dimecres, 29 de desembre de 2010

Opisso i Perico Pastor. Barcelona i la Bíblia: dos retrats de la realitat

 
Unes de les imatges que decoren el record de la meva infantesa a casa de l'avi March són els dibuixos del seu amic Opisso. Després de la purga, acabada la Guerra Civil (per perdre-la i per l'estigma de sang), els dibuixos d'Opisso van ser alguns dels objectes preciosos que l'avi va poder salvar. El temps, però, i la mà destructiva d'alguns parents amb pocs escrúpols es van encarregar de fer-los desaparèixer a canvi d'uns diners que no van satisfer més que vicis temporals.

Els dibuixos no són més que una part minsa d'aquells objectes que articulen la memòria i la sensibilitat del record d'una família que va enterrar el seu passat material opulent i l'intel·lecte de l'avi. A mi em queda, només, el record immaterial, fruit d'una narració oral contínua que perdura entre uns pocs llibres, quadres, monedes i escrits esgrogueïts salvats del drapaire.

La galeria Francesc Mestre Art (Enric Granados 28) presenta, aquests darrers dies, l'exposició Ricard Opisso, entre París i Barcelona. M'alegra poder veure de nou dibuixos i pintures d'ell, i tornar a admirar, sobretot, les seves estampes barcelonines, costumistes i iròniques, aquelles noies de vestits florejats, sabata de taló i pamela; la crònica social i política que recorre tot el segle XX fins que va trobar la mort als anys 60. Però, alhora, m'entristirà la visió del paisatge perdut, el de la meva infantesa, però també el de la ciutat. Tinc una edat difícil. Una edat que m'ha permès viure la imatge estàtica del final de la postguerra i la dinàmica que es projecta des dels anys 70 fins avui. No és síndrome de paradís perdut; és consciència que tot és molt viu.


Si no en teniu prou amb l'exposició, és imprescindible passar per l'Hotel Astòria del carrer París 203 i visitar la Sala Museu dedicada a Opisso. I us podeu quedar a dinar en els seus magnífics menjadors a un preu de menú de migdia. Passant per davant de les vidrieres de l'hotel ningú es pot imaginar que aquelles portes són obertes a tothom. Barcelona té llocs amagats com aquest.


El següent pas és anar a la Pedrera. Perico Pastor exposa, a la Bíblia Il·luminada, 300 dels 1500 dibuixos i aquarel·les que va fer el 2007 per a l'edició de la Bíblia Interconfessional que va publicar Enciclopèdia Catalana.

 Moisès obre les aigües del mar Roig, Perico Pastor

Així com els dibuixos d'Opisso representen una determinada realitat i és fàcil establir vincles entre aquesta realitat (la seva) i la nostra, i podem reconèixer sensacions, llocs i personatges en la seva obra, la Bíblia imposa una realitat que som nosaltres els qui anem dibuixant o anem acceptant perquè no se sustenta sobre cap imatge real. Sempre se'ns han presentat els textos bíblics com relats interpretables i, per tant, subjectes de ser representats de diferents maneres. L'art ha anat modificant la sensibilitat de la mirada i l'artista ha anat adaptant la representació segons aquesta sensibilitat: hi ha una dialèctica constant. No és el mateix una pintura de tema bíblic del Barroc que el Jardí de les Delícies del Bosco. Dues sensibilitats artístiques diferents; però també dues maneres diferents d'interpretar.

 La travessia del mar Roig, Esteve March (ca. 1616 - ca. 1668)

D'aquí, doncs, que resulti tan interessant submergir-se en la mirada de Perico Pastor sobre la Bíblia, com ho ha fet Robert Crumb amb el llibre del Gènesi [veure El Gènesi, segons Robert Crumb]. Ni l'un ni l'altre ens oferiran un retrat de la nostra visió, sinó una nova visió d'un mateix retrat (la Bíblia). Això és el que resulta enriquidor d'un llibre com la Bíblia si ens traiem de sobre tota interpretació teològica prèvia. Com és igual d'enriquidora una obra com El Quijote. Des d'un punt de vista absolutament literari, estem parlant d'obres totals.

La Bíblia -l'Antic Testament, de fet- és dibuixada, com les il·lustracions d'Opisso, en el paisatge de la meva infantesa. Com els contes, els relats dels patriarques i els reis d'Israel formen part de la memòria oral en la veu de la meva àvia: el diluvi, Lot i la seva dona convertida en estàtua de sal fugint de Sodoma, l'incest de les filles de Lot, Abraham, Sara, Jacob, Josep i els seus germans, Moisès, les plagues i la fugida d'Egipte, la Terra Promesa, Samsó, David i Goliat, Salomó... Un paisatge oníric, de conte de Les mil i una nits, dibuixat sobre la sorra del desert, però que ens vesteix amb capes de realitat perquè el conte ens construeix de petits tant com l'experiència ens desconstrueix d'adults. És una realitat imaginada despullada del dogma i la moral dels Evangelis. Per això sempre m'ha semblat més terrible el déu del Nou Testament que el del Pentateuc. El Déu de la Torà és el déu mític de la Història; el de l'Evangeli és massa humà i, en canvi, el seu regne no és d'aquest món.

diumenge, 26 de desembre de 2010

Carol of the Drum per Sant Esteve



Avui, dia 26 de desembre, Sant Esteve, protomàrtir de l'Església cristiana, ens asseurem a la taula per menjar canalons. L'anomenat segon dia de Nadal permet compartir les festes amb la resta de família que no va poder ser a taula el dia de Nadal perquè de famílies en tenim, pel cap baix, dues: la pròpia i la postissa, la biològica i la política.

