període del protectorat.

La població jueva va anar augmentant malgrat els impostos abusius i episodis dolorosos com el saqueig de la jueria de la ciutat per tropes cabilenques el 1790, en què es van cometre crims atroços.

A principis del segle XIX, els jueus van haver d’abandonar la seva jueria i s’hi va construir una mesquita. Van ser reallotjats en un lloc pitjor i més petit, fet que va provocar amuntegament i augment de l’emigració.

El 1860 els espanyols conquereixen Tetuan i hi romanen durant dos anys. Aquest fet va canviar radicalment el món dels hispanomarroquins, ja que aleshores es va iniciar la “rehispanització” de la llengua i dels costums.

Els anys següents a la presència espanyola, l’escassetat d’horitzons i les dures condicions de vida van fer que l’emigració tetuanenca continués incessant cap a Tànger, Orà i Amèrica Llatina. Pels volts de 1880 una família tetuanenca, els Pinto, dedicada a la pastisseria, es va instal·lar a Sevilla gràcies a un permís reial.

El cens de jueus a la ciutat de Tetuan en començar el protectorat era de 4.250. El 1940 s’arriba a una xifra de 8.000, que a partir d’aleshores només fa que decréixer per l’emigració a Tànger, a Amèrica Llatina i al nou Estat d’Israel.

Tànger

Tànger va ser portuguesa des de 1471 fins a 1661, quan va passar a control britànic. Aquests la van abandonar el 1864 i aleshores va passar a control marroquí. Hi va romandre excepte en el període d’estatut internacional i ocupació espanyola durant la Segona Guerra Mundial.

En estar sota control lusità, Tànger no va ser un port d’acollida per als expulsats d’Espanya i Portugal. Durant el període britànic hi van arribar nombrosos jueus, per la llibertat de culte que es va instaurar a la ciutat. Amb la restauració marroquina en va seguir augmentant el nombre.

Tànger va ser el lloc on, a mitjan segle XIX, els jueus van començar a exercir els seus drets, en especial la llibertat d’opinió, amb la creació de periòdics per primera vegada al Marroc.

El gener de 1906, després de la conferència d’Algesires, es consagra el control de la ciutat per part de les autoritats estrangeres que hi resideixen. El desembre de 1923 s’estableix l’Estatut de la Zona Internacional de Tànger que va ser vigent fins l’octubre de 1956.

El 1940, en el context de la Segona Guerra Mundial, Espanya va ocupar la Zona Internacional de Tànger i la va abandonar el 1945. En aquella època la ciutat va veure arribar nombrosos refugiats de l’Europa nazi.

El 1923 vivien a Tànger 10.000 jueus. El 1956, en el moment de la independència, el seu nombre arribava a 17.000; a partir d’aleshores es va iniciar una contínua disminució, fins al punt que actualment amb prou feines superen el centenar.

Larraix

Larraix va estar sota control espanyol en dos moments històrics: entre 1610 i 1691 i en el període del protectorat. Quan la ciutat va ser lliurada als espanyols el 1610, l’intermediari que va rebre la plaça va ser el jueu Salomó Pariente, que s’hi va instal·lar.

Larraix va ser un lloc d’acollida de sefardites des del primer moment, si bé el seu lliurament a Espanya el 1610 va forçar la sortida cap a altres llocs. Quan els alauites la reconquereixen el 1691 s’hi instal·la també una nova comunitat jueva. En iniciar-se el protectorat, el 13,7% de la població de Larraix era jueva. Durant la major part del protectorat es va mantenir una xifra propera als 2.500.

En aquell període, Larraix va ser un important centre militar, ramader i pesquer, amb aeròdrom i línea aeropostal amb Sevilla.

Entre 1920 i 1930 va existir un equip de futbol dels jueus de Larraix anomenat Els Macabeus.


Lleis i litúrgia

El patiment de l’expulsió i del trasllat explica que els hispanojueus acceptessin com un mal menor les regles de la dhimma, que reconeixien el seu dret a l’existència i els atorgaven total autonomia comunitària, religiosa i judicial. Tanmateix, aquest estatut legal els condemnava a una situació de menyspreu social i impedia el desenvolupament dels seus drets com a ciutadans.

La dhimma, que ja s’aplicava als toixabim, té les seves arrels en l’anomenat pacte d’Omar. Consistia en dotze regles. La violació de les sis primeres comportava pena de mort i apropiació de béns:

1. Burlar-se de l’Alcorà o falsificar-lo
2. Parlar amb menyspreu o insultar Mahoma o l’Islam
3. Tenir relacions sexuals amb una musulmana
4. Intentar desviar un musulmà de la seva fe
5. Ajudar els infidels en la guerra contra els musulmans
6. Portar armes

En les sis següents hi havia obligacions i prohibicions, i infringir-les es penava amb càstigs corporals i pecuniaris:

1. Pagar l’impost de submissió
2. Portar una vestimenta distintiva
3. Construir habitatges i llocs de culte de menor alçada que els dels musulmans
4. No practicar els seus ritus ni consumir alcohol públicament
5. No enterrar els seus morts amb lamentacions o oracions en veu alta
6. No posseir o muntar animals nobles com el cavall

Els exiliats d’Espanya van portar les seves lleis i costums, que continuen fins avui dia en totes les comunitats sefardites que comparteixen el mateix origen.