Les primícies gastronòmiques de la fi de les collites ja no tenen déus a qui ser ofertes ni altars on sacrificar-les, amb la qual cosa, asseguts a la taula, ens mengem les ofrenes: no debades ens hem guanyat la fe a través de l'estómac menjant-nos Déu transsubstanciat. Si algunes cultures antigues tenien el costum de menjar-se el cor del guerrer vençut per obtenir-ne el seu valor, l'eucaristia, ritual de teofàgia, permet adquirir la fe que la raó és incapaç de pair.

En en joc de virtuosisme culinari, els canalons permeten guarnir la taula amb les restes de les menges de Nadal sense que els comensals se sentin menystinguts, menjant carn d'olla i rostit transsubstanciats.

Si podem imaginar-nos els camins de Betlem, dos mil anys enrere, transitats per pagesos i pastors oferint els seus presents comestibles al nounat, algú s'imagina què tenen en comú cantants tan diversos com Neil Diamond, Whitney Houston, Johnny Cash, Ringo Starr, Bob Seger, John Denver, Bonnie M, Ray Conniff, Cranberries, The Supremes, Stevie Wonder, Bob Dylan, Jessica Simpson o la Família Trapp?

Coberta del disc original interpretat per
The Trapp Family Singers (1955)

Doncs tenen en comú haver cantat Carol of the Drum, també coneguda com The Little Drummer Boy, cançó que Katherine K. Davis va adaptar d'una cançó popular txeca, l'any 1941, i que va ser enregistrada per primer cop el 1955 per la The Trapp Family Singers, la famosa família Trapp de la pel·lícula Sonrisas y lágrimas (1965), de la qual m'estalviaré els adjectius per no ferir sensibilitats.

 Partitura original de 1941 (Wellesley College Music Library)


Qui hagi fet l'esforç de traduir de l'anglès ja se n'haurà adonat que estic parlant d'una nadala que molts deuen haver esborrat del record perquè s'associa a la impostada veu de Raphael: El tamborilero.

He fet una selecció de les diferents versions que he anat trobant: algunes per la seva qualitat; d'altres, per la seva peculiaritat. Existeixen algunes versions catalanes, les enregistrades per la Coral de Cambra del Gran Teatre del Liceu (1966-1968) i un disc d'Els de la Torre (1967) amb quatre nadales, entre elles El petit timbaler, però no he trobat cap vídeo ni cap document sonor. Us deixo alguns vincles i penjo els dos millors vídeos.

Al Bano i Romina Power. Il piccolo tamburino (1987)
Nana Moukouri. L'enfant au tambour (1965)
Plácido Domingo i Josep Carreras. Carol of the Drum (1999)
Marlene Dietrich. Der Trommelmann (1964)
Ray Charles. The Little Drummer Boy (1985)
The Jackson Five. The Little Drummer Boy (1979)



El 1965 Vince Guaraldi, l'autor de les bandes sonores de les pel·lícules de Charlie Brown, va fer una curiosa adaptació a ritme de jazz per l'àlbum A Charlie Brown Christmas, amb el títol de My little Drum.

El 1982, Joan Jett & The Blackhearts gravaven una versió punk rock amb el títol Little Drummer Boy, el mateix any que aconseguia l'èxit amb una cançó que tots recordareu: I Love Rock & Roll. No us deixeu enganyar pels primers minuts tradicionals de la nadala; escolteu-la fins el final.

Del petit timbaler se n'han fet més de 200 versions, però és en aquests darrers dos o tres anys que estan proliferant els cantants que l'afegeixen al seu repertori. Deixo per al final els dos vídeos de dues versions. La de Bing Crosby i David Bowie, que fan una deliciosa dramatització de The Little Drummer Boy i Peace on Earth cantades al mateix temps:


I la de Grace Jones (descoberta a La nave de los locos, de Fernando Valls), absolutament kitsch. La gravació pertany al show de Pee-wee's Playhouse (no us perdeu la pàgina web, perquè no té desperdici!), un programa que el còmic Paul Reubens tenia a la CBS als anys 80 i que va merèixer un Emy.


[El vi que ha acompanyat el rostit d'aquest Sant Esteve ha estat un 3 de 3000, un Cariñena de criança del 2005, del Pago de Aylés. Un vi amb els diferents matisos dels vins de criança, però tendre com els joves. Aroma intens, però amb tocs de confitura. Si aquest vi és una transsubstanciació o no ho dirà el temps. Però, sens dubte, és el millor vi que he provat aquest any]

dimecres, 22 de desembre de 2010

El cicle de Nadal i una nadala



L’Advent, les quatre setmanes que donen pas al Nadal [veure l’entrada relacionada La llum d’Advent, Hanukkà i Nadal], és a punt d’acabar, i seguint la periodicitat cíclica de les festivitats religioses, els cristians es disposen a renovar les esperances de la Parusia: la segona vinguda del Messies, i, per tant, del final dels temps i l’arribada del Regne de Déu. Els jueus encara esperen la primera arribada, així que caldrà posar-se d’acord sobre quan s’acaba el món.

L’any 350 l'Església va proclamar el 25 de desembre com a data oficial per commemorar el naixement de Jesús (Ieshuà) fent-la coincidir amb les saturnals romanes i amb la data del naixement de Mitra per aconseguir, d’aquesta manera, que els pagans abracessin el cristianisme sense abandonar les celebracions en honor de Saturn. En això l’Església sempre ha estat molt llesta: recomano la lectura de Religiosidad popular en la Alta Edad Media, d’Oronzo Giordano (Madrid: Gredos, 1995) per veure la manca de sintonia que hi ha hagut sempre entre el cristianisme i un poble que s’ha mantingut –i ho fa ara encara– lligat a les creences populars i paganes.

 Saturnals romanes

No se sap en quina data va néixer Jesús, si és que realment es pot donar crèdit a les notícies que tenen com a única font els Evangelis. En tot cas, les poques dades que es tenen situarien l’esdeveniment cap a la primavera perquè es relata que els pastors dormien al ras i a la llum de les estrelles. Com que a la primavera no era possible situar la Nativitat perquè ja s’hi celebrava la Quaresma i la Pasqua (que coincideix amb Pésah –la Pasqua jueva– i, com no, l’equinocci de primavera), es va triar el solstici d’hivern (que coincideix amb la Hanukkà jueva i la festivitat pagana del culte al Sol), fent una analogia entre els dies que s’allarguen i la idea de Jesucrist com a llum del món.

Els cristians ortodoxes celebren el Nadal també el dia 25 de desembre, però del calendari julià, que coincideix amb el 7 de gener del calendari gregorià, establert pel papa Gregori XIII, i que els russos no van adoptar fins la revolució de 1917.

Pel que fa al lloc de naixement, la crítica textual dels Evangelis posa en dubte les creences establertes. Mateu (Mt 1,18-2,23) i Lluc (Lc 2,1-21), que difereixen entre si en la narració, situen el naixement de Jesús a Betlem (Judea), mentre que Marc (Mc 1, 9) ho fa a Natzaret (l’existència d’aquesta localitat de Galilea és dubtosa; l’epítet “natzarè” aplicat a Jesús podria no procedir d’un gentilici). Si se’l fa néixer a Betlem és perquè cal que es compleixi la profecia anunciada per Isaïes (Is 7,14), que afirma que el messies jueu (no oblidem que ens movem amb paràmetres hebreus i israelites, i que Jesús és jueu: el cristianisme no neix fins mitjans segle I d.e.c.) ha de ser descendent de la casa de David, rei que va néixer precisament a Betlem. Jesús és el rei legítim d’Israel en oposició a Herodes, rei il·legítim.

 Fugida a Egipte, Giotto (1305-1306)

L’any de naixement també és inexacte. L’Evangeli diu que Jesús va néixer en temps d’August, durant el regnat d’Herodes el Gran. Això fa que la data tradicional en que es compta l’any 1 de l’era comuna s’hagi d’avançar entre 4 i 6 anys. Un monjo escita de començament del segle VI d.e.c. va calcular que Jesús havia nascut l’any 753 de la fundació de Roma, i aquesta és la data que s’ha imposat.

El 28 se celebra el dia dels Sants Innocents, recordant la matança de nens que Herodes va ordenar per tal de poder matar també Jesús, a qui anomenaven rei dels jueus, pensant que venia a usurpar-li el poder. Ho relata Mateu (Mt 2, 1-16), però des del punt de vista històric no hi ha cap dada. No ho menciona ni tan sols Josep Flavi, historiador jueu, principal font de la història jueva de l’època.

El dia de Cap d’Any, l’1 de gener en el calendari gregorià, amaga darrere de la tradició antiga, pagana i religiosa, de celebrar l’arribada d’un nou any, un fet que també va lligat als d’esdeveniments que giren al voltant de la celebració del naixement de Jesús. Com a bona família jueva, observadora dels ritus jueus, Jesús va ser circumcidat el vuitè dia del seu naixement. Així, doncs, l’1 de gener se celebra la Circumcisió de Jesús, com explica Lluc (Lc 2, 21). I com no podia ser de cap altra manera, el prepuci de Jesús (com ho poden ser els seus bolquers -no rieu!-) és una relíquia venerada i va ser objecte de culte fins 1983 a Calaca, Itàlia.

El 6 de gener va ser designat com el de l’Epifania: la presentació de Jesús al món coincidint amb la visita dels Reis Mags. Els Evangelis no diuen quants van ser aquests reis, només s’anomenen els tres regals, i diverses tradicions molt posteriors als textos bíblics, parlen de 3, 4 i, fins i tot, 12 mags (probablement, astrònoms caldeus: enlloc es diu que fossin reis).

[Més informació sobre els reis mags a la revista Sàpiens, "Melcior, Gaspar i Baltasar: tres astròlegs perses". 4 gener 2011]

 Reis Mags, Sant'Apollinare Nuovo (Ràvena, s. VI)

La representació artística popular de tots aquests esdeveniments es concreta en el pessebre. La primera representació data del segle II d.e.c., quan a les catacumbes romanes de Priscil·la es representava a Maria sostenint als seus braços el nen Jesús. El pessebre més antic que es coneix data del segle III, al monestir alemany de Füsen. La primera representació catalana apareix a començaments del segle IV a la catedral de Barcelona. També hi ha representacions cristianes amb escenes del naixement, en forma de relleus, als sarcòfags romans del segle VI, amb els Reis, alguns animals i pastors, esculpits a la pedra. A finals del segle XIII els personatges adquireixen autonomia pròpia i passen a formar quadres dins dels temples. Va ser l'any 1223 que Sant Francesc d'Assís va fer una representació del naixement al voltant d'una menjadora d'animals –un estable semblant a aquell en què segons el cristianisme va néixer Jesús–, considerada per molts l'origen del pessebre.

 Jesús i Maria davant Isaïes 
catacumbes de Priscil·la (s. II d.e.c.)

I una curiositat (de fet, una més). Hi ha una data per desfer el pessebre: el 2 de febrer, dia de la Candelera (ofrena i benedicció de candeles de cera), en què se celebra la Presentació de Jesús al Temple i la Purificació de Maria, 40 dies després de Nadal, quarantena (us sona?) que és també una tradició d’origen jueu. I es dóna per tancat el cicle de Nadal.

The Twelve Days of Christmas, William Oellers


Els dotze dies de Nadal

L’any 567 el Concili de Tours va proclamar com a festius els dotze dies que van des de Nadal a la Nit de Reis: Els dotze dies de Nadal.