Els anys 20 es va crear l’Alt Tribunal Rabínic del Protectorat, que consagrava una jurisdicció religiosa pròpia.

Llengua i folklore

Al igual d’altres comunitats sefardites, com les de l’antic Imperi Otomà, es va mantenir l’espanyol portat d’Espanya, mentre que l’àrab només es parlava en les relacions comercials. Amb el temps, la llengua dels hispanojueus va adquirir característiques especials: a la llengua espanyola es van afegir préstecs de l’àrab i de l’hebreu i aleshores es va forjar la khaketia.

Amb la influència política, cultural i lingüística d’Espanya i França a partir de la segona meitat del segle XIX, la khaketia es va anar perdent i adaptant a l’espanyol actual; va quedar únicament enregistrada a la memòria col·lectiva, als refranys i al cançoner popular. Es segueixen utilitzant textos en ladino ocasionalment a la litúrgia sinagogal.

La khaketia expressa els sentiments humans amb especial tendresa:

“mi güeno, mi bien, mi rey…”
“Me vaya capará por ti”
“escapado de mal”
“no vea mal en tus ojos”
“tu boca en los cielos”
“dulce lo vivas”
“mi rey, mi alzofar”

Pel que fa a la vestimenta, les peculiaritats eren molt accentuades: “Vestía Salomón su traje berberisco, compuesto de holgados zaragueles, (pantalons molt amples, tancats per sota dels genolls) un ceñido chaleco de color oscuro, abrochado hasta el cuello…” (Isaac Benarroch Pinto).

Aviat els jueus es van adaptar als costums de la modernitat; mantenint les seves tradicions, el seu oci era molt similar al dels altres espanyols.


Societat, esport i oci

Les comunitats hispanojueves del Marroc eren riques en expressions de cultura i d’oci. Organitzacions recreatives, esportives, caritatives, així com casinos i estadis esportius, vertebraven l’esbargiment dels seus habitants.

L’esport era també un motiu de trobada; el futbol i les curses de braus congregaven el major nombre d’assistents.

A Tànger, Tetuan i altres ciutats es van desenvolupar costums europeus: a més de les festivitats religioses s’organitzaven nombroses festes i balls en llocs indicats per a aquests esdeveniments, com els casinos. Era habitual la presència de nombrosos artistes de Hollywood, fet que provocava un enrenou normal a les ciutats.

Gastronomia

“…Se preparan también algunos flanes demasiado azucarados, con leche de coco. Pero es una rara fantasía. Al Tetuán judío no le gusta mucho la crema y la mantequilla, la crema y la mantequilla que no se puede saborear sin pecar después de un plato de carne” (Blanche Bendahan, Mazaltov).

En aquestes comunitats es mantenen les normes del caixer, lleis que regulen els aliments permesos per les lleis jueves i la seva elaboració, i s’hi trobaven moltes facilitats per al seu consum. Proliferaven les botigues especialitzades i la població coneixia bé les regles.

Es produeix el que es pot anomenar una cuina de fusió, entre els plats espanyols tradicionals i les sabors i aromes marroquines.

Un dels plats més tradicionals dels hispanomarroquins és l’adafina, guisat que es feia escalfar en un forn comú o a les llars en un fornet encès tot el dia, i composat principalment per patates, ous i cigrons. Aquest plat, semblant a l’escudella o al cocido madrileño, es consumia el dissabte.

Matrimoni

Les noces jueves comporten, a més del seu aspecte festiu, elements contractuals d’efecte civil: els contraents acorden un contracte, la quetubà, que en molts casos s’ornamenta i en què s’estipulen els drets i obligacions de la parella, incloses les indemnitzacions que l’espòs deu a l’esposa. Els matrimonis jueus del nord del Marroc s’estipulen segons les lleis (taqqanot) de Castella. Les taqqanot són legislacions rabíniques segons usos i costums que s’apliquen a àmbits diversos.

A les comunitats sefardites del nord del Marroc, els casaments se celebraven durant diverses jornades. Hi destaca allò que s’anomenava la “nit del drap” o “nit de berberisca”, tres dies abans de la cerimònia: la núvia hi portava un vestit tradicional confeccionat en vellut amb brodats d’or i participava en una cerimònia on se la passejava tot cantant romanços sefardites i cançons escaients en hebreu.

Cançó per a la núvia:
Dice la nuestra novia como se llama la cabeza
no se llama cabeza sino campo espacioso
Ay mi campo espacioso
Dice la nuestra novia como se llama el cabello
No se llama cabello sino seda de labrar
Ay mi campo espacioso
Ay mi seda de labrar…

Cant de noces sefardita citat en el llibre de Sarah Leiboci,
Nuestras bodas en Tetuán

Educació

El desenvolupament educatiu es va caracteritzar per una preocupació constant envers l’educació religiosa dels joves, als quals es preparava per celebrar el seu bar mitsvà als tretze anys. Els estudis rabínics es mantenien simultàniament a la incorporació del jove al món del treball. Els qui desitjaven accedir a estudis superiors havien de deixar les seves ciutats, fet pel qual molts decidien continuar de manera autodidacta.

La creació el 1860 de l’Aliança Israelita Universal a Tetuan va suposar una fita històrica. Va ser la primera escola d’aquest caire que es va crear al món, i es va fer a Tetuan el 1863 gràcies a la visió futurista i aperturista dels seus dirigents rabínics. Va suposar la incorporació de la dona a l’escola, l’ampliació d’estudis més enllà dels purament talmúdics, la unió entre diferents comunitats, però també l’avanç de la cultura francesa enfront de la tradició espanyola. Alguns alumnes d’aquesta escola van rebre ajudes de l’Aliança per formar-se en l’Escola Normal de París i exercir exitosament com a professors o directors en diferents capitals.

A cada localitat existien professors que donaven classes particulars als infants, a més d’escoles primàries de Talmud Torà (Iagdil Torà).

Sinagogues i altres llocs de culte

Les comunitats jueves hispanomarroquines mantenien estructures religioses tradicionals. Si bé es commemoraven les dates i festivitats jueves, les comunitats eren permissives i obertes. La seva religiositat es podia definir com un vincle social i cultural amb la tradició jueva, des del coneixement i la saviesa sense extremismes. En definitiva, convivien sense cap problema postures de compromís religiós divers i la seva trobada es produïa en les festivitats també de manera cultural i social.

En totes les ciutats es van anar construint nombroses sinagogues amb una arquitectura molt similar. L’eikhal de les sinagogues jueves, lloc on se situa qui dirigeix l’oració i els qui llegeixen la Torà, s’orienta cap a Jerusalem. Els rotllos de la llei es desen en una arca i es guarneixen, com els nuvis, amb velluts i or. Les sinagogues eren de mides diverses i totes elles tenien espais separats per a homes i dones.
La semana, para el judío tetuaní, se dividía en unos días después del ‘shabat’ y otros antes del ‘shabat’. Es así como desde el jueves por la mañana, ya se observaba en las callejuelas de su judería un verdadero movimiento de personas haciendo los preparativos para el gran día de la semana. (Abraham Botbol Hachuel, El desván de los recuerdos)
Economia

L’economia de les comunitats jueves del nord del Marroc estava principalment basada en el comerç. Hi sovintejaven les botigues de teles, sabates, i articles diversos, incloent-hi representacions de productes internacionals com ara cotxes o refrescos. El comerç era la activitat principal i es basava en la confiança, en una competència no agressiva en què s’intentava coordinar els productes per tal que no hi hagués un monopoli. Les empreses eren petites i familiars.

A mitjan segle passat, les famílies amb menys recursos enviaven els joves a llocs allunyats tot cercant-hi oportunitats: molts van marxar cap a l’Argentina, Veneçuela, Canadà, on van poder tirar endavant, fet que va suposar un al·licient per a l’emigració i, alhora, l’arribada de capital.

Organitzacions comunitàries

Religioses

Tribunal Rabínic de primera instància, presidit per un rabí a cada ciutat, el qual funcionava com a Jutjat i Registre Civil.

Alt Tribunal d’Apel·lació constituït per tres grans rabins amb seu a les capitals i jurisdicció en cadascuna de les zones (francesa, espanyola, i a Tànger amb un membre de les altres zones)

No s’ocupaven solament de temes religiosos (matrimoni, herència, divorcis) segons els cànons halàquics, sinó també de temes civils, ja que durant el protectorat espanyol tenien àmplia autoritat per intervenir judicialment, dictar sentències i fins per imposar sancions.

Administració i afers socials

La junta directiva de la comunitat israelita de cada ciutat s’ocupa de la imposició de gravàmens, els nomenament de rabins o la supervisió de les associacions benèfiques.

Les juntes directives eren escollides democràticament pels membres de cada col·lectivitat, seguint els estatuts vigents per al seu funcionament.