The Twelve Days of Christmas és una cançó de Nadal molt coneguda en els països de parla anglesa, i que s’ha estès arreu del món. És una cançó acumulativa que enumera dotze regals que una persona diu que va rebre del seu amant durant els dotze dies consecutius que van de Nadal a la Nit de Reis. Després de l'anunci d'un nou regal, la llista precedent es repeteix a la inversa. Tot i que la melodia ja era coneguda en el segle XVI als països escandinaus, la trobem per primer cop com a joc memorístic a l’obra Mirth without Mischief (Divertir-se sense fer bestieses), un recull de jocs d’infants, de finals del segle XVIII.

 Mirth without Mischief

Hi ha qui ha volgut veure en els regals descrits a la cançó referències a elements de la fe catòlica, descrits de forma simbòlica en una època en què estava prohibit l’ensenyament del Catecisme a Anglaterra, tot i que no hi ha constància d’aquest fet. I per a qui no tingui present la cançó, deixo un vídeo, interpretat per John Denver i The Muppets, i la lletra completa, com a senyal de bona voluntat: els descreguts també tenim ànima... quan ens disfressem de nens! Demà em trauré la careta i us deixaré una nadala més... realista. I demà passat, Nit de Nadal, proposaré un joc a partir d’una versió literària d’aquesta cançó.


dimarts, 21 de desembre de 2010

L'infern o la vida en un còmic

 El jardí de les delícies [fragment de l'Infern]
El Bosco (Museo del Padro)

No recordo uns anys tan intensos en l'edició de novel·les il·lustrades com aquests darrers. Tinc la sensació -potser m'equivoco- que s'ha fet un pas endavant en la manera de narrar en el món del còmic. D'una banda, els guions tenen una qualitat literària molt alta i els relats estan a l'alçada de la bona literatura. D'una altra, el dibuix, sense perdre la seva essència, ha guanyat en expressivitat gràcies a un traç que, tot i ser divers i diferent en cada autor, beu tant de l'impressionisme com de l'expressionisme.

Després de força temps allunyat del món del còmic, l'any passat vaig recuperar-ne el gust de la lectura quan vaig descobrir una joia: El gato del rabino, de Joann Sfar, editat per Norma. És una sèrie (se n'han publicat cinc), la qual cosa afegeix a l'exel·lència de l'obra l'expectació, gairebé infantil, esperant la publicació del següent número, tan intensa com ho era en l'època de El Capitán Trueno o de El Jabato, el TBO, els tebeos de Bruguera o els de la Marvel; o més recentment, amb Astèrix, Iznogoud o Aquiles Talon.

Però d'aquest còmic ja en parlaré un altre dia. Ara que ja som a Nadal, volia comentar quatre històries il·lustrades que, per raons diverses i amb un tractament molt diferent, ens transporten a l'infern, interior o exterior, dels seus protagonistes. Regaleu-vos-los aquestes festes per compensar l'excés de llum del Nadal.

Kafka. Robert Crumb i David Zane Mairowitz. Barcelona: La Cúpula, 2010

Segurament, seria molt difícil trobar un joc de personalitats tan curiós en una edició editorial com el de Crumb i Kafka. Un Crumb catòlic, sarcàstic i lasciu recreant la vida i l'obra d'un Kafka jueu, paranoic i reprimit. Obsessions i fantasies en mans de dues personalitats oposades. Un infern, el de Kafka, que en el dibuix (en blanc i negre) i la interpretació de Crumb assoleix a vegades aires delirants. La visió delirant de l'infern íntim de Kafka és la visió lisèrgica d'un Crumb menys contracultural, però més cínic i mordaç.



NonNonBa. Shigeru Mizuki. Bilbao: Astiberri, 2010

Un relat autobiogràfic d'un dels mestres del manga, i una mirada entre crítica i costumista de la societat rural japonesa de la primera meitat del segle XX. Infantesa, adolescència i les primeres passes cap el món adult, on l'infern encara és prou amable. Les pors, les incerteses, els complexes, els fantasmes de la ment són representats amb yokais, éssers sobrenaturals d'origen medieval, que interfereixen en la vida dels humans i en les seves relacions. Com la vella NonNonBa li diu a Shige, és un error pensar que no existeix allò que no podem veure.



Stitches. Una infancia muda. David Small. Barcelona: Mondadori, 2010

Una altra història autobiogràfica. Un altre infern; el que ha de viure un nen a casa seva, amb els experiments clínics d'un pare sever i estricte; amb una mare amargada que gairebé no es comunica amb ell; amb un germà que viu ignorant el que passa al seu voltant. Una infantesa infeliç, hostil, silenciosa excepte quan el seu germà toca la bateria o la seva mare dóna cops de porta. Un nen que renuncia a parlar i troba en el dibuix, i en les malalties que pateix contínuament, l'única manera d'expressar-se. I si dir-se Small ja era una ironia, el destí macabre li tenia reservada una tragèdia. El dibuix, aquarel·la en blanc i negre, és magnífic.



Auschwitz. Pascal Croci. Barcelona: Norma Editorial, 2005 [3a ed. 2009]

En plena guerra de Iugoslàvia (1991), el matrimoni Cessia i Kazic, supervivents de l'extermini nazi, recorden el temps que van passar amb la seva filla Ann al camp de concentració d'Auschwitz-Bikernau. L'infern dels inferns, el de la solució final. Mancats de memòria, ara l'horror es desenvolupa en una Iugoslàvia que es descompon entre sang, extermini i foses comunes. Si bé durant la Segona Guerra Mundial els croats es posaven del costat dels alemanys, mentre els serbis estaven a la resistència, ara són els serbis els que no tenen cap pietat.  Recordant aquells dies en què el matrimoni va viure en lagers separats, Kazic descobrirà a través del relat de la seva dona que no coneixia tot l'horror.

Aquest és el primer còmic realista que es fa sobre la Shoah; un relat que s'inspira en testimonis supervivents, sense desenvolupar tesis històriques. Dibuix en blanc i negre, estilitzat, però potser més clàssic comparat amb els anterior còmics.



Inferns

Són tantes les definicions que s'han fet d'infern que ens acabem desorientant i no sabent quin és el camí que s'ha de prendre per anar-hi, o no el sabem reconèixer si ja ens hi trobem, així que m'arriscaré a fer-ne una. L'infern és el punt de trobada entre la neurosi i la barbàrie. No hi ha infern sense els dos conceptes. Podem il·lustrar-ho amb dues famoses cites. La neurosi, amb T. S. Eliot:

"Què és l'infern? L'infern és un mateix. L'infern és un de sol; les altres figures són simples projeccions. No hi ha res de què escapar ni cap lloc on escapar. Sempre estem sols." (The cocktail party, 1949)

Però la neurosi no ve mai sola. No és possible sense la mirada de l'altre, sense el violent judici de l'altre, convertit sempre en barbàrie perquè la destrucció d'un sol ésser humà és la destrucció de la humanitat. Ens falta, doncs, citant l'obra de Sartre, una afirmació que ha fet fortuna:

"L'infern són els altres." (Huis clos, 1945)

L'infern és una tragèdia, que ens ve imposada des de fora però que crema dins nostre. Estem fets de pecats, judicis i penitències. Som carn, ossos i moral. Allà, més enllà encara, hi ha un déu (o dos, o tres...) que redimeix. Jo em quedaré per aquí, més a prop, redimint-me amb l'art i la literatura... encara que em costi l'infern.

dissabte, 18 de desembre de 2010

Memorial democràtic



Llegia aquesta tarda a la web de BCNCultura.cat un article sobre l'exposició Hitler i els alemanys. Comunitat i crim, que des del mes d'octubre fins el 6 de febrer es fa al Museu d'història d'Alemanya. Com que aquesta web parla d'esdeveniments culturals que es fan a la ciutat, he fet un salt a la cadira pensant que es feia a Barcelona. Però no. No entenc massa bé la intenció de la notícia. En tot cas, és igual. És una magnifica exposició i venen ganes d'agafar l'avió cap a Berlín: feu un cop d'ull.

No puc imaginar-me com es deu sentir un alemany passejant per l'exposició. No és només una mirada cap enrere, a la història, sinó una visita a l'infern col·lectiu alemany. No sé si les generacions joves han superat el sentiment de culpa i són capaços de mirar la imatge de Hitler com si fos una pàgina d'un llibre de text. Fa tanta basarda pensar que només sigui una pàgina del passat, com que el sentiment de culpa perduri. En tot cas, l'exposició busca precisament que no hi hagi oblit, tot i que no sé quin és el grau de banalització que hi pot haver en l'exposició neta i ordenada del material i les idees que van vestir la barbàrie nazi. Només penso en veu alta. Sé com n'és d'important mantenir viva la memòria perquè el mal no torni a manifestar-se. Però, al llarg del temps, la memòria sempre ha buscat el recurs del relat, no de l'exposició. I el relat té molt de simbòlic. El conte de la Caputxeta no és "una nena és devorada per un llop, que coneix travessant un bosc, quan es dirigia a casa de la seva àvia". Mirant la vitrina dels uniformes dels diferents cossos de l'exèrcit alemany, qualsevol descervellat podria pensar "què guapo estaria amb un uniforme com aquest!" Fins i tot, mirant una fotografia de jueus alliberats d'un cap de concentració, la primera imatge que pot venir al cap és la de "quanta misèria!" En un museu, en una exposició, com es construeix la imatge del mal? I com es construeix un relat que, segurament, acabarà implicant el visitant? No ho sé. Sempre he estat a l'altra costat.

I tot plegat m'ha fet pensar que no hi ha a tot l'Estat res semblant, que posi noms i cognoms a la dictadura franquista. Potser és fruit de pertànyer a un poble que des del final de l'Edat Mitjana només ha conegut breus temporades de llibertat i que va ser lobotomitzat i castrat després de la Guerra Civil.

Ha calgut que passessin més de trenta anys des de la mort de Franco abans no es fes una llei de la Memòria Històrica, que dónes empara legal a remoure i treure a la superfície els crims del Franquisme. I tot i així, no està resultant fàcil. Mirem, si no, el Valle de los Caídos.



Algunes coses s'estan fet. Hi ha el Memorial Democràtic (Barcelona), els Espais de la Batalla de l'Ebre (Corbera d'Ebre, Pinell de Brai, Miravet, Gandesa, Villalba dels Arcs i la Fatarella), el Museu Memorial de l'Exili (la Junquera) i, puntualment, algun espai històric recuperat o algun centre d'interpretació, com els itineraris de la Guerra Civil a Vallbona de les Monges. S'ha fet, també, un Mapa de fosses i repressió i un Cens de la simbologia franquista a Catalunya. Podeu trobar més dades a Xarxa d'Espais de Memòria de Catalunya.


 Estàvem fa unes ratlles amb l'exposició de Hitler. Quan he acabat l'article, he sentit la necessitat imperiosa de fer-me un bany de memòria, i com que estic acostumat al relat i a la veu, que em recorden qui sóc, qui som, he sortit a buscar el fred, a fer un cafè i he fet camí cap el Memorial Democràtic, on hi ha l'exposició Símbols de Franco. És poca cosa, però ens parla de com l'aparell repressor va envair l'espai públic de símbols que posessin límit a la llibertat a les façanes de les cases, a les escoles, a les plaques dels carres, a les entrades dels pobles: propaganda, iconografia, plaques de vivendes, monuments, grafits, retolació de carrers... Els càlculs donen més de 3.000 símbols envaint aquest espai públic, sense cap explicació que els contextualitzi. Ho dic perquè no tinc massa clar que s'hagi de fer desaparèixer aquesta simbologia. En tot cas, sí que s'hauria de contextualitzar.