Els rabins que exercien com a jutges s’intitulaven daian (daianim en plural) amb facultats per a actuar com a jutges en temes religiosos, familiars, i socials, fins i tot amb litigants no jueus que prèviament acceptaven aquesta intervenció. També atorguen llicències de xohetim (escorxadors) mohelim (especialistes en circumcisions), carnisseries i expenedories d’aliments caixer.

A cada localitat hi havia nombrosos xohetim, particularment d’aviram, ja que les famílies compraven aus vives i les presentaven per al sacrifici ritual al xohet.

Diàspores

L’emigració va començar ser natural entre els hispanojueus del Marroc amb la conquesta de Gibraltar per part dels anglesos a principis del segle XVIII. La comunitat jueva gibraltarenya, establerta el 1714, té el mèrit d’haver estat la primera fundada per jueus hispanomarroquins fora del Marroc.

Brasil va ser també un destí principal des de finals del segle XVIII, principalment ciutats com Rio de Janeiro, Belém do Pará i Manaus. Els sefardites del Marroc van ser comerciants de cautxú, cacau i espècies i van tenir un paper rellevant en el desenvolupament de l’Amazonia.

Des de mitjan segle XIX, Algèria (en especial Orà) és també un destí de l’emigració dels hispanojueus del Marroc. A finals del XIX es generalitzen destins com Caracas, Buenos Aires o Iquitos al Perú.

La diàspora final es va dirigir principalment cap a Veneçuela i Espanya i, en menor quantitat, cap a Rio de Janeiro, Buenos Aires, Toronto, Mont-real, Israel i França. Les comunitats jueves espanyoles són fonamentalment filles d’aquesta diàspora final.

Encara que s’acostuma a veure la diàspora final com a resultat de la independència del Marroc, en realitat aquesta només va començar després del final de la Segona Guerra Mundial i de la creació de l’Estat d’Israel. Entre aquest fet històric esdevingut el 1948 i la independència del Marroc el 1956, 75.000 jueus ja havien abandonat el país amb destí a Israel. Tanmateix, només uns 3.000 eren hispanojueus, per la qual cosa no van crear-hi comunitats pròpies sinó que es van integrar amb els toixabim.

Després de la independència del Marroc es va prohibir que els jueus sortissin cap al nou Estat jueu. Com a reacció a aquesta mesura, es va iniciar un període d’emigració clandestina a través de vaixells que transportaven els jueus a ports europeus. Els sefardites van utilitzar aleshores una expressió per parlar dels seus parents a Israel: “…se ha ido a Jerez”. A partir de 1961, les autoritats marroquines van consentir sortides organitzades.

La major intensitat migratòria es va produir entre 1956 i 1973, amb el resultat d’una reducció dràstica, en passar de 30.000 hispanojueus a una xifra que avui no arriba als dos centenars al nord del Marroc.

Ceuta

La plaça de Ceuta és portuguesa des de 1415 i espanyola des de la unió de les corones el 1580. Existia una comunitat jueva a Ceuta des del segle XI, però va desaparèixer després de la conquesta portuguesa.

Donat el seu caràcter de plaça portuguesa, pràcticament no hi van arribar expulsats d’Espanya i Portugal el 1492. Tanmateix, sí hi ha constància d’una jueria al segle XVII, en què vivia Salomó Pariente. Aquesta relativa tolerància va acabar el 1708, quan els jueus van ser expulsats de Ceuta, i no hi van tornar fins a mitjan segle XIX. El 1948 hi havia 70.000 habitants i 1.000 eren jueus.

Melilla

Melilla és espanyola des de 1497. En 1864 la ciutat és declarada port franc i poc després s’hi instal·la un grup de jueus. El 1871 es concedeix per primera vegada la nacionalitat espanyola a un jueu melillenc: Abraham Azerad Mengualid.

Cap a 1880 hi havia vint famílies jueves, pràcticament totes d’origen tetuanenc, encara que algunes provenien de les cabiles rifenyes. En les primeres dècades del segle XX van anar arribant a la ciutat més jueus rifenys toixabim que no tenien ni cultura ni llengua espanyoles, però que les van anar adquirint. En els anys 40 molts jueus de Melilla van emigrar a la Península, a Veneçuela i a Israel.

[Fonts: Los españoles hispano-marroquíes, de Jacobo Israel; Patronat Call de Girona]

Mapa animat de la història d'Israel


dissabte, 2 de juliol de 2011

Explorador de les versions angleses de la Bíblia


Seleccioneu una Bíblia sobre la aplicació interactiva i el navegador us portarà a la pàgina web de Bible Reader’s Museum, on podreu consultar la versió digital del facsímil; com per exemple, aquesta esplèndida Bíblia de Gènova, de 1615.





[Font: BiblioGraphic: Bible Visualization and Analysis Tools and Techniques, de SoulLiberty]