 La creu de Bot

Però la pregunta és, a què és degut que aquests símbols perdurin encara avui? M'ha sorprès veure a l'entrada de l'exposició la creu amb el lema de "Caídos por Dios y por España" que fins aquest 2010 lluïa a la façana de l'església de Bot. En aquest poble de la Terra Alta hi he corregut diverses vegades les curses pedestres de Sant Blai, amunt i avall pel carrer de Caseres amb les parets encara amb imatges de Franco i José Antonio i l'inefable "Una, Grande y Libre". I allà deuen ser encara.

José Antonio Primo de Rivera, a Bot

divendres, 17 de desembre de 2010

IV Centenari de l'expulsió dels moriscos



S'acaba l'any 2010 i arribem al final de la celebració d'actes que recorden el IV Centenari del Decret d'Expulsió dels Moriscos del Regne de Castella i de la Corona d'Aragó.

A Catalunya no hi ha hagut massa ressò, tret de les terres de l'Ebre, potser degut a la poca influència que tingueren a la Catalunya Vella la dominació àrab i els moriscos, els musulmans que visqueren en terra cristiana un cop conquerida. A la Catalunya Nova la dominació musulmana va durar fins a finals de la primera meitat del segle XII. Però va ser a Aragó i, sobretot, al País Valencià on els moriscos van tenir més presència. En temps de Jaume I, al segle XII, els musulmans eren majoria al Regne de València. Els actes celebrats a Catalunya ja han estat mencionats a l'entrada La veu dels moriscos, i podem afegir els celebrats al País Valencià.









A la resta de l'Estat els actes han estat nombrosos, i s'ha subratllat l'herència musulmana i la dependència cultural que la Península té, tant en el camp de les lletres i les arts, com de les ciències. Potser és una mica tard. El mal va ser gran. I els aires que corren al voltant de la immigració no afavoreixen un discurs general positiu perquè allò que es valora del passat no es reflecteix en els nouvinguts. D'aquells se'n subratlla la cultura, d'aquests se'n critiquen els costums. Sigui com sigui, sempre serà positiu rescatar els valors materials i espirituals que viuen interessadament ocults, més que amagats, en la memòria d'aquella cultura i d'aquests costums. Veurem quina continuïtat té tot plegat.

De les publicacions, en ressenyem dues:

Mikel de Epalza. Los moriscos antes y después de la expulsión. Madrid: Mapfre, 1992 [edición digital en Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes]

Entre els mesos de juny i setembre d'aquest 2010, la Biblioteca Nacional, a Madrid, va exhibir l'exposició Memoria de los moriscos: escritos y relatos de una diáspora cultural, de la qual n'ha editat un magnífic catàleg.


També és accessible l'exposició virtual Memoria de los moriscos, a la pàgina web de la Biblioteca Nacional.

Algunes exposicions i congressos realitzats a la resta de l'Estat:
















Tanco jo també aquest IV Centenari amb cinc vídeos. El primer, Documental y debate: La expulsión de los moriscos, emès per RTVE el 28 de desembre de 2009, dirigit per Pablo López Leis, presentat per Elena Sánchez, i on hi intervenen Mansur Escudero, president de la Junta Islámica Española; Ildefonso Falcones, escriptor; José María Perceval, doctor en Periodisme i Ciències Socials; i Antonio Elorza, historiador i catedràtic de Ciències Polítiques.



El segon vídeo, Los moriscos: sublevación destierro y expulsión, va ser emès per RTVE el 4 de novembre de 2010. Després de fracassar l'assimilació, la Corona imposa la fe cristiana a la força. Aben Humeya se subleva però la revolta és avortada per Juan de Austria.



El tercer, Los moriscos en Túnez, va ser emès per RTVE el 5 de novembre de 2010, i relata com els moriscos expulsats van ser acollits del soldà de Tunis, com van ocupar càrrecs a la cort i a d'exèrcits i com van ser assimilats a la població autòctona.



El quart vídeo, La expulsión de los moríscos: la convivencia negada,  va ser emès a Canal Sur. Entrevista a Manuel Barrios Aguilera, doctor en Història per la Universitat de Granada, i professor d'Història Moderna.



El cinquè, Ricote: último reducto morisco en la Península, de la Regió de Múrcia, és una pel·lícula d'animació.

I per finalitzar, farem esment d'una mini-sèrie, Expulsats. 1609. La tragèdia dels moriscs,  dirigida per Miguel E. López Lorca, produïda per Televisió de Catalunya, Aragón TV i Radio Televisión Española, que narra la història d'una família morisca d'Almonacid de la Sierra (Aragó), a partir d'uns manuscrits aljamiats que són trobats en una casa de la localitat aragonesa. Està protagonitzada per Pablo Derqui, Fernando Guillén, Ana Alonso, Juli Fàbregas i Pablo Rivero.



Moriscos a Catalunya: arxius en línia

Desenvolupament i destrucció d'una minoria: els moriscos al senyoriu d'Elx
Serrano i Jaén, Joaquim. Recerques; història, economia, cultura,  núm. 27, p. 53-72. València: Publicacions de la Universitat de València, 1993

Sobre els moriscos: un estat de la qüestió
Bramon i Planas, Dolors. Recerques; història, economia, cultura,  núm. 27, p. 101-106. València: Publicacions de la Universitat de València, 1993


[Entrades relacionades, cliqueu Moriscos i Els moriscs. Espanyols desterrats]

dimarts, 14 de desembre de 2010

El llibre, transmissor d'emocions


Els llibres, tant si són de ficció com si no ho són, tenen la capacitat, a través de la paraula, de transportar-nos més enllà de les seves pàgines, com la té la literatura oral que, en edat, supera la literatura escrita en uns quants milers d’anys: ho dic per aquells a qui els fa tanta por la desaparició del llibre, aquest magnífic nouvingut al món de la poiesis i la littera.

Però més enllà del seu contingut, el llibre, o qualsevol altre suport (papir, pergamí...) de la paraula escrita és capaç, també, de proporcionar altres tipus d’emocions que tenen a veure no amb el seu contingut sinó amb altres aspectes que ens poden transmetre emocions igual d’importants, o més, que la lectura o el relat: el seu origen, el seu ús o la seva finalitat, per exemple.La major part de les tauletes de fang sumèries no contenen res més que anotacions comercials, igual que molts papirs egipcis que relacionen qüestions que només poden interessar els especialistes. Una tauleta sumèria o un òstracon, tant si l’hem tingut a la mà com si no, tenen el poder de transportar-nos més de 3.000 anys enrere, com és el cas de l’òstracon descobert a les excavacions de la fortalesa d’Elah Khirbet Qeiyafa (s. X a.e.c.), pel professor Yosef Garfinkel, de la Universitat Hebrea de Jerusalem, i que conté el text bíblic més antic trobat fins ara (mil anys més antic que el rotlles del Mar Mort). I som capaços de viure l’emoció de l’arqueòleg davant d’un descobriment d’aquesta magnitud.


Un altre descobriment recent és el que experts de la Biblioteca Nacional d'Àustria, a Viena, han realitzat en la col·lecció de papirs de la institució i que dóna una nova perspectiva de la conquesta àrab del Pròxim Orient, Iran i el nord d'Àfrica. Aquests papirs, escrits en grec i en copte durant els anys 643 i 644, ofereixen informacions sobre un dels períodes més interessants de la història: el de l'ensorrament de l'imperi romà d’Orient i de l'imperi persa de la dinastia sassànida de la mà de l’expansió dels conquistadors àrabs. Els papirs ofereixen detalls d'aspectes poc coneguts fins ara com el dia a dia dels exèrcits àrabs, ja que molts d'aquests papirs expressen, en paraules dels propis experts, "les emocions i la inseguretat provocades per les noves relacions de força". De cop i volta, un papir es converteix en un “document sonor” que ens permet sentir les veus i els sentiments dels protagonistes de fa prop de catorze segles. Aquests papirs estan en procés de digitalització i estaran a l’abast de tothom durant el primer trimestre del 2011.

El passat més d’abril, a la Biblioteca de l’Observatori de l’Ebre, es va inaugurar l’exposició “Els llibres de Narcís Monturiol. La biblioteca d’un inventor”, amb els més de 80 volums que serveixen per entendre quines investigacions va fer l’inventor abans de construir el precursor del submarí: l’Ictineu. Aquests llibres són tot el que queda de la biblioteca d’aquest visionari, que la va haver de vendre per problemes econòmics, i que han estat descoberts fa poc.


En aquest cas, l’emoció que produeix un descobriment d’aquest tipus és més propera i menys idealitzada, però igual de romàntica que la dels arqueòlegs. Recuperar aquests llibres, de la mateixa manera que observar una biblioteca particular important o la d’una institució com l’Ateneu Barcelonès o la Rossend Arús, produeixen aquells emoció especial, fetitxista fins i tot, dels objectes que han estat part de la vida d’algú i que tenen encara sobre la seva superfície el tacte dels dits del seu propietari.

Fa unes setmanes, la European Library ha obert a la seva web la biblioteca virtual Reading Europe: European culture through the book, on les biblioteques més importants d’Europa han seleccionat entre els seus fons diferents textos literaris del passat perquè es pugin llegir a Internet. Ordenats per temes (des de textos pròpiament literaris fins a temes científics o filosòfics), per segles (des del segle XI fins l’actualitat) i per llengües. Textos de 32 llengües de diferents tradicions literàries d’Europa i on, de moment, s’hi poden trobar tres textos en català: Curial e Güelfa, les poesies d’Ausiàs March i El breviari d’amor, d’Ermengaud Matfré. En aquest cas, el sistema de lectura no és massa aconseguit perquè es presenta en un format similar a un pdf, però hi ha aplicacions magnífiques i tan atractives com un llibre en altres biblioteques virtuals.


Per si algú encara no li havia vist la utilitat als llibres digitals en una biblioteca virtual, aquesta és la més clara i evident: poder tenir a l’abast llibres que, de cap de les maneres, podrien ser consultats materialment. Moltes són les biblioteques virtuals que s'estan posant en marxa i molts els plaers que generaran. Teniu com a exemple el Projecte Google de la Biblioteca de Catalunya, conjuntament amb la Biblioteca de l'Ateu Barcelonès, la del Seminari i la del Monestir de Montserrat.

I després de tanta alegria davant d’emocions tan diverses al voltant de papirs, òstraca, llibres tradicionals i virtuals, que ens diuen coses més enllà del seu contingut, que ens parlen de textos tan antics com els bíblics, que ens fan sentir les veus dels conqueridors àrabs del segle VII, que ens apropen al pensament d’un inventor, que posen a les nostres mans llibres tancats sota clau, he deixat pel final el projecte Cultural Plunder by the Einsatzstab Reichsleiter Rosenberg: Database of Art Objects at the Jeu de Paume.

Si no sabem què era la Einsatzstab Reichsleiter Rosenberg, no copsarem la magnitud de la tragèdia. Aquest organisme, conegut com a “Grup Especial”, va ser creat per Hitler per expropiar les obres d’art dels jueus francesos i belgues que van ser exterminats a les cambres de gas. Entre 1940 i 1944, el Jeu de Paume de París va servir com a magatzem d’aquestes obres d’art.


La base de dades, organitzada per iniciativa de la Claims Conference i el Museu Memorial de l’Holocaust dels Estats Units, està confeccionada amb els registres i les fotografies fetes pel mateix Grup Especial, i té com a objectiu poder retornar les obres als seus propietaris, que les podran identificar a través de les fotografies i del registre.

I aquí volia arribar, al registre, que a la pàgina web de la institució ha estat digitalitzat i del qual podem anar passant les pàgines dels dos arxius (297 i 298a), una a una, i seguir els noms dels espoliats i futurs candidats a l’extermini. I penso que no és tan dur el fet de saber el destí de tota aquesta gent, com el valor administratiu que tenen els llibres de registre. Aquesta voluntat funcionarial, freda, de deixar constància de la feina feta, ben controlada, neta i polida com la cal·ligrafia de les seves pàgines.


El llibre, el document, aquí té voluntat d’ús, d'inventari. De la mateixa manera que l’escriba deixava constància de les collites o del material de construcció. Però darrere de tot text hi ha sempre un relat encara que aquesta no hagi estat la voluntat del seu autor.

diumenge, 12 de desembre de 2010

Trailers de llibres



Llegint el post Trailers de libros, ¿la peor idea de la industria editorial?, al bloc Cooking Ideas, m'he assabentat que es fan trailers de llibres. És a dir, s'anuncia un llibre com si fos una pel·lícula fent unes pinzellades de l'argument i buscant aquells aspectes que poden captar l'atenció d'un futur lector, esbossant els personatges i, sobretot, recreant l'ambient, tot amb una estètica propera a la del relat.

La idea pot donar molt de sí, però no he vist res massa interessant. M'he mirat els exemples que ofereixen al bloc (no m'han agradat) i n'he buscat els que ofereix YouTube. Poca cosa. La majoria són vídeos de novel·les de gènere, bàsicament de terror o sentimentals, o llibres infantils: n'he seleccionat un perquè veieu a què em refereixo: El nombre del viento, de Patrick Rothfuss Els que no són de gènere són d'autors joves (Renato Cisneros, a Alfaguara), com si fes una mica de por arriscar-se amb autors consagrats. O com si es pensés que un producte promocional d'aquesta mena només té sortida entre els joves, més avesats a la cerca d'informació a la xarxa, o amb qui s'adiu més la relació entre imatge i literatura.

En català tampoc hi ha massa cosa: El secret de la germandat, de Mireia Vancells (autoeditat a Bubok, una editorial "no convencional") o Ghostgirl, de Tonya Hurley (un relat il·lustrat d'estètica gòtica).


Us en deixo dos. Pel contingut i per la realització. El primer és La lladre de llibres, de Markus Zusak (Barcelona: La Campana, 2007), escriptor australià nascut el 1975, que narra la interessant i estremidora història d'una nena que viu en una casa d'acollida, a l'Alemanya nazi, mentre la seva mare és en un camp de concentració per comunista. Un història contra la barbàrie, que parla de l'amistat, de la solidaritat i del poder de la literatura per superar tots els obstacles i els conflictes.


El segon vídeo és un trailerbook de Diario, de Petter Moen (Madrid: Veintisieteletras, 2009), venedor d'assegurances noruec d'origen jueu, i membre de la resistència durant l'ocupació nazi de Noruega, va ser fet presoner.



Tancat durant set mesos a la caserna de la Gestapo, va ser embarcat junt amb la resta de presoners per ser dut a un camp de concentració a Alemanya. El vaixell va naufragar i només van sobreviure cinc persones. Moen, no. Però va tenir temps de deixar-nos aquest diari, del qual se'n va saber la seva existència sis mesos després d'acabar la guerra, gràcies a un dels supervivents del naufragi.

Anna Frank, Ruth Maier, Primo Levi, i ara Petter Moen. Una història insòlita que ens explica què du una persona a escriure un diari estant privat de la llibertat, però, sobretot, com el va escriure.


diumenge, 5 de desembre de 2010

L'arbre torna a florir



 L'any 2003, el programa del Canal 33 de TV3, Karakia, va oferir dos capítols dedicats a la comunitat jueva de Catalunya, amb el títol L'arbre torna a florir.  Aquest programa parla dels costums, tradicions i gastronomia propis d'un país, d'una zona geogràfica concreta, d'una petita o gran regió, o d'una comunitat cultural particular, amb els seus productes característics i amb receptes casolanes i familiars, en un intent d'acostar-nos a la realitat dels ciutadans vinguts al nostre país des d'altres països i racons de la Terra.

Pel que fa a la comunitat jueva, des que fa un segle van començar a tornar algunes de les famílies descendents de l'antiga Sefarad, i amb l'arribada de nous immigrants, procedents sobretot d'Argentina, s'ha anat consolidant. Les tradicions mil·lenàries, que la història sovint ha obligat a mantenir d'una forma callada i íntima, tornen a formar part de la vida quotidiana de tots en la mesura que es va estenent la relació i la normalitat entre tots els ciutadans, sobretot a la ciutat de Barcelona, on ja existeixen tres comunitats religioses i culturals de diferent signe. Malgrat tot això, la cultura, la gastronomia i els costums del poble jueu continuen sent prou desconeguts.
 




Aquests vídeos que adjunto intenten apropar aquesta realitat a tothom fent un recorregut històric pel call de Barcelona i coneixent l'aventura personal d'en Miguel Iaffa, al capdavant de l'Associació Call Barcelona, que l'ha portat a recuperar l'antiga sinagoga major, situada al carrer de Marlet, de la qual, fins fa pocs anys, se n'havia perdut tot rastre. Ens mostra com cuinar l'adafina, un dels plats més emblemàtics del sàbat, el dia de descans equivalent al diumenge cristià, i ens acosta a la cuina jueva d'influència magrebina a través de la família Addi. Viurem la festivitat de Purim i prepararem orelles d'Haman, un dels característics dolços d'aquesta festa, semblant al Carnaval, que celebra la història que s'explica al Llibre d'Ester, en què el jueus van ser salvats miraculosament de morir sota el mandat del rei persa Asuer.